“El món és l´autoconeixement de la voluntat”. Amb aquestes paraules cèlebres el filòsof alemany, Arthur Schopenhauer, plasmava la doctrina de pensament que l’acompanyaria al llarg d’una vida. Una existència crua marcada pel dolor de no tenir allò que s’anhela, un patiment infinit que ha colpejat i colpeja cada una de les persones que poblen la realitat.
Si hi ha hagut un sistema capaç d’entendre aquest buit, la psique humana a què feia al·lusió Schopenhauer als seus escrits, és sens dubte el capitalisme. En les múltiples formes ens ensenya com l’ambició desmesurada té premi i com aquells perjudicats per les seves lleis són víctimes d’una falta de voluntat alarmant.
Arran d’aquest constructe ideològic, els millors situats es dediquen a mode de demiurgs omnipresents, éssers capaços d’erigir vastes empreses, crear feina ben remunerada, fabricar els últims avenços tecnològics i, fins i tot, sostenir països sencers en temps difícils. Seguint aquesta línia, el nou president nord-americà, Donald Trump, es va referir a l’oligarquia nacional com les grans ments que fan d’Amèrica el millor país del món durant el transcurs del míting postelectoral. Aprofundint en la societat de l’espectacle actual, el 47è president dels Estats Units va invocar una mena de Venjadors de Marvel, sota l’entusiasme de milers de ciutadans desemparats pel sistema.
La problemàtica d’aquest discurs ja no només és jugar amb la il·lusió d’una massa de treballadors alienada a interessos adversos als seus, sinó amb el fet de convèncer centenars de milionaris que han estat tocats per una vareta màgica, que els fa transcendir més enllà del bé i el mal. Davant la mirada del treballador nord-americà empobrit, amb un salari mínim federal estancat al voltant dels 7,25 dòlars l’hora, jeuen els faraònics projectes neurocientífics d’Elon Musk i de rejoveniment de Jeff Bezos. Aquest darrer compta amb un total de 3.000 milions de dòlars invertits per garantir la cerca de l’eterna joventut a través de la reprogramació cel·lular.
Aquesta prolongada lluita per constituir una entitat divina no s’acaba aquí. A més d’enderrocar els límits de la naturalesa, els magnats han decidit no ocupar el mateix emplaçament que el comú dels mortals, donant lloc a la creació de zones residencials a illes paradisíaques, sumat als imponents búnquers dissenyats pel multimilionari empresari Larry Hall. L’ambiciosa construcció d’aquests oasis obeeix al desig d’allunyar-se de la contaminació de les grans urbs, així com del perill armamentístic generat en les conteses militars successives, fets paradoxalment motivats per alguns d’aquests capitalistes. La creació de microclimes saludables segurs i selectius és la plasmació de les contradiccions puixants al si d’una societat fagocitada per l’egoisme extrem. Els afables superherois Disney presentats per Trump, es desdibuixen i es tornen en vulgars dolents d’una pel·lícula de James Bond de finals dels 70.
Elon Musk, el carismàtic director de Tesla Motors i propietari de Twitter (ara “X”), l’impulsor de meravellosos viatges espacials per als més opulents: És un gegant amb peus de fang el suport del qual a la campanya presidencial republicana deriva de la necessitat de aranzels sobre el seu principal competidor, BYD auto, actualment líder al mercat de cotxes elèctrics, per sobre de Tesla. El magnat sud-africà és la plasmació de l’home fet a si mateix que tant ens ven Hollywood, aquell el pare del qual era posseïdor de la principal mina de maragdes a Zàmbia.
Tot i això, Musk és tan sols una més de les elits econòmiques que imperen al món contemporani, la cara visible d’una estructura centenària que ha aconseguit convèncer-nos que la carència existent és fruit de l’anhel de múltiples mercaderies. Mentre que els ingressos de les seves nombroses ramificacions financeres creixen, el propietari de Tesla Motors es troba al top 20 de millors jugadors del videojoc Diable 4: Resulta impossible fer callar la paraula “Rosebud” citada per Orson Wells al clàssic fílmic Ciutadà Kane, un buit existencial a què estem condemnats.