Els fets, la realitat, sempre acaben jugant en contra del relat oficialista i de la visió manipulada, fantasiosa i retorçada de Joan Laporta, que ve de protagonitzar una setmana sense futbol, encara que amb roda de premsa presidencial, en principi oberta i sense limitacions. Una altra cosa és que els mitjans acreditats no s’atrevissin a travessar cap línia vermella, absolutament cap, i que s’engreixés el quòrum de la sala amb una legió de youtubers i twitchers adscrits al règim, que ni van preguntar pel format de la pròxima assemblea, tot i que acabava de sortir de la nevera de l’oposició la demanda del retorn a la presencialitat, una exigència plantejada per Som un Clam sota l’amenaça d’iniciar mobilitzacions a primers d’octubre.
Laporta, sense citar-ho, li va dedicar diversos minuts de crítica i a donar-li pals per antibarcelonistes i per sortir-se d’aquesta disciplina clientelista i exempta de qualsevol dret democràtic que ell mateix ha dissenyat i impost als socis des del seu tron presidencial.
Quant a la reivindicació d’una assemblea presencial, la irrupció de Som un Clam situa a Víctor Font en una curiosa i difícil tessitura, després que també hagi anunciat accions contra el desgovern de Laporta i li hagi convidat, pel bé del Barça, a fer un pas al costat. Font va repetint que no es donen les explicacions que el soci mereix i en el seu discurs de fons exigeix de la junta un canvi d’actitud quant a comunicació i participació.
El problema per a l’excandidat que va quedar segon en les últimes eleccions radica en el fet que ell ha estat, abans fins i tot que Laporta, el primer instigador i impulsor del format telemàtic de les assemblees, convençut dels avantatges i eficàcia democràtica de la denominada sala virtual, una experiència que, com s’ha demostrat, no ha fet res més que aguditzar l’apatia, la desafecció i l’absentisme dels socis fins a pràcticament fer desaparèixer del barcelonisme l’últim bastió de la democràcia.
Se sap que Víctor Font s’ha posat a treballar a la volta de les vacances per a reactivar el seu paper de controller, ni que sigui com fins ara a base de comunicats light amb aquesta distància i fredor que el caracteritzen. No obstant això, la conjuntura actual, després d’haver encertat de ple en la seva diagnosi sobre com es desenvoluparia el mercat, sense Nico Williams i sota el denominador comú de la precarietat i el ridícul, sembla que li exigeix posicionar-se sobre una assemblea que serà clau per al futur del FC Barcelona.
Defensarà el format telemàtic o s’unirà a aquesta reclamació d’una assemblea presencial -que és, d’altra banda, com ho contemplen els estatuts, perquè els socis puguin exercir els seus drets democràtics més elementals-? El que menys necessita ara el barcelonisme és el silenci de Víctor Font.
