Va cobrant carta de naturalesa i solvència mediàtica que la correcta interpretació del tancament de l’exercici blaugrana no deixarà beneficis, com es va precipitar a anunciar el president Joan Laporta davant el Senat blaugrana dies enrere, en una de les dues sessions anuals que són d’obligat compliment estatutari. Laporta, que no sent el menor rubor en trolejar als socis i engalipar-los sistemàticament, els va assegurar que per primera vegada en tres anys el balanç de l’ordinari donaria beneficis com a resultat d’aquests brots verds que, per cert, només ell és capaç de veure entre la boira espessa d’aquesta crítica situació econòmica i financera, i que Javier Tebas, abans enemic i ara col·laborador necessari en la pirueta comptable que el president blaugrana prepara, també afirma que hi són aquí, amagats, sempre que es compleixen una sèrie de condicions i circumstàncies.
Com quins? Per exemple, que es materialitzi aquest contracte amb Nike, enverinat, i aportí 100 milions anticipats d’ingressos futurs o que passi el mateix amb la venda anticipada del càtering de l’estadi quan estigui acabat, per 30 milions més, i que algun incaut, sigui Nike o Spotify, amb l’anuència de LaLiga, accepti comprar per 100 milions la meitat del 49% d’una companyia fantasma, Bridgeburg Invest, marca comercial de Barça Vision, que en realitat ha perdut bona part del seu valor per la senzilla raó que amb prou feines factura 200.000 euros anuals, això segons les millors estimacions, si és que alguna vegada la matriu de la companyia, Barça Studios, va arribar a arrencar i a demostrar una certa competitivitat, productivitat i avenir en el seu sector.
Laporta, a més, ha d’aconseguir un crèdit de 100 milions per a posar-se al dia de les factures i de les nòmines endarrerides, i després començar a guanyar diners amb el traspàs de jugadors ben valorats per poder fitxar i inscriure uns altres, perquè tot l’esforç predit només serviria per a acudir al mercat sota la regla 1:1. És a dir, per a permetre-li gastar en reforços el mateix marge obtingut per la renda de les vendes.
Un panorama descoratjador al qual Laporta, no obstant això, té l’habilitat de donar-li forma de relat en positiu, esperançador i superoptimista que en res s’assembla al dantesc i alarmant escenari al qual s’enfronta després de ser caçat in fraganti en aquesta fictícia venda de Barça Studios. Pura ficció laportista contra les filtracions que apunten, inequívocament, a un resultat de l’exercici amb pèrdues que oscil·len entre els 50 i els 70 milions pel fet que la facturació de Montjuïc no ha estat l’esperada, amb 30 milions menys, i que el fiasco de Libero, de 40 milions, marca el compte d’explotació de la temporada en vermell.
Des del club s’ofereixen solucions que passarien perquè LaLiga pogués fer els ulls grossos a l’impagament de Libero (40 milions) amb el pretext que, com el Barça ha demandat al fons d’inversions, hauria d’esperar-se la decisió judicial abans d’assentar la pèrdua. No obstant això, la regla comptable el que exigeix, precisament, és que davant la incertesa legal pels precedents (Orpheus Media, Socios.com i Libero no van complir amb els terminis previstos de pagament) el que toca és aprovisionar-lo com el que és actualment, una pèrdua. L’altra quantitat (60 milions) vençuda i no cobrada a 15 de juny passat, Laporta ha aconseguit que LaLiga difereixi el termini a l’1 de setembre, no se sap si amb afectació a la temporada tancada 2023-24 o a la 2024-25. Tot fa suposar que li ha promès a LaLiga posar-se al dia en aquesta data l’endemà de tancar-se el mercat perquè aquests -60 milions no li computin en contra a l’efecte de marge salarial fins al 31 d’agost. Complicat d’entendre i d’acceptar comptablement per part de LaLiga, i també per la resta dels clubs, sense contemplar-lo com un greuge, perquè fa dos anys a Laporta se li va concedir un ingrés de 200 milions com a resultat d’aquesta operació sense la qual no hauria pogut inscriure ni comprar a Lewandowski i alguns reforços de l’estiu del 2022.
Amb el pas de les setmanes es va sabent que quan Laporta es va referir a aquest resultat de l’activitat ordinària se li’n va anar la mà, o la imaginació, abans d’aplicar una sèrie de despeses i d’incidències en un primer càlcul. No seria la primera vegada, perquè en el tancament de l’última temporada del seu primer mandat (2009-10) va autoritzar a Xavier Sala-i-Martin i a Joan Oliver (llavors director general del Barça i ara jutjat per estafa per la seva gestió al capdavant de la liquidació i desaparició del Reus) presentar als socis uns comptes sense auditar amb 11 milions de superàvit que, una vegada passats per l’auditoria, van representar més de 80 milions de pèrdues.
Una altra cosa és que, malgrat la seva demostrada incapacitat per a controlar la despesa, després d’haver deixat el club saquejat en el seu primer mandat, amb 47,6 milions de pèrdues, el soci decidís que era el president ideal per a reconduir la nau després de la pandèmia. Ara com ara, Laporta ha acumulat més de 800 milions en pèrdues i ha volatilitzat 1.000 milions nets de guanys en palanques que han produït un empobriment institucional històric i un deute que compromet el model de propietat perillosament.
Sobre el rigor comptable actual, el periodista Domènech Garcia resumeix així la situació en un article publicat a Culemanía: “En uns altres temps, quan no hi havia tant d’ocultisme, sempre va ser un dels big four mundial de l’auditoria (Deloitte, PwC, Ernest & Young i KPMG) l’encarregat de certificar els comptes del club. En això també s’han fet passos enrere, perquè Grant Thornton, l’actual, figura en el setè lloc del rànquing. Sense dubtar de la seva bona feina, cal compadir als professionals de Grant, que han hagut d’ocultar gran quantitat de dades en els seus últims treballs, que van des del que percep el club pel seu primer patrocinador, Spotify, fins als noms dels directius que van aportar 20 milions per poder inscriure jugadors al final de la passada campanya. Al mig, tota mena de mitges veritats que amaga en la prolixa literatura dels auditors de comptes”.
I parla de gripaus per a un auditor que, a més, l’any passat li va permetre a Laporta donar-se 208 milions de benefici comptable -sense cap efecte en la tresoreria- sobre la base d’una valoració i un pla de negoci d’aquesta societat fantasiosa, Bridgeburg Invest, que només ha estat notícia fa amb prou feines unes setmanes perquè ha renunciat a la il·lusòria bogeria d’anar al Nasdaq, deixant darrere seu, com l’impagament de Libero, almenys 10 milions en despeses de consultoria.
Poc li importa, així doncs, a aquesta presidència gestionar amb indolència tanta desgràcia, tant de deute i tant de desajustos financers si, un estiu més, el Barça pot donar menjar als seus intermediaris favorits, sobradament coneguts, Jorge Mendes, Pini Zahavi i Andrè Cury, que s’ha estrenat amb Laporta gràcies a la bugada gegantina de Vítor Roque.
Sembla que, en l’horitzó, o aquesta germanor amenaça de créixer o això de Nico Williams és tirar-se, per part de Laporta, un farol de campionat per a fer oblidar del zero de la temporada anterior i rebaixar l’efecte Mbappé. Un assumpte que bé podria acabar amb una ampliació i millora de contracte a l’Athletic o un traspàs a l’estranger per aquesta clàusula que, segons la premsa, és de 58 milions, i, segons Javier Tebas, és de 85 milions.
Contra aquesta sospita que tot aquest muntatge i soroll mediàtic es cuina des de Barcelona sense que, en el fons, es produeixin novetats, la reacció de Laporta ha estat la més perillosa de totes, la d’augmentar l’aposta a doble o res, filtrant que com el president vol a Nico Williams i Hansi Flick a Dani Olmo, el Barça es planteja fitxar els dos, precisament els futbolistes més cars del moment i grans triomfadors de l’Eurocopa al costat de Lamine Yamal, en plena crisi econòmica i financera.
No deixa de sorprendre que el futbol i els jugadors formats en el Barça, majoria en el campió de l’Eurocopa, hagin il·luminat el futbol de Luis de la Fuente i que, de rebot, Laporta s’inspiri en Espanya per a donar-li forma al nou Barça ara que no està Xavi.
