Citar a Zygmunt Bauman sembla que ofereix una certa pàtina de glamour intel·lectual. Així dons, sense ser un especialista, el citaré. El sociòleg polonès va descriure l’evolució social definint-la com a modernitat o societat líquida. Així, ja sigui de forma desitjada o no, les institucions socials i les mateixes persones, deriven cap a models canviants en contraposició a referents que es creien més estables com ara el treball, la família, l’organització social, la comprensió del món. Un fenomen que, paradoxalment i simultàniament, pot resultar temut i desitjat.
Volem el canvi i al mateix temps resulta molt difícil, sinó impossible portar-lo terme perquè som incapaços de preveure i construir el futur. Els canvis poden provocar incertesa i inestabilitat. El que avui sembla encertat i acceptat, demà pot considerar-se de forma diferent pel canvi de les circumstàncies o el pensament predominant. La solidesa dels referents precedents deixa pas a la condició líquida de la construcció social i personal que per la seva pròpia condició és plàstica i com l’aigua, amb el moviment, modifica la seva aparença i s’adapta al continent.
Bauman defineix els canvis, les transicions, com a crisis en un sentit positiu. Un canvi no necessàriament comporta un empitjorament d’allò subjecte a transformació. Les crisis han de considerar-se com a oportunitats de millora. Passa que en el imaginari popular, segurament a causa de les experiències traumàtiques viscudes en l’àmbit social i personal, els moments de crisi s’identifiquen amb pèrdua i patiment.
En l’organització social les institucions polítiques i ara ja l’ordre mundial, estan en crisi de pèrdua d’autoritat i confiança. Un pensament, una decisió, una política pública, uns principis, un programa poden canviar d’orientació, de forma implícita o expressa, per comprensibles raons d’estratègia, circumstàncies que així o determinen o per un frívol oportunisme. I segons com, aquesta volubilitat erosiona les institucions democràtiques que es basen en la confiança i la lleialtat. Els polítics, l’univers polític en el seu conjunt, són posats en qüestió de forma habitual. Les noticies falses, els interessos inconfessables, l’alteració de valors, les teories conspiradores, la corrupció, la pèrdua del sentit crític i de la cerca de la veritat de forma contrastada hi contribueixen.
Però per amorosir una mica el pessimista panorama i ara que ja han passat les festes nadalenques vull dir que, en la meva opinió i sembla que en la d’uns quants més, hi ha institucions que no tenen res de líquides. Ens apareixen com a edificis sòlids i ben fonamentats. Em refereixo a les loteries en general i a la tradició dels Reis d’Orient, mags entre els mags. Aquestes Bauman no les va tenir en compte.
No sento i no em consta cap malfiança, apaño, fets dubtosos o teories conspiradores amb relació a cap tipus de loteries. La Sociedad Estatal Loterías y Apuestas del Estado i la Societat Loteries de Catalunya i aquells altres organisme anàlegs, gaudeixen de bona salut, d’alt prestigi, de confiança plena de la població que es juga els quartos i això que aquestes institucions actuen amb l’aval de l’Estat. Un Estat en crisi de confiança per molts dels jugadors i la ciutadania en general.
I què em dieu de la tradició dels Reis d’Orient, dels Reis Mags? Algú posa en dubte la seva existència i saviesa? Tant el joc de loteria com la tradició dels Reis d’Orient tenen en comú la il·lusió d’aquell que hi participa, l’esperança de que succeirà un fet que considerem agradable. Una esperança que té molt poc o gens de racional.
Per contra, sembla que hem perdut la il·lusió en les persones i en les institucions encarregades del bon funcionament de la societat que d’això tracta l’acció política. Però en política més que il·lusió ha d’haver-hi raó, confiança i lleialtat en les persones i els programes. Transitem ara per una crisi líquida d’aquests requisits. Tot canvia i hi ha incertesa de futur. La paradoxa és que les il·lusions generen solidesa i confiança en els responsables de fer-les possibles i per contra en la gestió política, on la raó i els fets comprovables són fonamentals, es pateix un gran desconcert.
Però si la loteria i els Reis d’Orient s’enfonsen o són qüestionats, no parlaríem ja d’una societat líquida, sinó d’una societat gasosa dissolta i dispersa en la immensitat de l’infinit.