Ja no existeix, en el Barça de Joan Laporta, la menor bretxa democràtica, molt menys després de l’acte de la seva coronació del passat 29 de novembre al Liceu, dia en què hagué de celebrar-se el 125è aniversari del FC Barcelona i no una espècie de cerimònia d’homenatge i proclamació de l’actual president com el primer i últim rei de la seva pròpia dinastia. La gala va acabar sent una exaltació a la seva figura, en la qual ell mateix va canviar el guió original per a imposar el seu, modificant de sobte l’escaleta a força d’agafar el micròfon i estendre’s interminablement amb un discurs de to castrista, a més d’assumir el paper de speaker i presentador suplantant el rol dels titulars. Laporta es va carregar tota la previsió, entre altres motius, perquè TV3 -sempre genuflexa- no es va atrevir a tallar-li el micròfon faltant al respecte a l’audiència i als qui havien d’aparèixer i participar, segons els tempos pautats en moments de major importància i projecció institucional.
L’endemà, Laporta es va aixecar encara més faraònic que mai, deïficat perquè ningú s’atreveix a parar-li els peus, pletòric i superfeliç, perquè enfront del Las Palmas, en el partit de Montjuïc, ja no havia de preocupar-se per les molèsties de la graderia d’animació, a parer seu gent subversiva, crítica, fins i tot violenta i, sobretot, antibarcelonista perquè cridaven a vegades allò de “Barça sí, Laporta no!”. En el seu lloc, van ocupar l’espai centenars de turistes que ni es van enfadar per la derrota i es van passar el partit aplaudint sense piular.
La seva pau es va veure alterada, no obstant això, per un grup d’infiltrats, integrat per diversos dels expulsats de l’espai d’animació, que van pagar la seva entrada i es van atrevir a reincidir en la seva opinió dissident de la gestió del president de manera pública i audible mitjançant crits i càntics pels quals, tanmateix, ni LaLiga amb la seva policia de camuflatge ni tampoc la Comissió Antiviolència no podria multar-los. La seva reacció des de la llotja va ser la d’enviar a la seva pròpia guàrdia de seguretat, equipada amb material dissuasiu, per fer-los fora de la graderia. Ni Franco.
Així va escriure el seu epitafi la graderia d’animació, espai que LaLiga obliga a mantenir, cuidar i controlar, que només tornarà a l’Spotitfy si a Laporta li ve de gust que un grup sota les seves ordres directes animi a l’equip incansablement i, a més, estigui disposat a sufocar i apagar amb un bram insuperable qualsevol focus de protesta en les graderies.
A on ha arribat el FC Barcelona? Paradoxalment, quan el pes dels anys, per l’experiència pròpia, per les exigències del món modern/avançat i en aplicació d’una maduresa que només un club de la fortíssima personalitat social del Barça pot acreditar després de 125 aniversaris, havia de reflectir-se en unes estructures a prova de saquejadors, pirates, dictadors, abusadores i megalòmans, resulta que l’entitat que més presumeix d’un model de propietat únic i democràtic al llarg de tres segles està sotmesa avui a la tirania d’un president capaç, en el súmmum del seu totalitarisme, d’ordenar expulsar els qui s’atreveixen a expressar una opinió contrària a la directiva pel seu estil de governar i gestionar.
Tan democràticament va ser triada el 7 de març de 2021 pels socis com és legítim que aquests puguin, lliurement i estatutàriament, expressar la seva opinió, a més d’exercir la resta dels drets reconeguts pels estatuts i per l’ordenament jurídic. Des d’aquell dia, no obstant això, s’ha registrat una deterioració, un retrocés i una supressió sistemàtica de totes les llibertats socials.
Laporta reconeix en privat que “El soci té drets, és clar, però que els hi guanyi en els tribunals”. Aquesta és una màxima que aplica des de fa anys, ara ja sense dissimulació, prudència o marges. Li és igual anul·lar els estatuts, deixar als compromissaris sense veu ni vot, fer-los fora de les assemblees, donar-los els pitjors seients als lleials de Montjuïc o destrossar les penyes que tancar la graderia d’animació perquè se li creuen els cables. El mateix fa volar una safata de sushi a la llotja que envia els seus segurates contra la dissidència. Se sent invencible i els fets, per la reacció timorata i patètica de l’oposició, la confabulació de la premsa i el rotllo win-win de les forces digitals, demostren que fins on se sap el seu poder és avui, per analogia, comparable al de Franco en la postguerra i més enllà, el de Pinochet a Xile o el del mateix Putin en una Rússia democràtica que cada dia recorda més a l’URSS.
Ningú ha explicat millor l’estat d’excepció decretat per Laporta en el Barça que el periodista Xavi Bosch -compte amb les represàlies- en un article publicat a Mundo Deportivo aquesta setmana, titulat “El Barça mut de Laporta”. A propòsit del fet de renéixer dels grisos a les graderies del Lluís Companys, parla d’una “intimidació social a l’ordre del dia. La llibertat d’expressió, per esquivadora. Els que saben com es contagia una graderia, saben que la crítica cal frenar-la en sec. Aquest és el trist Barça que ens queda. Mut. Els animadors cancel·lats, els compromissaris a casa, les votacions telemàtiques, s’han donat de baixa 14.338 socis i els abonats a Montjuïc, lluny, a les pitjors butaques. Les vies d’expressió democràtica, lliures i no controlades, estan desapareixent del Club. Els executius que es van sabent-ho tot (Ferran Reverter, Ferran López, Maribel Meléndez) signen una clàusula de confidencialitat. Els directius que fugen pel que veuen (Giró i Llauradó) i les estrelles acomiadades de mala manera (Messi i el mateix Xavi) callen, en públic, per barcelonisme. I el líder, feliç, sense contestació. Però si tothom calla, el Barça perd la batalla”.