Antropòloga. Investigadora del grup Emigra i professora del Departament d’Antropologia de la UAB. També és directora de l’associació Europa Sense Murs. Ha treballat com a mediadora intercultural en el teixit associatiu de Barcelona i va fer la seva tesi sobre empleades de la llar. Ara publica Criadas de la globalización. Servicio del hogar, género y migraciones contemporáneas (Icaria Editorial).
Qui, com, per què… són criades de la globalització?
Amb el terme històric, una mica anacrònic i també atemporal, de “criada”, m’interessava ressaltar la figura d’aquestes dones rurals, nenes i adolescents, que venien a treballar a les grans ciutats, a cases de famílies acomodades. Amb la globalització, aquelles criades ara són les migrants de la globalització. Sense altres oportunitats, són expulsades dels seus països per poder alimentar els seus fills, per tirar endavant… Emigrants, en fi, per diverses causes: problemes econòmics, violència, masclisme…, que ara cuiden els nostres fills, la casa i, en particular, les persones grans.
Les criades globalitzades ho són més que les tradicionals, en la mesura que fan tasques noves, com la cura de les persones grans?
Engloba moltes coses i no acaba de ser una feina, perquè no té condicions dignes i no propicia cap forma d’emancipació per a les dones. És més aviat un treball de supervivència, que gairebé cap el voldria per a les seves filles. Netejar, cuidar, és molt digne, però per qüestions socials, especialment culturals, no acaba de ser reconegut com una feina meritòria. Rescato el terme “criada” sobretot per fugir d’eufemismes i no romantitzar el tema. Perquè hi ha gent que assenyala que també en aquestes feines hi ha històries boniques. Sí, hi ha afecte, sentiments humans…, però no per això deixa d’estar en la precarietat més absoluta, i fins i tot amb formes de servitud i esclavitud. És precisament per això que Icària ha decidit publicar el llibre a la seva col·lecció sobre esclavituds.
Quin àmbit geogràfic abasta el teu treball?
El meu treball de camp se situa, sobretot, a Barcelona i l’àrea metropolitana. Però sabem, per molts altres estudis i antecedents, que la situació és bastant similar a altres llocs. Estem parlant de migracions internacionals, una cosa molt diferent del que van ser les criades, que procedien del camp o d’altres províncies. No només a Madrid, sinó també en altres grans ciutats, on funcionen les mateixes xarxes socials, laborals i formes de reclutament. Incloent-hi també les xarxes entre les mateixes dones. Si preguntes per què vius a Segòvia, segurament et contestaran que “per una amiga, per la meva cosina…”. Madrid, Barcelona i ara València sí que han estat pols d’especial atracció, per la seva condició de ciutats globals, que alberguen elits i una gran quantitat de treballadors informals.
Cites en el teu llibre l’Amèrica Llatina, el Marroc i Romania com a llocs de procedència d’aquestes noves criades…
Si, però bàsicament venen de països llatinoamericans, on hi ha hagut migracions encadenades, una substitució permanent. Primer van venir dones dominicanes, del Perú… I també de les Filipines, sobretot als anys 80. Més endavant van arribar de l’Equador, Colòmbia, l’Argentina… Després de Bolívia i últimament dones de Centreamèrica. M’interessava assenyalar aquesta sèrie de dinàmiques que es van succeint. Les bolivianes i les colombianes es van anar reinserint en altres sectors laborals. Les dones que venen de Centreamèrica estan fugint sobretot de la violència. Però, en definitiva, sempre es va reproduint aquesta mà d’obra. Per això insisteixo que són de la globalització. És el mateix sistema neoliberal el que proveeix aquesta mà d’obra, sobretot de les cures, que no acaba de ser assumit per les polítiques públiques i que està en mans del mercat.
Per decisió, per coacció, soles, amb família…, dius al llibre. Quina situació de partida predomina entre aquestes dones migrants?
En els estudis sempre s’ha destacat aquesta idea de la dona al davant, pionera, en el procés migratori. Cosa que apareix quan l’emigració es compara, per exemple, amb la dels Estats Units o altres tipus de migracions dels anys 70 i 80. També amb les del Marroc o el Pakistan, en què són els homes els que venen a treballar. Altres autores, que s’han fixat en la feminització de la pobresa, posen l’accent en la migració de les dones per treballar a la llar. Una cosa que no és exclusiva d’Espanya, però que aquí es manifesta amb especial força. Les remeses que aquestes migrants envien als seus països d’origen estan contribuint al benestar allà.
Les criades servien, sobretot, les classes altes, la burgesia. Les criades actuals ho fan també en llars de mitjana i fins a petita burgesia?
Sí, sobretot pel que fa a les persones grans. Aquí hi ha una clara absència de l’Estat, que no està responent a les necessitats socials, especialment de la classe treballadora, que necessita la cura de la seva gent gran. Estem parlant de gairebé dues generacions de persones molt grans, que requereixen cures permanents. Les residències són molt cares i de difícil accés. S’està produint una substitució de les cures: abans les exercia la dona de la casa i ara ho fa una migrant. I això, amb el sistema de cures mediterrani, suposa en molts casos que estar 24 hores en una casa s’hagi normalitzat.
Què es pot dir dels papers, verdader turment per als emigrants?
Aquí apareixen tot un seguit de contradiccions, derivades de la Llei d’estrangeria. A Espanya, pràcticament l’únic país d’Europa que té aquest model d’arrelament social, s’estableix que al cap de tres anys d’empadronament continuat et poden fer una oferta de treball i pots accedir a la regularització. Això ha fet que on la gent es regularitza més és en el servei a la llar. D’una banda, és una oportunitat, però de l’altra hi ha una espècie de perversió que fa que les dones aguantin tota mena de situacions (explotació, precarietat absoluta, maltractament…) perquè la família els faci els papers. “Em vaig aguantar pels papers”, frase a l’ús, és el títol d’un dels capítols del llibre. Cosa que es diu des dels anys 90 fins ara.
Les remuneracions estan més o menys regulades o es fan més aviat de sota mà, sense cap mena d’empara?
Existeix un marc regulatori i està establert clarament que s’ha de garantir el salari mínim interprofessional En el cas de servei intern també estan establertes 60 hores, i que les extres han de ser remunerades per sobre. Però, és clar, aquí compten molts els hàbits, el costum, com el de no pagar a la minyona, perquè es pensa que pagant per 40 hores el salari mínim ja s’ha complert. Però també hi ha qui ni tan sols paga el salari mínim, sobretot quan s’ocupa gent sense papers, i això deriva en una forma de coacció. Les empleades poden reclamar, denunciar, anar a judici, encara que no tinguin papers. Però hi ha tot un imaginari instal·lat al voltant de la por que produeix estar en situació irregular. Moltes dones accepten el que sigui perquè necessiten treballar tant si com no, han d’alimentar la seva família, enviar diners… Perquè és el que hi ha…
Antigament, l’emigració era anar-se’n per no tornar mai més. Segueix sent també així, ara?
Les migracions sempre havien sigut d’anada. La idea de la tornada era en tot cas més aviat dels homes. En les migracions llatinoamericanes a Espanya hi va haver una tornada, però poc significativa, durant la recessió, per exemple, a Colòmbia o l’Equador, però aquestes dones van tornar amb la recuperació. També hi ha una segona migració. Persones que se’n van anar al Regne Unit, a Alemanya… amb la recessió, i que després van tornar. Però en les últimes migracions, que són sobretot de Centreamèrica, tenim el fenomen de la violència. Gent amenaçada per bandes…, que en realitat demana asil i no es planteja la idea de la tornada. En general, hi ha una tendència a quedar-se.
Els sindicats paren atenció a aquesta problemàtica de les noves criades, s’organitzen d’alguna manera?
En els últims anys hi ha hagut molt més moviment als sindicats, i una presa de consciència més gran sobre com és d’important organitzar-se. Però no s’acaben de veure els fruits. La normativa va canviant, i cal esperar per veure’n els resultats, sobretot a nivell cultural, que és l’important. Qüestions com la consideració de la llar com a àmbit privat diferencien el treball de les assistentes del que s’exerceix en el món laboral, com pot ser, per exemple, el cas de les Kellys. Aquesta és la paradoxa més important del món laboral dins de la llar: la inexistència d’un patró i la inviolabilitat del domicili, que aïllen les treballadores.