Després de guanyar l’Eurocopa i tenir una selecció tan il·lusionant que partit rere partit ens va demostrar no només que no era impossible guanyar l’Eurocopa, sinó que l’acabarien guanyant, van aconseguir una cosa meravellosa: unir el poble espanyol. Poder dir “Visca España” des de qualsevol punt del país. En pocs contextos se m’acut tristament poder-ho dir amb aquesta alegria això. Necessitàvem els ciutadans d’aquest país una cosa que ens unís i ho va aconseguir la nostra selecció.
Deixant ideologies i colors de clubs de banda, van aconseguir que tots els culers defenséssim Carvajal o els merengues a Lamine Yamal. Però el més important, van aconseguir il·lusionar-nos i fer-nos desconnectar durant unes setmanes de la polarització política i els problemes que tenim al nostre país, que no són pocs. I sí, deia George Orwell a la seva mítica novel·la 1984 que “el futbol, la cervesa i , sobretot, els jocs d’atzar omplien l’horitzó de les ments. Mantenir-los en control no era difícil.” O si anem més enrere, la mítica frase “Pa i Circ”, l’origen de la qual ja prové directament de la República romana quan el Senat va decidir oferir aliments a preus baixos i espectacles gratuïts per controlar la població.
Amb això vull dir que molts som conscients que això els ha vingut de meravella als polítics per aprovar lleis que ni ens n’hem assabentat, per fer discursos populistes i així i tot, no van poder evitar polititzar el futbol malgrat la il·lusió de milions d’espanyols i per suposat, incloc la majoria de catalans i bascos.
D’una banda, tenim els independentistes, que parteixo de la base que em sembla molt legítim i fins i tot coherent que, si no se senten espanyols, no donin suport a la selecció espanyola. Però el que em sembla lamentable és quan van veure que contra tot pronòstic guanyàvem la final contra Anglaterra, comencessin a insultar tot aquell o aquella que feia un comentari a les xarxes socials o directament ens posàvem la samarreta de la selecció guanyadora, l’espanyola, o penjàvem la bandera als balcons per uns dies, etc. De debò ens donen lliçons des de fa una dècada de democràcia i llibertat aquests intolerants? Quines ironies. Per descomptat, diputats de Junts, ERC, CUP i altres, ja van començar abans del partit a insultar l’alcalde de Barcelona, Jaume Collboni, per posar una pantalla gegant a Plaça Catalunya per la final. El mateix van fer amb les alcaldesses de Sabadell, Santa Coloma, Esplugues i de tantes ciutats del famós “cinturó vermell”. De fet, es va fer a la majoria de les ciutats i capitals catalanes excepte Girona, que una vegada més la intolerància els va poder i es van negar a posar una pantalla per a aquells que volguessin legítimament anar a veure la selecció en un punt concret de la ciutat amb amics, familiars, parella o amb qui sigui. Quin concepte de llibertat tenen…
Després va venir la segona part. No del partit, la segona part de la intolerància supremacista per part de certs sectors de l’independentisme català dient-nos a la gent que celebrava la victòria de l’Eurocopa totes aquelles “floretes” que ens van acostumar a escoltar l’any 2017 en ple auge del procés. Personalment només per felicitar i alegrar-me per la selecció del meu país i els jugadors del meu club, el Barça, a mi em van dir “nyordo”, “colon”, “botifler”, o directament “mal català” o em van cridar “ p… Espanya”.
Insisteixo, què trist. No tenen majoria social, ni institucional i sembla que molts tampoc tenen respecte. Agraeixo a l’alcalde de la meva ciutat que per fi s’hagi donat la possibilitat de qui volgués pogués anar a veure la selecció del nostre país a la principal plaça de Barcelona com és la Plaça Catalunya. I m’alegro de l’èxit que ha tingut tant a la ciutat comtal com a les ciutats veïnes amb més de quatre mil assistents a cadascuna. Un cop més, el meu recordatori permanent és que tots som catalans més enllà del que votem, pensem o a qui donem suport. I ho diré sempre.
D’altra banda, m’alegro molt de la victòria de la nostra selecció per tots aquells falsos patriotes racistes que des d’un primer moment van dir que “per primer cop no recolzaven la selecció espanyola per ser una selecció marroquina”. Aquest repugnant comentari fent referència a un català, Lamine Yamal, els va sortir malament. Ja que ha estat el jugador revelació i dels millors per no dir el millor no només de la selecció espanyola de futbol sinó de l’Eurocopa enel seu conjunt, marcant gols decisius. Un altre jugador que ha estat una estrella és Nico Williams, als quals aquests mateixos racistes tampoc no veien amb bons ulls per a “la seva selecció” pel seu color de pell. Estaria bé que aquests “patriotes” entenguessin en primer lloc que la selecció és de tots, que no és “la seva selecció”, i que per descomptat aquests dos nois que són grans jugadors de 17 i 22 anys respectivament a part de resultar ser les estrelles de l’Eurocopa irònicament tenien des del començament tota la legitimitat per jugar a Espanya perquè són tant espanyols com els altres. Sembla mentida haver de recordar que el color de la pell no et fa més o menys espanyol. Això es diu racisme. Igual que s’anomena supremacisme el que fan tots aquells que ens diuen que som menys catalans o bascos per defensar o veure la selecció espanyola sent de Catalunya o el País Basc.
També lamento l’intent de manipulació per part d’alguns simpatitzants del Govern o periodistes assenyalant el jugador Carvajal com a “mal educat” per no mirar els ulls del president Sánchez, quan va fer el mateix que pràcticament la meitat dels jugadors de la selecció, entre d’altres Lamine Yamal, Joselu, Cucurella. Cosa que no va passar no només amb el Rei Felip VI ara, tampoc en anteriors èxits de la selecció espanyola amb el president Zapatero o el president Rajoy. Potser seria millor que es miressin al mirall i es preguntessin perquè no els va passar i a Sánchez sí enlloc d’assenyalar futbolistes que segueixen un protocol després de fer la seva feina que és jugar el torneig tant bé i a més, guanyar-lo.
Serà “Pa i Circ”, però ho prefereixo mil vegades al que estem acostumats a veure al Parlament de Catalunya, o al Congrés i al Senat d’Espanya. Almenys el futbol ens uneix a la majoria i ens ha donat una alegria i la seva funció és aquesta, jugar per distreure’ns i guanyar, mentre cada dia seguim veient espectacles lamentables de molts dels nostres polítics per part dels uns i dels altres, quan la seva funció és representar-nos i governar.
Per sort, la majoria sabem les dinàmiques dels nostres dirigents i ens alegrem pels nostres futbolistes. Enhorabona a tots ells i a per molts èxits més.