Amb independència de com es resolgui en les pròximes hores la dramàtica i alhora ridícula situació de Dani Olmo, el president blaugrana, Joan Laporta, haurà deixat una altra demostració de frivolitat, improvisació i negligència. La realitat, per molt que la premsa continuï encobrint la seva desídia i parsimònia al llarg dels mesos transcorreguts des que es va consumar el fitxatge estrella de la temporada, passa per una actuació deficient de la junta en diferents àmbits de la gestió, especialment pel que fa als recursos financers, econòmics i patrimonials, que han sofert un deteriorament evident en els últims mesos.
La caiguda dels ingressos per falta de títols, pel retard en la reobertura del Spotify i, sobretot, a causa del revés dels 141 milions de pèrdues, que es veia venir per haver portat més enllà del tolerable la farsa de la venda de Barça Studios, els paràmetres dels comptes blaugrana es troben en alerta vermella des de fa també massa temps. Que Laporta aconseguís el sí de Dani Olmo i el transfer del Leipzig a l’estiu no va ser més que una maniobra enganyosa per al mateix Barça i per descomptat per al jugador, al qual li van assegurar la seva inscripció malgrat el bloqueig del marge salarial que, en aquell moment, igual que ara, afectava el Barça.
Aquest gest de supèrbia i risc va ser, bàsicament, l’argument emprat pel jutge mercantil per a rebutjar l’absurda petició laportista de la inscripció cautelar d’Olmo el divendres passat, basada en el dret al treball d’un futbolista amb un contracte que, precisament perquè el FC Barcelona no el podia assumir, el president del club mai li degué posar davant ni convidar-lo a signar, tret que en la forma i temps adequats procurés l’ampliació del marge salarial necessari.
No ha existit, doncs, cap conspiració judeo-maçònica en contra de Laporta ni LaLiga ha canviat les regles per a endurir i complicar la inscripció d’un jugador. Simplement, l’horitzó financer blaugrana es va deteriorar encara més després del 30 juny perquè l’auditor va decidir no riure-li més les gràcies al president ni als seus invents financers i, en aplicació de la normativa comptable, exigir-li la restitució dels fons fantasma de Barça Studios, si més no una part substancial pels impagaments de 141 milions.
Així i tot, ocultant al món que els comptes deixaven un rastre de 94 milions de noves pèrdues i que l’auditor li reclamava 200 milions més, exigència que Laporta va aconseguir més tard retardar un any, en una altra assemblea telemàtica i manipulada, va remoure cel i terra per a entabanar a Dani Olmo, enlluernat tal com s’esperava per la possibilitat de ser titular i jugador clau del Barça, el club de la seva vida i del qual se’n va anar de jove per a buscar-se la vida a l’estranger.
El mateix president, en canvi, no va fer el menor esforç a afrontar la veritable naturalesa del problema en què havia ficat una altra vegada al Barça i, per descomptat, al jugador, que ni tan sols va poder començar la Lliga fins transcorregudes dues jornades i només gràcies a una semi-trampa amb la lesió de Christensen.
Cinc mesos més tard, acumulades noves mentides sobre empreses ferventment interessades a invertir a Barça Vision, sobre la certesa que amb el signing bonus de Nike tot se solucionaria i, si no, amb una cautelar per la via mercantil o amb la venda de seients VIP per a 20 anys o amb un aval…, la veritat és que a 24 hores del límit existeixen tantes expectatives com dubtes sobre la credibilitat de tots aquests camins, als quals cal afegir, avui mateix, el d’una vista prèvia per una demanda civil sense cap ni peus.
Pot ser que finalment soni la flauta o que algú posi els diners -a saber a canvi de què- en un aval d’última hora, ja que l’operació de les localitats de luxe sembla subjecta també a un prorrateig i, per tant, insuficient per a cobrir els 60 milions que continuen faltant per a arribar a la famosa regla 1:1, moment no menys trist i descoratjador en el qual Laporta necessitarà generar el marge salarial corresponent al cost dels fitxatges de Dani Olmo i de Pau Víctor més l’amortització anual corresponent.
Continuarà sent, en el millor dels escenaris, si Olmo és inscrit abans de les campanades de Cap d’Any, un esperpent tant o més indignant que el mateix jugador, malgrat la seva voluntat i compromís extrems de voler jugar en el Barça i obviar aquesta carrera d’obstacles, s’hagi vist forçat a signar una clàusula per la qual quedaria lliure d’anar-se’n a un altre equip demà passat, perdent el Barça els 50 milions del cost del seu fitxatge i havent de pagar-li tot el contracte. Per a posar-se a plorar.