Definitivament, avui dissabte Joan Laporta presidirà l’assemblea de la vergonya, la sublimació d’aquests nous temps del neofranquisme barcelonista en el qual els compromissaris, malgrat la vigència i reconeixement estatutari dels seus drets d’opinió, participació, interpel·lació i decisió, són sistemàticament atropellats i ignorats per un president que ja no suporta els seus propis socis que el van triar majoritàriament el 7 de març del 2021 per dirigir el FC Barcelona.
Laporta, amb el vistiplau d’una oposició amb evidents símptomes de depressió galopant i prematura, sotmetrà el nou contracte de Nike a l’aprovació d’una assemblea que, ja es pot avançar, deixarà per a la història els pitjors registres d’assistència, tant virtual com presencial, de tots els temps. Des del punt de vista de les garanties democràtiques, la convocatòria d’aquesta assemblea extraordinària suposa la consolidació d’una nova dimensió del model social blaugrana, des de fa tres anys sotmès al poder plenipotenciari de Laporta. I això no perquè els propietaris del club l’hagin delegat especialment en el seu president, sinó perquè només des del segrest dels seus legítims drets estatutaris i des de la supressió de tots els mecanismes de control i d’intervenció assembleària Laporta pot i necessita exercir les seves capritxoses i calamitoses decisions.
Si s’ha arribat a aquest extrem, a disposar una assemblea cega, sorda i muda per aprovar el pitjor acord de patrocini amb Nike des del 1997, ni més ni menys que per un període de 14 anys i sense que els mateixos socis coneguin les xifres, els avantatges, els límits i l’impacte real projectat en els comptes del Barça al llarg d’una dècada i mitja des d’ara, és perquè Laporta ha utilitzat l’impresentable recurs d’un decret excepcional dels temps de la covid per imposar les seves regles i protegir-se de la llibertat d’opinió mitjançant la solució telemàtica. També, s’ha de subratllar, amb el silenci còmplice de la premsa, la no menys vergonyosa inhibició del poder polític, que també podria retirar d’una vegada per sempre aquest vergonyós decret que a Laporta li dona ales, la resignació dels mateixos socis i el patètic i frustrant esdevenir de l’oposició en totes les seves formes i expressions.
Serà una obra mestra de l’art de la manipulació de masses al més pur estil dictatorial d’una república bananera incrustada a l’epicentre mateix d’un club i d’un país que s’ha autoproclamat referent del progrés social i del respecte ciutadà pels drets democràtics més elementals.
Precisament, perquè el Barça va ser durant tants anys el refugi d’aquest simbolisme, de la catalanitat i de la reivindicació d’aquestes llibertats al llarg dels 40 anys de dictadura, la dantesca realitat d’un petit dictador presumint del seu autoritarisme amb absoluta descaradura, exhibicionisme i total impunitat en uns temps com els actuals –almenys presumptament– de garanties constitucionals en la matèria hauria d’haver fet saltar totes les alarmes fa ja bastants mesos.
Amb més raó i motiu perquè va ser el laportisme –això sí, emparat i protegit pels poders polítics, econòmics, mediàtics, judicials i sobiranistes del nacional-pujolisme– qui va denunciar de manera ferotge i imparable durant els seus anys d’oposició qualsevol indici de desviació dels estatuts i de la gestió de Josep Lluís Núñez, Sandro Rosell i Josep Maria Bartomeu, és a dir, de tots els presidents des de la seva majoria d’edat menys Joan Gaspart, ara convertit en un altre palmer i servil compromissari a favor de la causa laportista.
Pels indicis evidents del pànic que Laporta provoca amb les seves polítiques de càstig i repressió en tots els estaments, inclòs el nou Govern de la Generalitat, que bé podria intervenir en l’assumpte amb més o menys subtilesa, aquesta és una batalla que la societat barcelonista en conjunt ha perdut estrepitosament, no se sap si per culpa de l’efecte exili a Montjuïc, que ha descol·locat els socis deixant-los sense llar ni punt de reunió, o perquè quan el monstre s’ha deixat veure en tota la seva dimensió ja ha estat massa tard.
Fins i tot encara no fa ni un mes que li han permès, sense crítiques ni reaccions visibles i esperançadores, que presidís i capitalitzés el 125è aniversari de la fundació del Barça reescrivint la història com si entre Gamper i Laporta haguessin passat cent anys de foscor. I hi ha molts culers que s’ho han cregut.
*Pots llegir l’article sencer al número 1602 de l’edició en paper d’EL TRIANGLE.