Si un escriu la paraula ‘estiu’ a Internet, es trobarà que la major part d’imatges que li surten són de platges. No és casual, ja que socialment i mediàticament s’ha volgut associar sempre aquest període de l’any amb accions com viatjar, descansar, passar uns dies fora de casa o sortir de la rutina laboral. És més, estem tan acostumats a entendre i a viure així aquests mesos que solem formular a familiars, amistats o coneguts la pregunta “on vas aquest estiu?”, com donant per fet que tothom ha de marxar de visita o de descans a alguna altra ciutat o país del món. Els mitjans de comunicació també han contribuït a crear aquesta accepció del terme. Només cal recordar que la major part dels informatius de televisions, ja siguin públiques o privades, ofereixen cada estiu imatges de cues i cues de viatgers a les principals estacions de tren i als aeroports més importants del país perquè el teleespectador tingui clar que això és l’estiu.
I, certament, això és l’estiu. Però només és un vessant de l’estiu. Un vessant amb el qual, certament, m’hi sento força identificat perquè sempre m’ha agradat viatjar i conèixer altres realitats, però que, tanmateix, no es pot reduir ni simplificar únicament a això. En altres termes, l’estiu, com qualsevol altra qüestió social o econòmica, és una realitat molt més plural, diversa i polièdrica. Una realitat com ara una biblioteca pública de Barcelona plena d’usuaris a mitjans del mes d’agost. Una biblioteca on, per exemple, hi ha persones grans que no tenen aire condicionat al seu domicili i que van a llegir-hi el diari; estudiants que estan preparant la selectivitat o unes oposicions i que no tenen l’espai o les condicions a casa per concentrar-se; infants els pares dels quals no tenen ingressos econòmics suficients per ni tan sols marxar uns dies fora; famílies que hi van per utilitzar un ordinador, ja que no poden permetre’s comprar-ne un; o simplement conciutadans que utilitzen aquest espai públic com a refugi climàtic.
Aquesta dimensió de la realitat, sovint obviada o minimitzada als mitjans de comunicació, forma part també de com viu el període estival una part de la ciutadania. Una part de la ciutadania que, malgrat tenir menor incidència en el debat públic i mediàtic que la que pot gaudir d’unes vacances fora del seu domicili, també forma part de la nostra comunitat i, per tant, que necessita que l’administració pública li garanteixi uns serveis públics de qualitat com la resta de l’any. En cas contrari, això minvaria la cohesió social, agreujaria unes desigualtats ja molt disparades i allunyaria la cultura a uns col·lectius que, ja de per si, per qüestions socioeconòmiques, hi tenen un difícil accés.
En un moment en què a Catalunya i arreu estan creixent els discursos nacional-populistes i extremistes, cal vetllar perquè els poders públics continuïn garantint aquesta mena de serveis, sobretot pensant en les capes socials més invisibles de la nostra societat. Uns serveis públics, per altra banda que, paradoxalment, agafen protagonisme polític quan el govern competent els elimina o els suprimeix. Només cal recordar, en aquest sentit, que es dona la coincidència que aquelles opcions polítiques, com ara Aliança Catalana, que més alerten sobre el “perill” que corre la seva comunitat, serien les primeres que, amb la pretesa defensa de la nació per damunt de tot, posarien, precisament, en perill l’accés als equipaments públics, i especialment als de l’àmbit cultural.