Els barcelonistes viuran aquest 125è aniversari del seu club des de bastant distància, fredament, si no és que al final de la temporada el primer equip, sobretot, és capaç d’acumular grans títols i les seccions aporten el seu gra de sorra. Llavors sí que hi haurà un motiu real perquè la celebració pugui deixar un cert rastre inesborrable. L’any del centenari, amb un programa esgotador d’actes al llarg de 365 dies, va coincidir amb la primera vegada que els quatre equips professionals (futbol, bàsquet, handbol i hoquei patins) van conquistar les seves respectives lligues nacionals, una fita mai aconseguida que es va tornar a donar fa dos anys al final de la temporada 2022-23, en aquesta ocasió amb dos equips més campions, el futbol sala i el femení de futbol.
El centenari del Barça va ser, per voluntat del llavors president, Josep Lluís Núñez, i a proposta de qui va assumir la preparació d’una àmplia agenda d’esdeveniments, Ricard Maxenchs, un escenari de contínues i successives commemoracions en tots els àmbits possibles de l’extraordinària dimensió del FC Barcelona. Tots els exjugadors del primer equip vius van desfilar pel Camp Nou i pel Palau en el cas de les seccions, abans del partit del centenari, contra el Brasil, que va ser un espectacle de primer nivell mundial, com ho va ser també la cerimònia d’obertura, on Joan Manuel Serrat va obrir la vetllada cantant a capella l’himne del Barça. Les penyes van organitzar la major trobada mundial de tots els temps, es van editar col·leccions de llibres, els barcelonistes van gaudir d’una exposició permanent sobre la història del seu club, no van faltar actes culturals, de comunió amb la resta de les institucions del país i la societat civil catalana i barcelonina en l’àmbit de la cultura, les arts i l’espectacle. El centenari va tenir cartell, samarreta commemorativa, himne propi i mascota, una sardana gegant va envoltar el Camp Nou en senyal d’inclinació i identificació amb les tradicions i, finalment, es van apagar les cent espelmes d’un enorme pastís per, immediatament, continuar amb la vida del club, continuar endavant i continuar avançant. Enrere van quedar més de cent esdeveniments sota el segell d’un any tan especial de la vida blaugrana i una sèrie inigualable de programes monogràfics de TV3 sobre la història del Barça que també va col·leccionar elogis i merescuts reconeixements, a més de molt bones audiències.
Va haver-hi, no obstant això, un altre centenari que mai va veure la llum, el programat i preparat per una comissió externa a la qual Núñez havia encarregat els preparatius. Il·lustres i destacats barcelonistes, consensuadament més que aptes i preparats per planejar-ho, van presentar al president una proposta bastant diferent, ni millor ni pitjor de la que va acabar sent, encara que sí més dirigida a la classe alta social, política, civil, cultural i econòmica, una orientació més elitista que podia haver estat corregida i esmenada arribat el moment si hagués vist la llum verda definitiva de la directiva.
El fre posar-lo la mateixa comissió quan va optar per no canalitzar el centenari per on Núñez els havia indicat, pel camí de l’austeritat i de la generació de recursos que poguessin finançar la celebració. Núñez no volia desviar-se ni un mil·límetre de les seves estrictes polítiques de despeses i d’inversions tot i que l’economia del moment, sòlida i pròspera, hauria suportat perfectament qualsevol cost en favor d’un esdeveniment tan assenyalat.
Quan la comissió va argumentar que els actes havien d’estar a l’altura i grandesa de la institució, i que, justificadament, el club havia d’afrontar un determinat pressupost, la reacció de Núñez no va canviar, inflexible, negant-se en rodó a destinar una part dels ingressos als festejos, gales, homenatges i esdeveniments. La comissió va ser immediatament dissolta i el centenari va quedar sota l’organització i el protectorat dels executius del club, sota la directa tutela i responsabilitat de Ricard Maxenchs.
El partit amb el qual es va obrir l’any del centenari, coincidint amb un partit de Lliga al Camp Nou enfront de l’Atlético de Madrid, va acabar en derrota i amb l’estranya sensació que l’entrenador de torn, Louis van Gaal, no va estar massa encertat prohibint a l’equip visionar la cerimònia d’obertura. És a dir, no permetent que l’atmosfera tan especial d’aquella nit emboliqués i transcendís a l’estat d’ànim dels jugadors, que van sortir desconcertats i espessos, aliens per complet a l’estranya càrrega d’emoció i de sentiment que es respirava a les graderies.
En aquest 125è aniversari, la dinàmica arrenca allunyada del soci per complet no sols per una qüestió física, a causa de les obres en l’Spotify. Des del primer moment, a Laporta li ha convingut deixar en mans d’un comissionat únic, David Carabén, el sotsliderat i el disseny més aviat intel·lectual dels esdeveniments, deixant prou espai perquè, si les circumstàncies ho aconsellen, anar assumint gradualment -és a dir, regulant-lo- el seu propi protagonisme.
És evident que, ara com ara, Laporta prefereix tenir un perfil més aviat complementari ben diferent del que hauria assumit si, per exemple, Leo Messi hagués confirmat la seva presència o hagués estat possible reobrir l’estadi per a l’ocasió. Apujarà el to i la seva condició d’estrella quan vegi que pot obtenir un rèdit electoral o oportunista en aquest context.
Hi ha poc a celebrar ara com ara i menys encara en companyia o de la mà dels diferents sectors identificables del barcelonisme que, majoritàriament, han subratllat els tics antidemocràtics del president quan han obert la boca últimament. El soci no està, ni se li espera, en aquesta primera picada d’ullet al 125è aniversari, coincident amb la freda actitud de Messi amb qui el va fer fora, una reacció lògica i, fins i tot, elegant per part de Leo, que podria elevar-la a un estadi de venjança, si volgués, i amb l’expulsió de la graderia d’animació retraient-los a tots els seus membres una actitud antiesportiva, mentre la directiva blaugrana presidida per Laporta ha procurat no fer el mateix amb els socis del Reial Madrid que van insultar als jugadors del Barça en el clàssic per no alterar l’estat de les relacions amb Florentino Pérez.
Costa referir-se avui, amb Laporta en la presidència disposat a convertir-se en l’eix principal de la celebració quan li convingui i al marge dels socis per complet, a l’estat d’involució d’aquells aspectes de la naturalesa blaugrana que en el passat van convertir al Barça en tot el que representa i el que ha arribat a ser com a institució, a causa no sols d’aquesta deriva dictatorial que domina el club de dalt a baix per la supèrbia i els interessos de Laporta. També són temps de complicitat, resignació i servilisme de la massa social. Des d’aquesta òptica de la fortíssima repressió social per part de la presidència hi ha poques coses per celebrar.