L’univers dels youtubers, l’entorn twitch i els diferents monologuistes que abunden en les xarxes del barcelonisme militen pràcticament en un 100% en les files laportistes. Per a l’aparell del poder es tracta d’un col·lectiu fàcilment controlable i dòcil, la supervivència del qual depèn de donar-los menjar amb engrunes de publicitat i proporcionar-los protagonistes i tertulians com l’inefable Lluís Carrasco, que decideix per delegació de Laporta qui viu i qui no en aquesta jungla en funció únicament del seu grau de servilisme al règim.
Per posar un exemple paradigmàtic del curiós perfil d’aquest col·lectiu, crida l’atenció la sobredosi de visibilitat i de protagonisme que, des de la directiva, se li atorga i concedeix a J Jordi, personatge que s’ha popularitzat per exhibir un sentit del barcelonisme que no pot ser més rèptil amb l’oficialisme, encobridor i bavós entorn de la figura de Joan Laporta. La raó, i no és exagerat dir-ho, és que tenir un plat a la taula o no depèn de si a la superioritat li serveixen les seves emissions, formats i actuacions per consolidar un corrent d’opinió pública barcelonista favorable als interessos de Laporta.
El tal J Jordi és un cas, a més, de venedor del laportisme que manegen indistintament Laporta i Flotentino a través de Josep Pedrerol, assot del barcelonisme a través del seu popular i potencialment espai ‘enemic’ Chiringuito de Jugones. Si J Jordi és un habitual del programa, l’autèntic representant del Barça, encara que en realitat no sigui una altra cosa que un titella de Laporta i del que representa, és per la seva proverbial i espontània incapacitat per a l’anàlisi, la crítica i el sentit periodístic, la seva única basa i valor en pantalla passa per la defensa a ultrança, ardent i genuflexa del seu president Laporta sense reparar en què sobretot desborda ignorància i un desconeixement supí del mateix club al qual diu representar com a legítim soci i influenciador.
Així, no és estrany que sovint se l’arraconi ridículament en ple directe, projectant una imatge llastimosa del Barça i de com viuen avui els socis la falsa realitat laportista. Sense anar més lluny, fa poc es va passar els programes previs a l’assemblea extraordinària convocada per a l’aprovació del nou contracte de Nike cridant que era indignant el paper de LaLiga obligant a Laporta a obtenir la validació dels socis perquè, va dir textualment i en diverses ocasions, “això no havia passat mai”, com si el requisit assembleari formés part d’una campanya maligna i perversa de Javier Tebas contra Laporta i el Barça.
La raó és que J Jordi, no obstant la seva aparença de ser major d’edat, desconeix si més no que el FC Barcelona encara hauria de regir-se per uns estatuts que, entre altres garanties de control i funcionament democràtic, inclou l’obligació de sotmetre a l’aprovació dels socis els contractes de cessió de la imatge i dels actius publicitaris que una junta vulgui signar per un temps superior als cinc anys. No saber-ho o fer-se el boig per a justificar el seu fanatisme laportista resulta igual de patètic.
Des del seu programa personal, que compta només amb els convidats de la llista que li proporciona Lluís Carrasco, i des del Chiringuito per la seva projecció estatal, en el fons el rol és formar part de l’estratègia del mateix madridisme perquè el barcelonisme continuï sotmès al monopoli informatiu del laportisme.
En el Chiringuito, on J Jordi s’ha elevat a ‘estrella’ mediàtica del Barça, ell és l’únic col·laborador blaugrana al qual se li permet que pugui desenvolupar el seu propi canal a les xarxes, i en castellà, mentre que, a uns altres, també catalans, se’ls adverteix que si tracten d’utilitzar o fer compatible les seves aparicions en el programa referència del madridisme per a guanyar-se la vida promocionant canals propis deixaran de ser convidats al plató màgic de Florentino, font d’una enorme popularitat a causa de les seves elevades audiències i influència.
Resumint, J Jordi forma part, com una peça fàcilment manejable, de l’aparell de Laporta que al seu torn continua controlat des del Bernabéu pel mateix president blanc en tots els aspectes, principalment a través de la seva assessoria en matèria financera que ha conduït al Barça a l’actual cruïlla d’empobriment i ruïna en la qual es troba. No és casualitat que la resta dels clubs de LaLiga denunciïn les estranyes facilitats amb les quals Laporta acaba fitxant sense tenir marge salarial i el Madrid sigui l’únic que les beneeix. Sap que, a la llarga, la mateixa negligència de Laporta acaba imposant la seva llei en benefici del Real Madrid.
L’única cosa que Florentino no controlava fins ara ha estat la fecunditat de la Masia, encara que ara està més tranquil sabent que amb l’arribada de Laporta es va desmantellar la seva estructura i només és qüestió de temps que, com va ocórrer després de la seva primera presidència entre 2003 i 2010, que el planter del Barça deixi de fabricar cracks, doncs els fruits que ara cull en forma de Lamine Yamal i la resta provenen de la reconstrucció del futbol base realitzada per Rosell i Bartomeu, el mateix que el Femení, al qual Laporta va deixar a segona divisió en la seva primera etapa.
El Barça és avui, per desgràcia l’aparador dels J Jordi i dels Gerard Romero de Jijantes, un altre que gràcies als tentacles del laportisme ha aconseguit ser l’únic canal twitch que entra en directe a TV3 i ara amb serioses opcions d’aconseguir el seu propi programa a la Televisió de Catalunya, o qui sap si a Barça One, ja que bàsicament és a aquesta seguretat a la que aspiren tots aquests comunicadors per a poder deixar enrere les sacrificades trinxeres en les quals habiten, on han de deixar a un costat l’objectivitat, la integritat i les regles del periodisme perquè des de les altures del laportisme els caiguin quatre prebendes i negociets per a malviure.