Els camins de la política són insondables. Però els de la política catalana són previsibles. O més que previsibles, per dir-ho amb més autoritat. En la política de Catalunya ha passat el que es preveia que passaria: que l’Assemblea Nacional Catalana (ANC), una entitat teòricament apartidista, ha trencat la neutralitat que se li exigia per irrompre com un elefant en una terrisseria en la precampanya interna d’un partit polític.
El desgraciat partit és ERC. I el botxí és Lluís Llach, president de l’ANC, un saltimbanqui polític que després de coquetejar amb la CUP ha passat a defensar aferrissadament Carles Puigdemont i els seus. En les últimes eleccions autonòmiques va demanar el vot per a Carles Puigdemont, cap de llista de Junts per Catalunya (JxCat). A les europees, va demanar el vot per a Toni Comín, de JxCat. Va jurar que no és de Junts, però no feia falta. La propaganda que li fa no la supera el militant més aferrissat. També és el protagonista d’un altre detall que no s’ha de passar per alt: fins a principis d’aquest any, era membre de la cúpula del Consell de la República, el quiosquet polític que Puigdemont va situar a Brussel·les per eludir el control econòmic de l’Administració espanyola. I com a membre del Consell de la República va gaudir del polèmic creuer pel Mediterrani al costat de Toni Comín l’estiu del 2022, amb les despeses carregades als comptes del Consell, una actitud que li va valer àcides crítiques d’alguns sectors sobiranistes.
En els cercles polítics era vox populi que, des del moment en què va deixar el seu càrrec al Consell, Llach es preparava per fer el salt a la presidència de l’ANC, com a part d’una estratègia per posar aquesta organització en mans de Puigdemont i utilitzar-la com a ariet polític. La plasmació que això és així no ha trigat a arribar. Cinc mesos després de ser elegit, Llach ha convertit ERC en la diana de tots els seus dards. És més: només té ulls per als republicans i no desaprofita moment per citar-los, sempre amb connotacions negatives. El màxim dirigent de l’ANC és el representant dels nous almogàvers, els mercenaris que treballen pel seu compte per a tercers. I en aquests moments, tot apunta que treballen per Waterloo. I com que ERC molesta a Waterloo, els mercenaris no descansen ni en cap de setmana per desgastar els d’Oriol Junqueras i Marta Rovira.
L’última diatriba de Llach ha estat a la Cadena SER, al programa Aquí Catalunya. “El senyor Junqueras ha sigut el pitjor estrateg d’aquest país. No és una teorització, sinó que és una pràctica: fracàs darrere fracàs fins al desastre final que està passant ara, no?”. És el mateix raonament que el que va exposar Jordi Turull fa només uns dies: la diferència entre Junqueras i Puigdemont és que aquest últim “no fa 13 anys que lidera un partit ni ve d’un cicle de derrotes”.
Però la veritable punyalada de Llach als republicans va ser ficar-se amb les candidatures que es presenten al seu congrés del 30 de novembre. Un procés intern d’ERC en el qual, a dreta llei, no hauria de ficar-se cap activista aliè.
“El més curiós és que, en aquesta baralla, la seva oposició més forta [a la candidatura que encapçala Junqueras en aquest congrés] són precisament els que aplicaven la mala estratègia. O sigui que, realment, jo m’ho faria mirar. Tinc esperança que la gent que està una mica neta de culpa agafi una direcció… Hi ha gent molt bona dintre d’ERC. Els conec bé. Ara, jo crec que la direcció ha de canviar i, per tant, desitjaria que les dues faccions [referint-se a la de Foc Nou, amb Alfred Bosch, i Recuperem ERC, amb el Col·lectiu Primer d’Octubre], mentre junqueristes i roviristes es barallen, es posin d’acord i mirin de guanyar, i després aprofitin el bon material que tenen dins, però oblidant-se de l’estructura anterior d’ERC. Això són els meus desitjos personals”.
La lectura subliminal: Llach dona carnet de bons i mals patriotes. De bons i mals catalans. Un nou visionari. Un ex-cruzado de Cristo Rey donant lliçons de moralitat política. Un guru de peus de fang. Una cosa impensable amb l’ANC dels anys anteriors. “El que fa Llach és la feina bruta de Puigdemont. El que Junts calla per vergonya o per prudència, ho diu l’esbirro Llach des de fora del partit. És una vergonya. Llach s’ha carregat l’ANC i la credibilitat de l’entitat. Tenim constància que hi ha hagut un munt de baixes de l’entitat des del moment en què Llach va agafar el timó”, ataca un dirigent republicà que encara té responsabilitats al partit. I afegeix: “Tardà tenia raó quan va dir que Llach desbarra molt”.
A ERC han caigut molt malament les paraules de Llach. Entre altres coses, perquè no diu res de Junts, partit que està passant una situació interna similar a la d’ERC i amb una presidenta condemnada per corrupció. “Llach hauria de ficar-se en els seus assumptes. Que posi ordre a casa seva. Amb aquesta intromissió en la campanya d’ERC, ha fet palès el motiu pel qual s’havia postulat a president d’una entitat que, per la seva trajectòria, hauria d’estar fora de l’òrbita política. Ha provocat un forat a l’ANC i ha malbaratat la seva credibilitat. I, possiblement, també ha fet un mal irreparable a l’independentisme català en general”, asseguren des del partit republicà.
Un alt dirigent parla fins i tot que “Llach sembla tenir una consigna: carregar-se ERC, posar Esquerra entre les potes dels cavalls, trencar la campanya de cara al congrés i afeblir al partit per a profit de Puigdemont”. Tot fa pudor a Waterloo i al carrer Marina. Hi ha sectors independentistes que tenen un greu dèficit democràtic i de lleialtat.
Se li veu el llautó
Els republicans li posen deures al tòtem de la Nova Cançó. I li retreuen que no digui res de les promeses incomplertes per Puigdemont ni dels seus repetits fracassos electorals. “Puigdemont mai ha guanyat unes eleccions. Tot el que ha tocat, se n’ha anat en orris: des de Convergència al PDECat, passant per la Crida Nacional i després el Consell de la República. Cal recordar-li al senyor Llach que Puigdemont mai ha complert cap de les promeses que ha fet els últims anys? Quantes vegades ha promès tornar? I no diu res de l’última, quan va dir que es retiraria de la política si no era elegit president de la Generalitat? I la performance del 8 d’agost ja és de jutjat de guàrdia. Va mentir i va deixar penjat a tothom. Es va riure dels seus i de nosaltres. Si vol comptar amb nosaltres, que vingui, que comparegui com va prometre i després parlarem. Donar pàbul a un mentider et converteix en un altre mentider. ERC, en canvi, ha estat sempre a primera línia i ha assumit les responsabilitats que li pertocaven, no com d’altres”, es queixen a Esquerra.
A Llach se li veu el llautó juntaire. No ho pot evitar. Quan obre la boca, sonen campanades a discurs antirepublicà i projuntaire. No mesura de la mateixa manera Junqueras que Puigdemont. Per Llach, el líder d’ERC ha de desaparèixer del mapa, però quan se li esmenta Puigdemont, que també ha portat el seu partit al desastre, el seu concepte canvia: “Puigdemont, jo diria que té una circumstància molt especial, que és president a l’exili. I mentre això existeixi, mai aniré contra aquesta figura. És el meu president legítim, perquè considero que el 155 és la deslegitimació de l’autonomia catalana”, es disculpava a Catalunya Ràdio aquest mes de setembre.
A això s’aferra ERC, encara que acusa que “Puigdemont no pot ser el president legítim perquè mai va ser elegit a les urnes”. Es va presentar com a cap de llista el 2017… i va guanyar Ciutadans amb Inés Arrimadas com a cap de llista; es va presentar el 2021… i va guanyar Salvador Illa, amb ERC en segona posició i Junts en tercera; i es va presentar en 2024 i va tornar a guanyar Salvador Illa. “Quines eleccions ha guanyat Carles Puigdemont com a cap de llista? Cap. I per què Llach diu que és el seu president legítim si no és per una qüestió de vassallatge polític, de posar l’ANC al servei de Junts?”, atien des del partit republicà.
L’operació d’assalt a l’ANC adquireix ara més sentit: fa uns mesos, Junts passava per les seves hores més baixes (les enquestes vaticinaven una patacada a les autonòmiques, que després no va ser tal, ja que van recuperar tres escons i 114.000 vots) i necessitava un instrument que li donés suport social. El millor instrument és l’ANC, la gran mobilitzadora de gent al carrer. Hi ha altres raons també profundes, com el fet que les arques del Consell de la República estan sota mínims i es necessita una estructura sanejada econòmicament per promoure mobilitzacions i poder escometre grans campanyes d’imatge. El vincle entre Llach i Puigdemont, no obstant això, desperta recels en molts segments del sobiranisme. Alguna cosa es cou en les cuines de l’ANC i de Junts. I no és res de bo per a l’independentisme. Els rumors que Llach arribava per convertir-se en un lacai fidel de Puigdemont semblen corroborats, a la vista de la deriva ideològica de Llach i de l’ANC en el seu conjunt.
Amb la irrupció de Llach en la campanya d’ERC, Puigdemont es frega les mans des de Waterloo. El seu peó ha complert i ha contribuït al desgast de la imatge i la credibilitat del seu ancestral enemic Oriol Junqueras. Lluís Llach ha fet la feina bruta al capdavanter de Junts, com diuen a ERC? Aquesta és la impressió. L’expresident expatriat ha aconseguit que el debat sobre la nova cúpula d’ERC surti del legítim cercle del partit republicà i agafi sentit en altres segments de l’independentisme. Tot amb la col·laboració deslleial de Lluís Llach, una actitud qualificada de barroera pels republicans, que trigaran a perdonar els seus rivals polítics. La lluita caïnita de l’independentisme català té ara un altre protagonista d’altura: Llach ha aconseguit clavar, a traïció, una punyalada al cor d’ERC.
*Pots llegir l’article sencer al número 1594 de l’edició en paper d’EL TRIANGLE.