La premsa barcelonista especialitzada li ha dedicat molt més espai, valoració i reaccions a la proposta de Víctor Font d’avançar les eleccions a l’estiu de 2025, un any abans del que es preveu, que al fet d’haver qualificat de “pufo” l’operació de venda de Barça Studios que el club arrossega des de l’estiu de 2022 i que s’ha convertit realment en un llast per a l’economia blaugrana.
Una afirmació greu, rotunda i reiterada que el diccionari defineix col·loquialment com un “deute el pagament del qual s’eludeix de manera fraudulenta” i també amb els pseudònims d’estafa, engany o petard, contemplat com “l’acció o resultat d’enganyar o estafar”.
No es pot expressar de forma més contundent ni més gràfica per part de l’excandidat el resultat final d’una maniobra comptable tan perillosa i imprudent per part de Joan Laporta que, avui dia, dos anys més tard, continua tenint com a conseqüència el bloqueig del marge salarial del FC Barcelona i és la causa que Laporta no hagi pogut inscriure amb totes les garanties més que a dinou futbolistes, deixant la continuïtat de Dani Olmo, Íñigo Martínez i Pau Víctor pendent de capitalitzar la societat matriu, Bridgeburg Invest, abans del 31 de desembre.
Quan es refereix al “pufo” de Barça Studios, Víctor Font no està contemplant en cap cas la possibilitat que Laporta, després de dos anys llargs de mantenir la marca comercial Barça Vision en el respirador artificial, vagi a treure-la d’aquest estat vegetatiu en el qual va néixer i continua estant en el balanç, consumint per dins 408 milions comptables registrats com a ingressos i gastats sense que, en realitat, la capitalització actual de la societat, que ja haurà de situar-se avui en 140 milions sobre els 200 milions presumptament obtinguts per la venda del 49% a diferents inversors, hagi aconseguit només 55 milions segons les estimacions més entusiastes. Igualment, Laporta no pot acreditar, més enllà d’un ambiciós pla de negoci, revisat fantasiosament cada temporada per a engalipar a LaLiga i a l’auditor, activitat comercial, productiva o facturada que justifiqui el valor en llibres d’un invent comptable que, com el defineix l’excandidat Víctor Font, és un “pufo”.
Font, a més, considera que com més tard o més d’hora l’auditor es veurà obligat a actualitzar el preu de la companyia, la reducció real del seu valor podria aconseguir gairebé el cent per cent per cent. L’auditor, arribat a aquest extrem, l’obligaria a una provisió de tal calibre, és a dir una pèrdua, que retornaria al Barça de Laporta a la casella de sortida de 2021 amb uns fons propis negatius de 400 milions.
És una previsió raonable per la seva part i un escenari que realment complicaria d’un mode extraordinari el futur econòmic i financer blaugrana, no sols per a aquest imaginari laportista del límit salarial referit a l’1:1. En aquest supòsit, la pròpia operativa ordinària del club, el principi de societat en funcionament, podria ser posat en dubte si a aquest revés se li afegeix la càrrega financera que suposaria endeutar-se encara més per a sortir d’aquest mal pas i l’acumulació dels interessos del capital prestat per a l’execució de l’Espai Barça.
En els dies posteriors a aquesta greu afirmació de Font, que suggereix solucionar el problema amb un avançament electoral i l’entrada d’un equip de gestió nou i professionalment capacitat, la directiva de Laporta no ha sortit a discutir, desmentir o negar aquest qualificatiu de “pufo”, equivalent a engany i estafa, emprat obertament i sense matisos per a aquesta operació que està estripant la suposada recuperació econòmica de la qual tan exageradament en presumeix Laporta.
No cal insistir que la precarietat del Barça a l’hora de tancar la plantilla, amb només vint-i-dues fitxes, tres d’elles provisionals, revela més aviat un drama econòmic de fons que un estatus de salut i recursos financers per més que el límit salarial del Barça de Laporta hagi millorat, tot i que continuï excedit i amb serioses dificultats per a donar-li a Hansi Flick l’extensió de plantilla exigible per a un pressupost com el del Barça de 859 milions.