Al final del camí del Barçagate, el presumpte cas d’escàndol contra Josep Maria Bartomeu, centrat en el no menys perillós i criminal mètode d’enviar tuits anònims, el muntatge mediàtic i la discutible predisposició dels Mossos d’Esquadra a filtrar informació manipulada i tendenciosa, va quedant al descobert. Curiosament, aquest destapament d’una trama que també inclou lleials i llorejats mitjans de comunicació, com la cadena SER i l’agència EFE, l’està escometent el mateix sistema de justícia al qual s’havia remès la causa, impulsada des d’alguns grups d’opinió contraris a la gestió de l’anterior directiva i, posteriorment, reforçada pel mateix FC Barcelona després de la decisió de la junta de Joan Laporta de personar-se com a acusació.
També va voler sumar-se a la festa l’exresponsable de Mediapro, Jaume Roures, querellant-se contra Josep Maria Bartomeu i diversos dels seus executius per calúmnies i injúries, en accions que també han anat decaient en els tribunals, com acaba de succeir en una decisió de la Secció Segona de l’Audiència Provincial de Barcelona, que ha desestimat el recurs d’apel·lació presentat per Roures contra una de les decisions del Jutjat d’Instrucció número 13 que centralitza el cas. En concret, un acte de la magistrada Alejandra Gil que ha rebutjat incorporar oficis policials del 17 de gener i 7 de juliol del 2023, i un altre relatiu a pagaments a periodistes des del club a través d’una agència de publicitat.
Les diligències i les acusacions practicades anteriorment ja havien determinat que els intents dels Mossos de demostrar una trama de finançament amb diners del Barça perquè dos periodistes protegissin mediàticament el president no tenien fonament i que, en tot cas, no encaixaven en les pretensions de la querella original, afegint específicament la jutgessa que en cap cas la Unitat Central de Blanqueig i Delictes Econòmics de la policia catalana estava autoritzada a utilitzar el contingut dels dispositius i el material confiscats en l’escorcoll dels particulars afectats i les oficines del club -per cert, practicat sense una ordre de la jutgessa Alejandra Gil- per a altres fins i intencions. De fet, un bufet d’advocats de Barcelona víctima d’un presumpte abús dels Mossos en la utilització d’aquest mateix material va presentar una querella a la vista de la gravetat d’aquestes actuacions.
La referida Unitat Central de Blanqueig i Delictes Econòmics ja havia fracassat en un altre intent d’inflar la mateixa recerca, instant una querella contra dos executius de Bartomeu, Òscar Grau i Roman Gómez Ponti, per un delicte de revelació de secrets -la publicació íntegra del contracte de Messi en un mitjà de Madrid- únicament sobre la base d’un insult a Leo trobat en un correu intern d’un d’ells. La querella, com era presumible, no va prosperar, encara que sí que va servir al principal propòsit d’aquesta aparent aliança entre les troballes dels Mossos i la premsa especialitzada en el cas, la que regularment recull abans que ningú les perquisicions policials i difon filtracions del cas, a vegades, fins i tot, abans que els propis investigats: la finalitat de provocar cops d’efecte mediàtics quan al relat del laportisme li ha convingut apartar el focus de les atrocitats de la junta.
Legalment, és qüestionable la perillosa facilitat amb la qual aquest sector dels Mossos ha anat alimentant amb una sospitosa intermitència i casuística periodística aquest tipus de desviacions, totes elles inadmeses per la magistrada sistemàticament. A més de les reprimendes que s’ha guanyat, ha provocat la indignació de la defensa dels acusats, especialment la de Josep Maria Bartomeu, pel retard acumulat en la instrucció, inexplicable i atribuïble a la desídia dels Mossos a l’hora de presentar a la jutgessa un informe que realment, com és la pretensió dels querellants, pugui vincular a l’expresident Bartomeu amb aquesta presumpta trama de creadors de tuits. Transcorreguts quatre anys de la denúncia i de les primeres diligències, els Mossos no han justificat l’acusació, per la qual cosa ha estat impossible formalitzar la declaració de Bartomeu davant Alejandra Gil, no almenys abans que pugui saber de què se l’acusa exactament i sobre quins indicis o proves. El sorprenent és que en tot aquest temps, des del 2021, no s’han sol·licitat actuacions ni diligències per cap de les parts, una altra raó per la qual estranya i sorprèn l’avidesa i la diligència dels investigadors policials a buscar camins fora de la ruta de la instrucció, vies mortes que no porten enlloc més enllà dels sobresalts infundats provocats per quatre periodistes, en contrast amb la deixadesa i l’enuig a atendre el principal objecte de la causa. Les successives pròrrogues forçades per la seva inacció estan carregant de raons a la magistrada per a perdre la paciència i decretar, arribat el moment, l’arxiu provisional del Barçagate.
L’última novetat, també coneguda pel canal habitual de la SER, és la revelació que els Mossos han trobat missatges en el correu de Jaume Masferrer, l’assessor a la presidència i mà dreta de Bartomeu que va promoure el contracte amb Nicestream, en els quals es dirigia a Carlos Ibáñez, el director, amb instruccions concretes d’intervenció a xarxes sobre casos concrets com en el del fitxatge del lateral senegalès Moussa Wagué, per defensar en les xarxes l’operació, o l’encàrrec d’investigar el periodista Albert Llimós, que va ser qui veritablement va revelar -i no la SER, que després es va penjar la medalla- la contractació de Nicestream per monitoritzar les xarxes socials blaugrana, suggerint que sota aquest encàrrec podia subjaure la creació de comptes anònims per crear corrents d’opinió concretes.
Localitzar aquests missatges va ser, lògicament, el resultat de les primeres recerques i la base indiciària d’una connexió que sempre ha estat de domini públic i atribuïda a una iniciativa íntegra de Jaume Masferrer, de la qual Bartomeu només va tenir coneixement quan el seu assessor li va plantejar la necessitat d’estar al dia del batec barcelonista a les xarxes, de la mateixa manera que es feia des de molts anys enrere diàriament amb l’elaboració d’un resum de la premsa tradicional i, més endavant, amb els continguts dels webs, a més d’aprofitar els comptes oficials del club per potenciar els missatges institucionals i la gestió directiva. Només consta que Bartomeu conegués Carlos Ibáñez d’una trobada informal en les oficines en la qual es van limitar a saludar-se.
El fet que els Mossos comencin a assenyalar a un sol culpable, Jaume Masferrer, de ser l’ideòleg i estrateg dels comptes no oficials sota el control de Nicestream -mancant la defensa i els arguments que pugui oposar l’empresa de Carlos Ibáñez- pot indicar que, després de tot, la policia faci els seus deures i elevi a definitives les seves conclusions, en aquest cas, sense que s’hagi pogut determinar la menor relació directa amb el president Josep Maria Bartomeu, a més de no haver pogut ampliar l’espectre delictiu del cas malgrat aquesta retorçada obsessió per intentar obrir peces separades i generar expectatives a altres querelles que, com la de Jaume Roures, no han pogut avançar.
Ara mateix, el Barçagate pot acabar en molt més soroll que una altra cosa.