El filòsof Salvador Pàniker; el polític Ernest Lluch; el doctor Moisès Broggi o el pioner Ramón Sampedro han estat ferms defensors del dret a morir dignament. Gràcies a la seva lluita i a la de moltes altres persones anònimes, “un pot dir prou i decidir sobre la seva pròpia mort, el moment i el com”, segons destaca la presidenta de l’Associació Dret a Morir Dignament Catalunya (DMD-Cat), Cristina Vallès Orianne, en declaracions a EL TRIANGLE. L’entitat celebra els seus 40 anys, i durant tot aquest període de reivindicació han promogut avenços legislatius i normatius essencials per garantir un dret bàsic: “El dret a morir d’acord amb els teus valors”.
Entre els més destacats hi ha el Document de Voluntats Anticipades, que ja el tenen a Catalunya prop de 162.000 persones, i la Llei Orgànica de Regulació de l’Eutanàsia, aprovada justament fa tres anys al Congrés dels Diputats, amb els vots de tota la cambra a excepció del Partit Popular, Vox i Unió del Poble Navarrès.
Per Cristina Vallès, avançar en els drets del final de la vida reforça l’autonomia del pacient, que pot deixar clar als professionals sanitaris si accepta o no un determinat tractament o si rebutja una intervenció innecessària en la fase final de la seva vida.
Fent balanç dels tres anys d’aplicació de la Llei Orgànica de Regulació de l’Eutanàsia, la presidenta de DMD-Cat, Cristina Vallès, exposa a EL TRIANGLE les millores necessàries per avançar en l’aplicació digna d’aquest dret. Amb una visió estatal, Vallès lamenta que la llei s’aprovés sense pressupost, fet que ha condicionat el seu desplegament als recursos disponibles de cada comunitat autònoma: “Hi ha una desigualtat important entre les diferents comunitats, i una de les que té menys resolucions és Andalusia, per posar un exemple. N’hi ha de molt disposades i d’altres que diuen que tenen altres prioritats i al·leguen qüestions administratives o polítiques”.
Pel que fa a Catalunya, Cristina Vallès elogia l’acord polític entre totes les formacions per avançar en el desplegament de la llei, i un dels rols singulars d’aquí, des del primer moment, ha estat el desplegament dels referents eutanàsics, que ajuden altres professionals a entendre el correcte desplegament de la llei. Una figura que, segons Vallès, ara es comença a aplicar a altres territoris d’Espanya. El rol consisteix a resoldre qualsevol dubte relacionat amb l’aplicació de l’eutanàsia, sigui normatiu, administratiu, tècnic o emocional envers el conjunt de professionals que participen en el procés. “Dona seguretat al professional i ha permès fer el desplegament de la llei amb força garanties”, afirma la presidenta de l’entitat.
Malauradament, l’aplicació de la llei encara té punts de millora, i un dels aspectes que més preocupen l’associació DMD-Cat és el temps que triguen les resolucions des que el pacient fa la sol·licitud fins que rep l’autorització pertinent. “El temps d’aplicació de l’eutanàsia s’ha allargat. Eren uns 45 o 47 dies de mitjana, i ara ja estem a 59 dies. Són massa dies per a una persona”.
Segons la presidenta de l’entitat, “un mes et permet tancar moltes coses i fer-ho tot ben fet, però, seixanta dies de mitjana és una animalada, perquè, en ser una mitjana, vol dir que hi ha gent que ha trigat molt més temps”. Poden haver passat sis mesos esperant l’autorització per poder rebre el tractament eutanàsic i tenir el dret a morir amb dignitat.
Una altra qüestió que no està ben gestionada i que requereix una reflexió per part dels equips sanitaris és la tramitació de la primera sol·licitud, que ha d’estar signada pel pacient i per un professional. Es tracta del primer pas que permet iniciar tot el procediment per prestar l’ajuda per morir.
Segons DMD-Cat, el Departament de Salut de la Generalitat ha de “tenir previstos els mecanismes i suficients recursos per poder actuar amb celeritat quan es detecten negligències a persones sol·licitants d’ajuda per morir. I sobretot cal promocionar mesures preventives davant de possibles negligències, assegurant que es registri la primera petició i que es garanteixi una resposta final (positiva o negativa) en un termini màxim de temps”. Actualment, es té constància “d’incidències greus que cal anar resolent, com centres que encara no tenen establerts protocols clars davant una demanda d’eutanàsia, professionals de centres privats que no es volen fer càrrec de demandes, metges responsables que no cursen la sol·licitud del pacient, i es discriminen especialment les persones amb malaltia mental, problemes per trobar metge consultor que generen l’allargament de terminis innecessaris, i professionals que fan mal ús del seu dret a l’objecció de consciència i endarrereixen els processos”, entre d’altres.
Per Cristina Vallès, hi ha frases dels professionals sanitaris que cal començar a erradicar, com per exemple: “Això no és per tu”, “no et toca”, o “no t’ho donaran”. Segons el seu parer, “són frases terribles per a una persona sol·licitant d’eutanàsia”, i el que ha de fer el professional és tramitar-ho, i si cal dir que no dir-ho, però el que no es pot fer és “dir que ja ho mirarem, i deixar la primera petició en un calaix durant dos mesos”. De fet, la voluntat de l’entitat és aconseguir que sigui preceptiu registrar la primera petició, i així donar més transparència a tot el procediment.
El patiment que tenen les persones sol·licitants d’una eutanàsia és molt elevat, i el temps disponible s’ha de gestionar amb la màxima cura. Segons l’informe del 2022 de la Comissió de Garantia i Avaluació de Catalunya, 175 persones van fer la petició aquell any, i més de la meitat superaven els 70 anys. Cal destacar, però, que l’edat mínima registrada el 2022 per una de les dones sol·licitants va ser de només 30 anys. La gran majoria d’aquestes persones residien a la regió sanitària de Barcelona, i després venien les regions de Girona i Tarragona.
Pel que fa a la gravetat de la seva situació, l’informe indica que “la majoria de les persones que van rebre l’eutanàsia patien malalties d’anys d’evolució que afectaven en major o menor grau la seva autonomia funcional i els ocasionava una alta dependència. A més, en ocasions la seva capacitat de relació i comunicació també estava greument afectada”. Aquest és el cas de la Carina, sòcia de DMD i pacient d’ELA (esclerosi lateral amiotròfica), que ja té l’autorització per a l’eutanàsia. Per ella, “la seva línia vermella era la comunicació, ja que té el 100% de discapacitat”, i d’ençà que té l’aprovació està molt tranquil·la i espera el final de vida sol·licitat.
*Pots llegir l’article sencer al número 1583 de l’edició en paper d’EL TRIANGLE.