La mal anomenada Superlliga, ja que haurà de comercialitzar-se amb una altra denominació per a no incórrer en plagi, s’està jugant el seu futur en paral·lel al nou format de la Champions League que acaba de fer-li un gir trencador a l’estructura competitiva de la primera fase, classificatòria per als vuitens de final.
L’ideari una mica estrafolari de Florentino Pérez, que compta encara amb la servil submissió de Joan Laporta com a únic club realment a bord del projecte, s’enfronta ara al problema afegit que aquest altre invent de la UEFA està generant una acceptació i un èxit particularment incòmodes per a les seves intencions de plantar-li cara en l’ordre futbolístic actual.
Abolits els tradicionals grups procedents de quatre bombos, cadascun d’ells integrats per clubs de quatre categories distintes en funció del seu coeficient europeu, en el seu lloc, la UEFA ha posat en marxa un sistema de classificació per a vuitens basat en un ‘tots contra tots’ matisat, una espècie de lligueta de 34 equips en la qual es juguen vuit partits, quatre a casa i quatre fora, sense repetir rival. El Barça, per exemple, se les ha vist amb el Bayern de Múnic i el Young Boys, per posar un exemple de la diversitat de rivals, i està pendent d’enfrontar-se al Benfica a Lisboa i al Atalanta a Montjuïc abans de tancar aquesta primera fase, després de perdre en el seu debut a Mònaco i després guanyar la resta dels partits contra el Brest, l’Estrella Roja, el Young Boys, el Bayern Munic i el Borussia Dortmund.
L’experiència, al principi rebuda amb la lògica reticència, sembla haver quallat perquè la classificació, mancant dues de les vuit jornades previstes, reflecteix amb bastant fidelitat l’estat de forma i rendiment real dels equips, redueix la facilitat amb què els favorits resolien el seu domini en els antics grups de quatre i permet que altres equips de menor renom treguin el cap i demostrin la seva capacitat competitiva sense aquesta mateixa cotilla. S’ha revelat, finalment, un format que aporta més emoció i exigència per a tots. I si bé és cert que obre la porta a una petita revolució dels modestos, també permet un marge major a poder rectificar un mal resultat i fins a dos.
Per exemple, a hores d’ara de l’any passat, després de les sis jornades de grup, ja estaven classificats per als vuitens sis equips dels signants de la Superlliga el 19 d’abril de 2021: Manchester City, Arsenal, Reial Madrid, Atlètic de Madrid, Barcelona i Inter, un menys que en l’edició 2022-23: Manchester City, Chelsea, Liverpool, Tottenham Hotspur, Reial Madrid, Inter i Milan.
Avui, en canvi, amb el mateix nombre de partits, només quatre estarien amb un peu els vuitens: Liverpool, Barça, Arsenal, primer, segon i tercer, i Inter Milan (6è), entre els vuit primers, encara que només el Liverpool podria afirmar que amb les regles d’aquesta primera edició estil lliga estaria de fet classificat. La resta, At. Madrid (11è), Milan (12è), Juventus (14è), Reial Madrid (20è) i Manchester City (22è) han d’esforçar-se per a entrar en una de les vuit places directes o bé mantenir-se entre les posicions 9a i 24a que donen accés a una eliminatòria de repesca. Chelsea i Tottenham ni tan sols han pogut jugar aquesta edició de la Champions perquè no van fer els deures en la Premier la temporada anterior.
La primera conclusió és que, en efecte, la Superlliga de Florentino i Laporta perverteix l’esperit de la meritocràcia i anul·la per sempre la il·lusió i el legítim dret de tants i de tants equips que en aquesta edició 2024-25 s’han guanyat el dret a disputar el gran títol continental, el ceptre que corona de fet al millor equip del planeta. Bayer Leverkusen (4t), Aston Vila (5è), Stade Brest (7è) i LOSC Lilla (8è) figuren ara en els llocs directes a vuitens perquè han superat les seves expectatives de la mateixa forma que, per contra, equips com la Juventus, Reial Madrid i sobretot el Manchester City s’han complicat la vida i pot ser que hagin d’anar a la repesca.
El que suposarà, en qualsevol cas, una cataracta de milions a repartir entre tots, els que estan a dalt en proporció directa als punts acumulats, més la prima per estar en vuitens, i els que disputaran a casa un partit més, de repesca, a vida o mort.
En l’ideari de la Superlliga, que no acaba de veure la llum, es proposa ara un pla de competició de lliga en tres divisions, la Star League, la Gold League i la Blue League, les dues primeres de 16 equips cadascuna i 32 la tercera, amb ascensos i descensos en funció del seu rendiment en les lligues domèstiques, mantenint això sí el principi d’una sèrie de places tancades i intocables per a determinats equips grans del continent. Aplicada a la realitat significaria, per analogia, que el Manchester City, la Juventus o el Reial Madrid avui no haurien de preocupar-se de guanyar-se la plaça per a l’any que ve ni de res més que d’anar jugant cada setmana els seus partits de la Superlliga. En cap cas, continuant amb aquesta simulació, equips com el Bayer Leverkusen, Aston Vila, Stade Brest i LOSC Lilla podrien competir entre l’elit com estan fent avui amb grans opcions d’estar en els quarts de final i ni remotament el Girona hauria pogut ni tan sols ser-hi a la Star League.
Les reformes i l’admissió per part de la Superlliga d’obrir la competició a una major meritocràcia, encara que sempre matisada per a conservar als poderosos en la divisió estrella tampoc acaba de convèncer a uns i a uns altres per més diners que puguin estar prometent als no pocs clubs que cada dia estan menys disposats a seguir-li el joc a Florentino i al seu únic sequaç, Laporta, que encara es deixa portar per les promeses milionàries d’A22, la societat promotora de les tres lligues, Star, Gold i League, però que en realitat tampoc compta de ficar-se de veritat en una aventura cada dia amb menys sentit i futur, ja que està per veure si a més dels equips de la Premier, que ja s’han desmarcat, com el Bayern Múnic i el PSG que mai han format part del projecte, la resta ha pujat de veritat a aquest tren com va filtrant Bernd Reichart, CEO d’A22 Sports Management, als mitjans espanyols, bàsicament els esportius que segueixen al Madrid i al Barça, és a dir sota la influència directa de Florentino i de Laporta.
La de la Superlliga és una altra d’aquestes palanques amb la qual Laporta tampoc podrà comptar en el futur perquè darrere només hi ha xerrameca i fum ara com ara, a més del que costa imaginar si més no ficar amb calçador una competició amb catorze partits més per temporada.
L’última reflexió sobre el format de la Superlliga, una competició gairebé tancada entre els grans d’Europa (que no sempre són els millors), ha de girar sobre quines conseqüències tindria que, a mitja temporada, com deixa entreveure la nova Champions en aquest sedàs de vuitens, el campionat fos només cosa de dos o tres equips. Se sostindria l’emoció fins al final, les audiències, els taquillatges i els patrocinis si dos terços dels partits d’una eventual segona tornada a penes tinguessin interès i transcendència?