Un depravat recupera el comandament al decadent imperi USA. Amb diners i altres causes variades i contradictòries. Van del racisme a la inflació i del nacionalisme patriòtic als interessos globals del complex financer-militar-tecnològic. La crisi climàtica i la rapinya financera. El monopoli privat de la intel·ligència artificial generativa, la computació quàntica de grans dades, la desinformació i l’engany. L’increment de la desigualtat i el desarrelament de classe obrera.
Es manipula l’amalgama de descontents, que tenen una bona part de raó. Assenyalen un culpable indefens: els immigrants. Posen bocs expiatoris indefinits: les “elits”, els mitjans de comunicació, l’oposició política. I ofereixen solucions senzilles a l’abast de la mà, mà dura és clar.
El New Deal va sorgir la dècada de 1930 per posar límits al capitalisme amb un Estat fort, capaç d’anar més enllà de la cobdícia particular i governar el sistema en base a l’interès general. Una societat lliure i abundant per a tothom no es podia deixar al caprici del lliure mercat. Es va avançar en tributació progressiva, regulació de la banca, organització de sindicats i negociació col·lectiva. S’obtingué un interessant estat de benestar, el millor a Europa.
Hi havia un sistema oposat al capitalisme que articulava un missatge apassionant. Alliberar els pobres del món i posar el vast sistema productiu del capitalisme al servei del bé públic. Substituir el caos i el malbaratament dels mercats per una planificació intel·ligent i eliminar totes les manifestacions de desigualtat. Construir una societat on ens poguéssim emancipar de la necessitat i de la dominació. Que ningú fos tan ric que pogués comprar ningú, ni ningú tan pobre que s’hagués de vendre per subsistir.
Amb la recessió dels anys 70 i la caiguda del mur de Berlín, a la dècada dels 80 es va imposar l’ordre neoliberal. Les forces del mercat es van desempallegar dels controls del Poder públic. Es va reprimir les organitzacions obreres. El mercat es va consagrar com a únic sistema capaç d’establir conductes adequades: a l’economia, el treball, el matrimoni, la reproducció humana i altres costums. El creixement i la innovació en interès particular sense traves es va considerar el motor de l’activitat. «Laissez faire et laissez passer, le monde va de lui même» del segle XVIII.
Van atribuir a l’economia de mercat i els seus instruments àmplies oportunitats individuals, l’èxit econòmic i la felicitat, la protecció de l’hàbitat natural i la conservació de la cultura occidental.
Si Reagan va impulsar el neoliberalisme Clinton i els demòcrates el van implantar. Sota l’aparença de generar capital, llocs de treball i nous productes, les empreses dominants han aconseguit primer el poder econòmic i després el poder polític. Les tecnològiques Alphabet, Amazon, Apple, Meta, Microsoft, Nvidia i Tesla tenen una capitalització borsària superior el PIB d’Alemanya, Japó, Índia i França juntes. Donald Trump i Elon Musk són el paradigma de la subordinació pública a la privada.
Els drets humans se supediten als beneficis. Els mercats desregulats generen aquests desequilibris en la riquesa i el poder, que provoquen l’èxode dels desposseïts de les terres on treballar o de les empreses creades per petits emprenedors, que els compren multinacionals per ampliar propietats i eliminar competència. I es deslocalitzen empreses deixant a la misèria la ciutadania.
El canvi climàtic provoca sequeres, incendis, huracans i inundacions. Es creua el llindar ecològic amb una economia planetària matusserament gestionada, els excessos del qual condueixen al col·lapse.
Ja som tres classes humans. Els amos, l’1%, els grans capitalistes. Els subordinats, gestors en el secret de l’economia, les finances i la tecnologia, els governants i els alts comandaments militars, els que maneguen els instruments que utilitzen coneixements i dades que proporcionem tots, que circulen per la xarxa i que emmagatzemen en repositoris digitals per recolzar anàlisi, intel·ligència artificial i aprenentatge automàtic. Els prescindibles: nosaltres, el 95%, superflus i reemplaçables.
Com va dir Gramsci «entre el vell món que mor i el nou que neix apareixen els monstres»: Trump, Orbán, Milei, Putin, Netanyahu, Musk…, però tot ordre polític alberga en el seu si tensions, contradiccions i vulnerabilitats que són difícils de sostenir, es poden combatre i vèncer si hi ha voluntat, organització i direcció.