Li proposo al lector que està llegint aquestes ratlles que s’imagini a un home o una dona que entra en un supermercat i que compra una llauna de refresc. Posem pel cas que aquest ciutadà o ciutadana surt de l’establiment comercial i es beu la beguda en un banc de fusta. Després, un cop ha ingerit tot el líquid del refresc, deixa la llauna al banc, s’aixeca i se’n va. Tant és que tingui contenidors o papereres al seu voltant. Pensa que és més còmode deixar el recipient metàl·lic de la beguda allà. Està convençut o convençuda, a més, que tard o d’hora algun membre de les brigades de neteja recollirà la deixalla.
Aquesta situació, certament, és imaginada, però parteix de la premissa real que a les ciutats hi ha bancs o elements de l’espai públic on hi ha brossa que la gent deixa. Estic segur que algun lector que estigui llegint aquestes ratlles haurà vist quelcom semblant amb els seus propis ulls. És cert, i val la pena remarcar-ho, que estem parlant de comportaments i conductes minoritàries, però que tenen un impacte negatiu en la convivència i en la qualitat de l’espai públic de les localitats.
En línies generals, la neteja i la netedat de l’espai que compartim solen ser dues qüestions que preocupen al conjunt de la ciutadania. Així ho reflecteixen els baròmetres municipals de les grans ciutats. Perquè a ningú li agrada passejar-se, per exemple, per uns carrers o unes places plenes de brutícia.
En aquest tipus de situacions el ciutadà sol exigir una major neteja per part dels equips del seu ajuntament. I és cert que en algunes ocasions determinades ciutats o pobles necessiten millores o canvis en el servei de neteja. Però no ens enganyem: per molt que un consistori dupliqui o tripliqui la seva inversió en aquesta matèria, si un col·lectiu minoritari continua amb les seves pràctiques incíviques, aquell municipi seguirà tenint sempre els seus carrers una mica bruts i, en aquest cas, la responsabilitat no serà de la classe política.
Ho assenyalo perquè des de fa un cert temps hem tendit a centrifugar la responsabilitat de qualsevol problema ciutadà en les persones que ostenten càrrecs de govern, en aquest cas de caràcter municipal. Hem acabat integrant aquella vella idea promoguda per opcions polítiques ultraconservadores que els polítics només són font de conflictes. I, per això, ara a València aquestes formacions han fet córrer la coneguda frase de “Sols el poble salva el poble”.
Com qualsevol dificultat o problemàtica en aquesta vida, tot és molt més polièdric que el blanc o el negre que defensen aquests partits. Per això, és cert que en determinades localitats les polítiques i els plans impulsats en matèria de reciclatge i neteja no han funcionat com es preveia i, per tant, en aquests casos la ciutadania és la qui ha de valorar si la gestió local mereix un canvi o no. Però és fal·laç pensar, en un tema com aquest, que el problema ve únicament de les decisions dels responsables polítics.
En una qüestió d’administració complexa com aquesta cal, segurament, majors campanyes de sensibilització social. En una ocasió, una veterana alcaldessa d’un petit municipi em va explicar que tot aniria millor si veiéssim la superfície dels carrers que ens envolten com a part del nostre habitatge. D’aquesta manera, subratllava, si vetllem per tenir net el nostre pis, farem el mateix amb l’espai públic que ens rodeja.
En tot cas, penso que el problema de fons ve, sobretot, pel fet que hem perdut de vista, com a societat, que a part de tenir uns drets, també tenim uns deures. Uns deures que són inherents al fet de viure en una comunitat de ciutadans que ha fet del civisme la millor garantia per tenir carrers nets i endreçats i, en conseqüència, per garantir una certa pau social. Al cap i a la fi, els deures, en una societat democràtica com la nostra, no deixen de ser la clau perquè els altres puguin exercir els seus drets amb plena llibertat. Per tant, els drets i els deures són termes que si no van de la mà, poc sentit tenen.
Així mateix, caldria una reflexió ciutadana i política sobre les conseqüències de tot plegat, ja que qui treu més rèdit de l’incompliment dels deures i, en conseqüència, qui assenyala amb més força que altres col·lectius no poden exercir els seus drets són les forces polítiques d’extrema dreta. Per pensar-hi i buscar solucions realistes davant una realitat que cada cop és més complexa.