Al Barça de Joan Laporta li costarà bastant més que a qualsevol altre equip del món trobar un punt de sostenibilitat entre aquest entorn diabòlic que, sobretot mediàticament, gira incontrolat sobre l’actualitat amb la intensitat d’un tornado que a cada 100 metres canvia de rumb, i la necessària tendència a l’estabilitat que tota institució persegueix, harmònica amb el seu pressupost, objectius, resultats i estat d’ànim social. Mantenir-se en aquest equilibri sembla impossible en aquest moment per més que els senyals de l’equip de Hansi Flick generin les millors expectatives i una confiança que semblava perduda després dels alts i baixos de l’any passat.
No obstant això, basta un mal partit perquè, especialment entre la premsa i l’esquizofrènic barcelonisme que nia tan fanàticament en les xarxes, es provoquin convulsions sense mesura ni proporció. Aquesta patologia recurrent, que té el seu origen i projecció en l’agitat comportament dels mitjans, columnistes i influencers, no seria tan aguda si des de la mateixa junta, amb el president al capdavant, no s’atiés permanentment el foc de la impaciència per les cares noves, les portades de futuribles, el mono per la troballa diària d’un altre Messi o un altre Lamine Yamal i l’addicció al mercat. En definitiva, tot allò que s’ha convertit des de fa anys en una font inesgotable d’il·lusió per al barcelonisme entre partit i partit.
Les últimes setmanes han estat un exemple clar i paradigmàtic d’aquesta doble vida que embolica la vida del club. Una cara, la del justificat entusiasme per guanyar-ho tot, s’ha escrit sobre la base indiscutible d’unes estadístiques de rècord després de la ratxa màgica de les golejades al Bayern i al Madrid (totes dues amb quatre gols, amb la sensació d’haver-se quedat curtes), precedides del 5-1 al Sevilla, i rematada amb la victòria en el derbi enfront de l’Espanyol, també indiscutible, i el passeig triomfal en el petit Maracaná de Belgrad davant l’Estrella Roja per a assentar-se com un dels favorits en la classificació global de la nova Champions, competició en la qual el Barça ha reconquerit, amb tot mereixement, la seva condició de legítim aspirant a disputar-la.
Resultats que, a més, han llançat estadístiques històriques d’un Barça que mai havia marcat tants gols ni sorprès al món amb un rendiment tan alt i immediat, fins i tot per sobre del City o del mateix Barça de Guardiola, i, per descomptat del Reial Madrid, al qual li està costant arrencar.
En concret, els registres golejadors blaugrana han polvoritzat totes les comparacions, perquè Lewandowski i Raphinha, juntament amb un Lamine Yamal excepcionalment madur i efectiu, no semblen tenir rival en la Lliga ni tampoc a Europa.
I, no obstant això, abans fins i tot de caure a Anoeta en un partit que encaixa i és compatible amb l’estadística i la normalitat d’una arrencada de temporada extraordinària, els titulars no han abandonat la caça major de davanters com Viktor Gyokeres, el davanter suec de l’Sporting de Lisboa, o el pretès Leao, del Milan, que va estar en totes les travesses de la pretemporada perquè a Laporta li agrada bastant, entre altres motius perquè també és jugador de Jorge Mendes.
Sembla demencial metabolitzar i racionalitzar com la mateixa premsa que subscriu les gestes d’un Barça que bat tots els rècords en atac sigui capaç, al mateix temps, de creure’s i alimentar la necessitat de fitxar més davanters i jugadors amb gol. Sent lícit l’obligat rastreig del mercat per part de la secretaria tècnica, sempre des de la discreció i prioritzant els interessos del club, el que no tenen sentit són les notícies compulsives que suggereixen els noms de cracs potencialment necessaris en situacions de precarietat golejadora o per falta de sentit del joc d’atac.
I menys encara que des de la mateixa junta, més aviat des de la presidència, lluny de tallar en sec aquesta malaltissa tendència mediàtica pel fitxatge diari s’hi afegeixi llenya perquè la combustió aconsegueixi un punt de perillosa incandescència.
El que demostra aquesta estranya negació de l’èxit, com si avorrís o calgués superar-lo sistemàticament, és que per culpa d’una junta que viu del malabar i de l’il·lusionisme a base de portades amb l’1:1, Nico Williams, Haaland o, fins i tot, de Mbappé, quan ha estat necessària alimentar la fantasia del populatxo blaugrana, també s’ha pervertit la dialèctica del periodisme i s’ha convertit al culer en una espècie de ionqui que necessita sobredosi de mercat i de fitxatges per sentir que existeix un futur.
En la cruïlla actual sembla interessar-li al mateix president que la urgència per fitxar sigui compartida i més necessària que mai perquè la mateixa estructura de l’equip, basada en l’explosió del planter, l’havia obligat per un moment a refredar el seu rotllo de l’1:1 i dels cracs a tir en les portades, el pa barcelonista de cada dia, especialment en les aturades pels partits de les seleccions. Per a Laporta és fatal canviar aquesta dinàmica pel d’una actualitat sense la compulsió pels fitxatges i les comissions. L’enemic i la pitjor amenaça per a aquest Barça, fill de la precarietat que no era el pla del president ni molt menys, continua estant dins i no a fora, per més que Anoeta hagi estat una altra lliçó de vida i de formació per a un equip al qual se l’ha d’exigir futur, pacientment, i no pressionar-lo perquè guanyi el sextet, ja que, a la primera oportunitat, Laporta és ben capaç de fitxar un altre Vítor Roque.