L’anunci per part de la directiva del FC Barcelona d’un acord mai vist amb Nike es presta a especulacions, dubtes i sospites, segurament massa, començant per la forma en què ha de formalitzar-se l’aprovació de l’assemblea, requisit estatutari imprescindible per als acords vinculants, com el patrocini amb el fabricant per un període de temps superior als cinc anys.
La llum verda al final del llarg i conflictiu període de negociació i de conflictes obert després de l’addenda de l’actual, incorporada en temps de Josep Maria Bartomeu, afecta inicialment les compensacions contractuals, encara que no al temps de l’actual, segons les filtracions posteriors a l’anunci. Es dona per fet que les condicions de millora del conveni vigent són unes fins a la data de la seva terminació el 2028 i unes altres a partir del nou, per deu anys, entre el 2028 i el 2038.
La precisió dels mitjans sobre aquest tema ha estat detallada i molt completa, establint que el signing bonus (oscil·la entre els 100 i els 150 milions segons les fonts) es prorrateja al llarg dels anys de durada.
Quina és realment la durada? Existeixen dues interpretacions perquè el comunicat oficial del club del dia 9 de novembre passat parlava del “començament d’un nou acord pluriennal de partenariat, que tindrà vigència a partir d’aquesta temporada, i que aporta un nou model d’associació estratègica de col·laboració entre les dues organitzacions”.
I res més. Joan Laporta, per tant, ha repetit la fórmula ja massa habitual d’emparar-se en la confidencialitat que compromet totes dues parts per deixar en mans dels seus filtradors una versió edulcorada i segur que una mica més fantasiosa que la realitat de les condicions.
Pot fer-ho i ho farà. Procurarà que els socis disposin de la menor informació possible i els demanarà, com sempre, que confiïn en la seva paraula i, sobretot, en el crèdit de la seva gestió per a la ratificació d’una ampliació de l’acord que si incorpora un augment d’ingrés efectiu a partir d’aquest mateix curs, 2024-25, és precisament pels angoixants i precaris senyals de la fràgil economia del Barça.
Ho il·lustra el fet, desconcertant i dramàtic alhora -una altra burla als socis en realitat-, que, malgrat aquests diners extres, estimats en 45 o 50 milions, ni serveixen per a desbloquejar el marge salarial amb LaLiga ni tampoc per a augmentar els beneficis, calculats en només 5 milions a 30 de juny pròxim. Laporta havia fanfarronejat setmanes enrere que si el Barça no havia tornat a la regla 1:1 “és perquè no hem volgut signar amb Nike, pensem que podem tenir un contracte millor”.
Era una altra de les seves bravates mediàtiques. El dubte ara se centra en quan i com sotmetrà a l’aprovació de l’assemblea aquest ampli i alhora confús acord, si cal atendre l’escarit comunicat oficial. L’article dels estatuts aplicables és el 20.8, que exigeix “ratificar els acords de la Junta Directiva per a la formalització de contractes amb tercers per a cedir l’explotació dels drets del Club sobre la mateixa imatge, nom, símbols, publicitat o retransmissions als mitjans de comunicació, quan la durada d’aquesta explotació sigui superior a cinc anys o temporades”.
La qüestió és si Laporta interpreta -o, millor seria dir si li interessa- considerar que es tracta d’un nou contracte per 14 anys (des del 2024 al 2038) i, per tant, sotmetre’l pròximament al criteri dels socis o establir que després de l’actual, ja ratificat en el seu moment, entrarà en vigor altre per deu anys i és susceptible, per tant, de ser incorporat a una assemblea més endavant, quan arribi el moment.
Sembla clar que quan Laporta percebi un corrent social favorable, si pot ser en un moment en què no se senti soroll de fons de l’oposició que pugui complicar-li la vida, no dubtarà a validar tot el paquet.
Per dos motius; el principal, perquè no pot córrer el risc que pugui arribar a ser carn d’assemblea després d’unes eventuals eleccions -possibles el 2025 o el 2026- i una altra junta proposi directament no aprovar-ho per reiniciar negociacions.
El segon, lligat a aquest primer, radica en el fet que segurament Nike ha incorporat penalitzacions en aquest supòsit que afectarien el mateix signing bonus, però sobretot a l’increment anual des d’ara al 2028, una quantitat que si cal retornar-la o restar-la del següent període de contracte per tota una dècada provocaria un element més de ruïna.
Tothom sap que en realitat aquests 14 anys tancats amb Nike és el contracte del segle per a la multinacional americana i un altre mal negoci de Laporta, que només ara pot tractar d’enlluernar als seus socis amb magnituds de milions que, en aparença, són insuperables.
En canvi, si s’accepta que el Barça ingressarà 1.700 milions en 14 anys, només deixant d’aplicar l’IPC (índex de preus al consum) en el percentatge dels últims 14 anys Nike s’haurà estalviat gairebé 500 milions. Ningú discuteix que a major durada, més perd el Barça i més guanya Nike.
Per tant, Laporta ja ha d’estar preparant una assemblea com més aviat millor, telemàtica segur i en un dia sense partit, més o menys en la línia de l’última, vergonyosa en aquesta era barcelonista postfranquista.