Des del 2018, Catalunya ha acollit més d’11.000 infants i joves menors emigrants sols dins del sistema de protecció. La mitjana se situa al voltant de 2.200 menors anuals i, d’aquests, la gran majoria són nois.
En els darrers anys, el seu perfil ha anat canviant, i cal destacar que si bé en un principi prop d’un 80% eren originaris del Marroc, ara més de la meitat han nascut en països subsaharians, com el Senegal o Nigèria. L’any 2018 arribaven amb edats més joves, però, amb el pas del temps i fruit de la duresa del procés migratori, ara un de cada dos ja té els 17 anys complerts, amb les dificultats que comporta la seva proximitat a la majoria d’edat, quan s’acaba la tutela de l’administració.
Pel que fa a la seva distribució, Barcelona comarques sempre ha estat el territori on hi ha hagut més acollida, però Girona ha anat creixent en els darrers cinc anys, i en el que portem del 2024, ja s’ha convertit en la zona on s’ha acollit més de tot Catalunya. Tot i això, la distribució és força equilibrada, i cap dels set territoris ha superat el 25% del total de casos atesos.
El seu desenvolupament com a ciutadans de ple dret està farcit de reptes i d’amenaces, i han de lluitar constantment contra l’exclusió i la vulnerabilitat. Fruit del treball conjunt entre les administracions, les entitats del tercer sector i la ciutadania es desenvolupen programes i iniciatives de protecció i de desenvolupament personal, però no és un repte ni fàcil ni lliure d’obstacles. Els discursos racistes de l’extrema dreta perjudiquen encara més la seva transició a la vida adulta, perquè trenquen el que hauria de ser una xarxa de protecció transversal al país d’acollida.
Un dels primers reptes a afrontar pel sistema de protecció actual és la millora del procediment de determinació de l’edat, que gestiona Fiscalia. Segons explica a EL TRIANGLEPilar Núñéz, vicepresidenta de la Federació d’entitats d’atenció a la infància i l’adolescència (FEDAIA), “el col·lapse de la Fiscalia està provocant que un jove es pugui passar un any sense tenir la determinació d’edat, i això hauria de ser molt més àgil. Els majors d’edat no haurien d’entrar dins del sistema de protecció de menors, i haurien de ser atesos i acompanyats des d’altres dispositius”.
En aquest sentit, Lluís Feliu, director tècnic d’ISOM, una cooperativa especialitzada en menors en situació de vulnerabilitat i risc social, manifesta a EL TRIANGLE que afronten una “lluita a contrarellotge” perquè als 18 anys s’acaba el sistema de protecció, i molts arriben amb els 17 ja complerts. Per tant, segons el seu parer, “el tema de la documentació està pendent de resoldre’s, perquè què passa quan un jove arriba amb 18 anys i mig? Si no podem regularitzar la documentació, no pot buscar feina ni accedir a un habitatge i acabarà al carrer. Cal crear documentació condicionada on es doni un temps per buscar una feina i no acabar al carrer. Existeixen entitats socials que ajuden els majors d’edat amb recursos com ara menjar, però es generen bosses de marginalitat”.
En declaracions a EL TRIANGLE, Mohamed Ait Abou Moujane, membre de la junta directiva de la Federació d’Entitats Catalanes d’Acció Social (ECAS) i de la Fundació CEPAIM, destaca una investigació, publicada l’any 2021, sota el títol En busca de un lugar propio. Juventud extutelada, territorio y derechos, on es proposa una adequació de la llei d’estrangeria perquè els joves d’origen estranger que han estat sota la tutela de l’administració, quan superen la majoria d’edat, no es vegin abocats a l’exclusió social. En concret, es demana “la modificació dels articles 196,197 i 198 del Reglament de la Llei per permetre als joves migrants extutelats disposar de permís de residència i de treball, per evitar situacions de marginalitat i d’exclusió social i laboral”.
Un altre repte a afrontar és la gestió emocional del drama migratori viscut. Molts d’ells, com explica Pilar Núñez, s’arrisquen amb una motivació molt forta d’esperança, i travessen el Mediterrani tot i no saber nedar. “Molts expliquen que han vist morir companys seus durant el viatge, i no poden parlar de les dures experiències viscudes fins que passen mesos. Les màfies, les condicions de les pasteres i les condicions econòmiques en què han acordat el viatge són altres grans drames a investigar”, diu.
Lluís Feliu indica que “molt pocs poden pagar el viatge amb els estalvis, i arriben amb deutes. Les màfies pressionen la família d’origen i els amenacen amb màgia negra, sobretot si són del Senegal o Gàmbia”. Per la seva cultura, creuen que “si alguna cosa no surt bé, és perquè els han fet màgia negra”. La gran majoria fan el procés migratori per ajudar la família, i quan estan acollits i contacten amb els seus, el missatge que donen “sempre és positiu”. Segons Feliu, “no s’atreveixen a dir que no reben els fruits que s’esperaven, perquè seria un daltabaix per a la família i els fa vergonya de cara als amics. La pregunta més habitual és si ja guanyen diners. Per tant, diuen mentides per amagar el drama. Diuen mentides perquè les necessiten, ja sigui amb l’edat, la documentació o si tenen familiars al país d’acollida. Disposar de serveis psicològics en espais informals sense un traductor pel mig seria una bona eina per gestionar el dol migratori i generar vincles amb el terapeuta”. I rebla: “Són menors sense cap xarxa de suport familiar al país d’acollida i cal reforçar la seva identitat i el seu sentiment de pertinença, tenint en compte les seves potencialitats”.
*Pots llegir l’article sencer al número 1586 de l’edició en paper d’EL TRIANGLE.