L’eix Waterloo-Ginebra imposa la repetició d’eleccions a l’octubre

Marta Rovira supedita el futur d’Esquerra Republicana a una aliança amb Junts per mantenir el clima de confrontació, tensió i conflicte amb Espanya

Entre Carles Puigdemont i Marta Rovira hi ha molt “bona química”, a diferència del que passava amb Oriol Junqueras

Tornar al 2017. Aquesta és la consigna de l’independentisme després de l’amarga ressaca electoral del 12-M i del 9-J. Aconseguir que el rellotge de la història retrocedeixi als temps previs a la celebració del referèndum per preparar el terreny i organitzar una altra consulta, hi hagi o no acord amb el Govern central. L’independentisme necessita confrontació, tensió i conflicte per sobreviure. I tots estan disposats a iniciar un segon procés que pugui suposar una altra etapa i instal·lar-se en la bronca diària, tot i el risc d’esquinçar una societat amb unes ferides obertes el 2017 que encara no s’han curat del tot.

L’eix Waterloo-Ginebra és la peça fonamental d’aquesta estratègia, dissenyada per dos pròfugs de la justícia: Carles Puigdemont i Marta Rovira. Tots dos són antisistema, però, sobretot, antiespanyols. La base de la seva filosofia és atacar tot el que soni a espanyol i apel·lar a una suposada falta de llibertat pel fet que Catalunya és una comunitat autònoma. L’èpica retorçada d’aquesta parella té un objectiu molt simple: tensar un altre cop la situació social i política. Si s’ha de trencar la societat, que es trenqui. Puigdemont i Rovira (ja radicada a Suïssa i sense ganes de tornar, pels ingressos que està guanyant al costat de la seva parella) busquen només perviure políticament en una societat que comença a qüestionar-los i que demana canvis en les cares i en els fons. L’eix Waterloo-Ginebra, en canvi, busseja en els baixos fons de la política per perpetuar en el poder una casta que s’ha demostrat incapaç d’il·lusionar un electorat que comença a estar desencantat i fart de falses solucions.

Aquesta estratègia va ser pactada personalment per Carles Puigdemont i Marta Rovira en una reunió del 5 de juny passat, encara que algunes fonts asseguren a EL TRIANGLE que en les converses també hi va participar el dimitit president republicà, Oriol Junqueras, que no va viatjar a Suïssa. Una altra persona que estava al cas del que es coïa a l’esquena del partit i en secret era Josep Maria Jové, president del grup parlamentari i del Consell Nacional d’Esquerra. Mentre els diputats republicans proposaven el nom de Laura Vilagrà com a nova presidenta del Parlament, la seva cúpula pactava en secret amb Carles Puigdemont la presidència de Josep Rull.

La traïció es va ampliar al PSC, a qui Esquerra havia fet creure que podia haver-hi alguna entesa per a la formació de la mesa del Parlament. Els socialistes es van assabentar del pacte de l’independentisme una vegada iniciat el ple parlamentari. La decisió, pel que sembla, va ser presa per Marta Rovira, disposada a dinamitar tots els ponts que pugui haver-hi amb el socialisme. Si per a això s’ha d’aliar amb la dreta sobiranista que representa Junts, ho farà. I si a Madrid ha de votar amb Vox i el PP, tampoc dubtarà a fer-ho: la seva estratègia no coneix límits ètics.

La conjunció d’interessos entre els dos residents a l’estranger té un punt en comú en el seu antiespanyolisme visceral. És el seu principal nexe d’unió. A més, el líder de Junts se sent molt més còmode amb Marta Rovira que amb Oriol Junqueras, amb qui no es parlava des de feia anys i amb qui les relacions han estat sempre molt tibants.

Marta Rovira, ben establerta a Suïssa, no es preocupa per com pugui quedar el partit. La seva tasca com a agent al servei de Puigdemont ha complert el propòsit de bloquejar la situació política de Catalunya. Però la incògnita estarà a conèixer els rendiments que en traurà ERC d’aquesta aliança antinatura. “L’única cosa que pot passar és que ERC s’enfonsi definitivament i es quedi amb 10 diputats. El pitjor és que Junts es faci propietària de les regnes d’Esquerra i que atregui un electorat que difícilment tornarà a nosaltres. Si Rovira va traçar el seu pla per forçar una repetició d’eleccions i anar en una llista conjunta amb Junts, s’ha equivocat. Si un nou Junts pel Sí aconsegueix 50 diputats, haurà estat un fracàs espectacular. Però, per llavors, ERC estarà totalment desmantellada. Però a Rovira això ja no li importa, perquè la seva intenció és fer un pas al costat al congrés del novembre”, diu una font crítica d’ERC.

El full de ruta passa per bloquejar la investidura i anar a noves eleccions. Si es confirma una candidatura conjunta, ERC i Junts compartirien llistes al 50%. És l’última oportunitat, l’últim cartutx de l’independentisme per salvar els mobles i recuperar una militància amb la moral per terra.

En aquesta pugna, qui té avantatge és JxCat. El problema d’ERC és que els mals resultats electorals l’han escapçat. Dimitit Junqueras per preparar el nou assalt al congrés extraordinari del novembre, Marta Rovira ha quedat amb les mans lliures per fer i desfer com vulgui. Però en molts àmbits del partit se la considera una extremista incontrolada,sempre disposada a imposar la seva estratègia a altres veus.

La història es repeteix

Curiosament, els protagonistes del desastre del 2017 tornen a ser coprotagonistes el 2024: durant l’octubre del 2017, Marta Rovira va arribar a amenaçar en to elevat l’aleshores president Carles Puigdemont d’iniciar una campanya en contra seva titllant-ho de traïdor si convocava eleccions en lloc de proclamar la independència al Parlament. Va ser el 26 d’octubre d’aquell any, durant una reunió al Palau de la Generalitat. Els altres esperons per reforçar aquesta pressió van ser Josep Rull i Jordi Turull, que el mateix dia van visitar en secret el Palau de la Generalitat per pressionar Puigdemont amb la finalitat que no convoqués eleccions.

També el mateix dia, Puigdemont rebia al Palau Nikolai Sadovnikov, un antic diplomàtic rus que vivia a Itàlia i que podia intentar obrir algun canal de comunicació amb el Kremlin. Sadovnikov formava part del contingent rus de Junts. El contingent d’ERC es movia entorn de l’espia russa Tatjana Zdanoka, investigada a Letònia per les seves activitats d’espionatge a favor de Rússia. El partit republicà la va convidar com a “observadora” el dia del referèndum de l’1-O. Ella va “observar”, va passar informació a Moscou i va seguir recolzant fervorosament els independentistes catalans a les institucions europees. Zdanoka es va fer molt amiga d’Oriol Junqueras i de Raül Romeva quan aquests eren eurodiputats, i era una de les principals defensores de l’independentisme català al Parlament Europeu. A nivell internacional és, curiosament, partidària de la independència de Catalunya, mentre batallava per fer que Rússia s’annexionés Crimea o es mostrava en contra de la independència del seu país, Letònia, que preferia veure sota la bota de Moscou.

Més enllà d’aquest repartiment d’amistats i funcions, les pressions de Rovira, Rull i Turull van fer efecte, i Puigdemont no va convocar eleccions, sinó que va deixar que el Parlament aprovés un escrit declarant la independència. Els mateixos protagonistes d’aquesta pinça sobre el president estan ara de nou al timó de la situació política, disposats a bloquejar la investidura i a dinamitar qualsevol indici d’acord: Marta Rovira, al comandament d’ERC, sense un Junqueras que la controli; Jordi Turull, al timó de Junts; i Josep Rull, presidint el Parlament. Els mateixos protagonistes del 2017: Catalunya ha retrocedit en el temps, tornen les negres nuvolades.

El més curiós del cas és que les dues principals figures dels dos partits independentistes que cuinen l’actualitat política es van fugar a temps i no van ser detingudes. Puigdemont va ser el primer que va tocar el dos. Rovira, quan va veure que alguns membres del Govern anaven ingressant a les presons, es va escapar a Suïssa. Als seus afins al partit els va dir que se n’anava per una depressió, però la realitat era que la seva fugida tenia el mateix motiu que la de Puigdemont: el pànic d’entrar a la presó. Amb aquests protagonistes de la nova escena política catalana, la confrontació i l’augment de la tensió estan garantides en un Parlament amb una mesa participada majoritàriament per partits independentistes (malgrat ser minoria en la Cambra). Amb Josep Rull de director d’orquestra, els sobresalts estan assegurats. L’agitació institucional és bàsica per transmetre la imatge de conflicte davant la societat civil, quan en realitat no deixa de ser un posat per justificar la pròpia estratègia, un diabòlic guió que persegueix salvar la cara davant del poble.

Però també es garanteix la tensió als carrers amb una Assemblea Nacional Catalana (ANC) en mans de Lluís Llach, un home que va demanar el vot per a Carles Puigdemont el 12-M i per a Toni Comín el 9-J. Aquest detall, juntament amb la petició de Llach de celebrar una cimera amb Xavier Antich, president d’Òmnium Cultural, per reactivar el front social, posa en mans de Puigdemont tots els ressorts del conflicte. Amb el pacte secret a Ginebra del 5 de juny, Marta Rovira ha deixat ERC als peus de Puigdemont. Alguns segments del partit republicà, preveient el desastre, prediquen la necessitat d’evitar noves eleccions i facilitar la investidura del socialista Salvador Illa, guanyador de les eleccions. A Puigdemont li interessa repetir els comicis i intentar de nou l’assalt al poder, ja que en cas contrari hauria de complir el que va prometre: fer un pas al costat i abandonar definitivament la primera línia, de manera que s’acabaria la seva carrera política.

Hi ha una qüestió imponderable: l’agudesa de Puigdemont i la miopia de Rovira s’han aliat per posar una catifa vermella a l’expresident. El candidat de Junts, que partia abans de la campanya electoral com un polític desnonat, ha capgirat la truita i ha fet agenollar ERC, mancada d’un líder carismàtic que atragués el vot popular i sabés vendre la gestió de govern durant els últims tres anys. Els cercles crítics amb el procés adverteixen que la intenció de les cúpules d’ERC i Junts és perpetuar la situació de confrontació, que és la seva àrea de confort. Però el pitjor pot estar per arribar: en cas de bloqueig de la investidura, ERC pot quedar exposada a l’abraçada de l’os. El pacte tancat per Marta Rovira posarà Esquerra als peus de Junts i a la mercè del que decideixi Carles Puigdemont. El somni republicà, que volia esdevenir el partit hegemònic de Catalunya, s’haurà acabat.

*Pots llegir l’article sencer al número 1581 de l’edició en paper d’EL TRIANGLE.

(Visited 1.368 times, 1 visits today)

avui destaquem

Feu un comentari