Un dels fenòmens cada cop més freqüents al si de les societats democràtiques europees és la desaparició de les majories absolutes i, per tant, la necessitat que els diferents grups polítics assoleixin pactes per formar governs i, en conseqüència, per afrontar els reptes que tenen els seus ciutadans. Aquest fet és altament positiu perquè obliga els partits amb vocació de govern a moure’s de la seva zona de confort. En altres paraules, els força a buscar punts d’unió amb altres formacions polítiques per tal de poder tirar endavant un programa legislatiu que no serà exactament el seu, però que incorporarà idees o propostes d’altres forces, fet que de facto representarà un major nombre d’electors. Dit d’una altra manera: la fragmentació electoral ha vingut per quedar-se i caldran responsables públics amb una major capacitat per gestionar la diversitat de societats cada vegada més complexes.
En aquest sentit, soc dels que pensa que la línia divisòria de la classe política dels propers anys, més enllà del tradicional eix esquerra-dreta, serà entre transigents i intransigents. O dit d’una altra manera: entre càrrecs electes que es creuen posseïts per la veritat absoluta (amb el perill que això suposa per a les societats a les quals representen) o els que, tot i defensar unes idees i treballar per uns ideals, creuen que per donar estabilitat a les institucions públiques cal parlar, negociar i arribar a acords per assolir uns objectius compartits. Això no treu, tanmateix, que amb col·lectius com Vox o Aliança Catalana cal posar-hi una línia vermella i evitar-hi qualsevol tipus de transacció perquè el seu discurs contra la immigració i contra la convivència entre diferents és un perill per al desenvolupament d’una comunitat amb valors democràtics.
Amb tot, i tornant a la qüestió inicial, és evident que la desaparició de les majories absolutes i els necessaris acords entre diferents partits solen anar en detriment de l’estabilitat que necessiten les administracions per funcionar amb una certa normalitat. És curiós, en aquest sentit, perquè els ciutadans exigim institucions fortes, però al mateix temps anhelem que es respecti la diversitat sorgida de les urnes. Són compatibles els dos elements? Els en posaré diferents exemples recents.
Un cas és el de l’actual govern espanyol, on l’aritmètica parlamentària obliga Pedro Sánchez a negociar qualsevol iniciativa legislativa amb els múltiples grups que van donar suport a la seva investidura. Aquesta dinàmica, al meu entendre, és positiva perquè provoca que l’executiu incorpori esmenes i aportacions d’altres formacions. Tanmateix, aquesta situació va en detriment de la necessària estabilitat que requereix qualsevol executiu per tirar endavant el seu programa de govern. Val a dir que en aquest cas s’hi afegeix un element específic i és el fet que en determinades negociacions els grups independentistes catalans confonen la gimnàstica amb la magnèsia, cosa que resta credibilitat a la política perquè el ciutadà percep que hi ha partits que parlen sempre de les mateixes carpetes amb independència que els temes siguin econòmics, fiscals, socials o mediambientals.
Un altre cas paradigmàtic és el de Mariano Rajoy quan era president del govern i gaudia d’una majoria absoluta que li permetia governar sense necessitar altres suports. Una de les crítiques que se li feia -i amb raó- era que no tenia en compte la resta de grups polítics de l’hemicicle i, per tant, que obviava que l’oposició també representava una part important de la ciutadania espanyola.
Així mateix, és molt paradigmàtic el cas de Catalunya, on les successives majories parlamentàries independentistes -a la pràctica no ho eren- eren gairebé una esmena a la totalitat a l’acceptació que hi havia mitja Catalunya que no combregava amb els seus postulats. En canvi, potser el cas actual que millor representa la necessària síntesi entre l’estabilitat i el pluralisme és l’acord firmat fa uns dies al País Basc entre el PNB i el PSE. És un pacte que suma majoria absoluta i que té en compte les diferents ànimes que coexisteixen a Euskadi. No sé si aquest és el camí a seguir a Catalunya, però estic segur que molts ciutadans firmaríem un acord de govern que recollís aquesta estabilitat i aquest pluralisme.
Així doncs, aurrea!