La víctima sempre és víctima, no hi ha víctimes de primera i segona. O així hauria de ser. Això hauria de quedar molt clar i en principi, ningú no en dubta. No obstant això, si veiem les notícies o escoltem discursos de certs polítics podrem veure de primera mà que hi ha temàtiques en què hem avançat molt i fins i tot s’obren els telenotícies parlant-ne -com la violència masclista, la violència LGTBi+ o la violència racista- i, en altres casos, o es dóna com a una notícia més o directament no surt. Jo sempre he dit que s’ha d’estar del costat de la víctima i estic segur que es pot fer molt més per lluitar contra la discriminació envers la dona, pels drets dels homosexuals o per no jutjar una persona pel color de la pell .
Però també tinc clara una cosa. No es parla de tots els problemes ni de totes les víctimes i encara menys se’n parla prou d’allò que amb temps i lluita s’ha aconseguit conscienciar la gent. El més interessant seria veure de quins casos parlem i el motiu. Avanço que el motiu el deixaré a lliure disposició del lector o lectora ja que són teories no demostrades però el que sí que és que hi ha dades terribles que moltes vegades la gent desconeix. Per exemple, un estudi recent de Save The Children assenyala que a Espanya l’edat mitjana a què comencen els abusos sexuals són els 11 anys i que en el 80,3% dels casos analitzats la víctima és un nen o un adolescent. A més, el 96% dels abusadors no tenen antecedents penals relacionats amb violència sexual i assenyala que se segueix exigint prevenció, detecció i actuació. Per mi, són igual d’importants les dones que els nens, però es parla més de la dona que del menor, i no hi estic d’acord. Un nen és el més sagrat que hi ha i a Espanya el risc de pobresa infantil és un dels que lidera Europa. Els estudis assenyalen que un de cada cinc menors a Espanya pateix algun tipus d’abús sexual com va publicar una fundació tant rellevant com la Vicky Bernadet.
També tenim més estudis tant terribles com necessaris que recorden que la primera causa de mort en joves de 18 a 30 anys és el suïcidi. I cada any que passa, les víctimes de suïcidi van a més, no a menys. Aquest any s’estima que pujarà un mínim d’un 8% i concretament les xifres entre menors de 15 anys s’han triplicat respecte al 2019. Sabíeu que la causa principal de suïcidi entre els joves és l’assetjament escolar i l’abús sexual? En aquest ordre. Són dades extremadament preocupants, igual que les de les dones que moren a mans de les parelles o exparelles. Hi ha una diferència i és que en el primer cas encara estic esperant polítiques progressistes de salut mental per part del Govern i més dades i notícies a la televisió sobre la temàtica del bullying, suïcidi, salut mental o abusos sexuals mentre que en el cas de la violència contra la dona ja s’estan fent des de fa anys polítiques feministes per frenar la xacra de la violència masclista. Aquesta petita diferència a mi em preocupa.
Aquestes dades les recullen persones com Alvise Pérez que parla d’un “sistema criminal, corrupte, de narcotraficants i pedòfils.” A les passades eleccions europees va treure més de 800.000 vots i representació parlamentària sense programa electoral ni propaganda televisiva. I s’espera que les properes eleccions generals a Espanya torni a treure molts vots, com ho reflecteix el CIS. Tots els votants són fatxes? Aquest nou partit d’esquirols rebels per a alguns i de feixistes antisistema per a altres, “Se Acabó la Fiesta”, hi ha qui ho veu com l’única solució “a la desesperada”. La meva pregunta és per què un senyor com Alvise parla constantment de pedòfils al nostre país i els partits en lloc de reaccionar i legislar davant d’aquest greu i demostrat problema, et diuen que cal aixecar un mur contra la dreta. No seria més important aixecar un mur contra els corruptes o els pedòfils?
Els nens són sagrats i no entenen ideologia ni fronteres. Vull un país que em doni garanties que estaran segurs, vull regeneració i creació de noves lleis, com una llei nacional contra l’assetjament escolar, que l’església deixi de tenir el poder que té a escoles, institucions o al món en general, que no es tingui por de parlar de la primera causa de mort en joves espanyols liderant Europa i sobretot, vull polítics competents que legislin i estiguin sempre al costat de la víctima.
Qui pensi que això va de dretes, esquerres, nacionalismes o similars, és que simplement és incapaç d’empatitzar amb les víctimes de totes les injustícies i desigualtats que patim al nostre país.