Tal com estan les coses en l’univers barcelonista, l’exigència de reobrir les portes de l’assemblea als socis amb la determinació de realitzar un veritable exercici de participació, opinió i interpel·lació suposa, per descomptat, un problema real i un obstacle per als plans de Joan Laporta de cara a la validació dels comptes de l’exercici 2023-24 i també una dificultat afegida a l’hora de despatxar els assumptes assemblearis enfront de socis disposats a aixecar la mà i expressar lliurement els seus pensaments i voluntat.
Tot el que s’assembli a una assemblea plenament democràtica suposa avui una complicació i una molèstia per a un president amb una mirada totalitària i dictatorial que espanta. Però, com també és astut i hàbil, o almenys ho era abans en els escenaris adversos, especialment en l’àmbit social, ha reaccionat amb rapidesa i es diria que anticipadament al primer moviment públic i transcendent de Som un Clam, la plataforma que va anunciar la seva intenció de fiscalitzar la gestió de la junta a la fi d’estiu amb una destacada exhibició de suports i empatia entorn de dues figures principals, les de Joan Camprubí i Jordi Roche. Contra la demanda d’una assemblea presencial, oberta i que garanteixi els drets dels socis, Laporta ja ha convocat una roda de premsa per a aquest dimarts, en principi per donar explicacions del ridícul i vergonyós desenvolupament del mercat d’estiu.
L’anunci es va produir poques hores després que es donés per confirmada la seva presència en l’arrencada de temporada d’El Món (RAC1) aquest dilluns, en un avanç de la sessió oberta amb els mitjans un dia després. Si no busca el cos a cos i és capaç d’actuar al marge d’aquest impuls napoleònic, el que li demana tancar més encara l’assemblea ordinària d’octubre i reforçar el toc de queda imposat als socis, Laporta hauria d’anticipar l’anunci del retorn a la presencialitat i a la plena participació assembleària abans de provocar una guerra que, per descomptat, no li reportaria beneficis i, al contrari, donaria notorietat al col·lectiu Som un Clam i arguments de sobres per a una campanya de pressió social i també legal per forçar el retorn a la normalitat democràtica.
Amb aquest consentiment, Laporta concediria una petita victòria a Som un Clam, grup sorgit inicialment amb la perspectiva i la vocació de convertir-se en candidatura de cara al 2026 que, a la vista de l’alarmant situació econòmica, financera, patrimonial i social, va decidir donar visibilitat a la seva columna vertebral, anunciar que anava per feina i, com així ha estat, fer coincidir l’inici formal del curs després de les vacances amb una reivindicació tan estatutària i legítima que fins i tot causa angoixa i sorpresa preguntar-se com s’ha arribat a aquest surrealista escenari en el qual els socis han d’exigir el compliment d’un dels pilars fonamentals de la democràcia barcelonista i dels seus estatuts.
Des que Laporta va veure perillar una votació en la llunyana assemblea d’octubre de 2021, quan va demanar als compromissaris poder endeutar el club en 1.500 milions per a l’Espai Barça, l’atropellament dels drets dels socis ha estat digne d’un règim tirànic, en aquest cas en nom de la digitalització i de la democràcia telemàtica que només ha aconseguit reduir a mínims històrics l’assistència, virtual per descomptat, i pràcticament a zero la participació directa.
Per aquest motiu, Som un Clam ha sortit a exigir la recuperació dels paràmetres democràtics “després d’un estiu on ha quedat palès la crítica situació del club, en cap cas normalitzada com pretenen fer-nos creure, sinó agreujada amb una falta de planificació flagrant i amb nul·la transparència cap als únics i autèntics propietaris del club, els seus socis i sòcies“. Som un Clam diu “fer un pas endavant” per a “exigir explicacions i responsabilitats a la Junta Directiva. I la pròxima Assemblea General ha de ser un clam per la transparència i per l’assumpció de responsabilitats davant la deriva econòmica, institucional i social del club d’aquests últims anys“.
La base de la seva reivindicació no és menor, perquè alerta del “risc d’extinció del seu model social” i anuncia la convocatòria d’un acte de presentació oficial a primers d’octubre avançant des d’ara “una crida perquè l’Assemblea sigui realment un òrgan de control per part dels socis, amb la màxima transparència i participació. I, és clar, permetent la presencialitat dels socis i sòcies compromissaris. L’Assemblea no pot continuar sent telemàtica. Prou excuses. Ja fa uns anys que celebrem l’Assemblea de manera telemàtica, i ja no hi ha res que ho justifiqui. Ni la pandèmia, ni el nombre de compromissaris a convocar, ni cap llei que el requereixi. Ja no hi ha cap excusa perquè el Barça torni a les Assemblees presencials d’acord amb la seva identitat social, identificada amb els principis democràtics de la participació i la pluralitat, de la intervenció i l’intercanvi d’opinions“.
Si Laporta no dona per resolt el tema ben aviat amb una resposta convincent sobre el format de la pròxima assemblea d’octubre es ficarà en un altre embolic majúscul, potser encara més que haver de presentar uns comptes certament problemàtics, sigui quin sigui el criteri final de l’auditor.