Pot ser que la garrotada de Xavier Bosch, periodista barcelonista de referència, hagi causat un cert sotrac, i fins i tot a una reacció, en aquesta oposició d’estovalles a Joan Laporta que, malgrat la crítica situació econòmica, el desgovern absolut i l’estat social de tirania, símptomes evidents d’una degradació institucional sense precedents, no tenia prevista una altra via d’actuació més enllà d’engreixar les seves files sense cap presa i perfilar una candidatura de cara a les pròximes eleccions, inicialment previstes per a la primavera del 2026. En un article veritablement incisiu i fins i tot un pèl feridor, Xavi Bosch reduïa les expectatives i leitmotiv d’aquest col·lectiu -digui’s Joan Camprubí, Víctor Font, Marc Ciria, Jaume Llopis o Eduard Romeu- a murmurar la seva indignació antilaportista en els reservats dels restaurants, dilatades sessions de treball a molt llarg termini i alguna trobada furtiva amb socis i penyistes, sempre amb les llums llargues posades i, sobretot, sobre la base d’un calendari que no pertorbés el seu pla de vacances, evitant, malgrat la urgència i dimensió de la tragèdia, posar-se a la feina en ple estiu del 2024.
La Vanguardia va detonar aquest dimecres, no obstant això, una bomba imprevista, revelant que el principal grup dissident, el que s’ha armat entorn de la figura de Joan Camprubí Montal -descendent directe de dos expresidents del Barça, Agustí Montal i Agustí Montal i Golobart- s’ha activat prematurament per si la gravetat de la situació i el desenvolupament dels esdeveniments previstos per a les setmanes següents -com el tancament a 30 de juny, el joc i els paranys de Laporta per burlar el llast de Barça Studios, entre ells el possible malbaratament de l’acord amb Nike, les sorpreses de l’Espai Barça, la necessitat d’un altre préstec de 100 milions més enllà del límit d’endeutament o els tripijocs que Laporta pugui ordir per a tirar avant la pròxima assemblea-, puguin requerir una intervenció d’emergència sense descartar un vot de censura.
L’efecte de l’article de Xavi Bosch ha acabat sent de doble i fortíssim impacte, perquè, d’una banda, ha provocat un canvi d’actitud i de posicionament radical en les files opositores, laxes i amagades fins ara, amb un petit, però indubtable pas cap endavant amb aquesta predisposició a actuar amb caràcter d’urgència, si fos necessari. Bosch deia que “el Barça, en realitat, no és la seva prioritat. Salvar-ho? Ja hi haurà un altre que estiri el carro. Però aquesta vegada els mandarins de la ciutat no estiren. Temen les maneres de Laporta, no volen desgastar-se i no poden permetre’s perdre estatus. Total, molta fressa i poca endreça. Perdó, ni fressa. I el Barça? Enfonsant-se. Encara no pot fitxar, tancarà a 30 de juny amb números de pena, fa fora a Xavi mal i tard, temporada en blanc en futbol, zero patatero en bàsquet, l’escàndol dels avals, no donen ni la xifra del cens, l’estafa de Libero els va deixar tirats, passaran els milions de la signatura de Nike com a ingrés del curs actual i, a sobre, el Madrid guanya la Champions i fitxa a Mbappé. No sols el Camp Nou està en ruïnes. En qualsevol altre moment, s’estarien recollint signatures o fotocopiant-les malintencionadament. Ara, miren el catàleg d’un veler per a Ciutadella”.
La crida a files ha funcionat, no només perquè un periodista, amb una visió preclara, ha posat el dit en la nafra. També estan circulant, provinents del club i del mateix entorn directiu de Laporta, un sector del qual comença a dubtar del lideratge i de la capacitat del president, que les coses empitjoren a marxes forçades i que es poden precipitar decisions i actuacions encara més perjudicials i irreparables. En paral·lel, l’excandidat Víctor Font, va deixar filtrar en la premsa que estaria disposat a integrar-se en un moviment opositor de consens, d’ampli espectre barcelonista, si es donessin la necessitat d’interrompre el mandat de Laporta pel bé comú social i de l’estabilitat institucional, sens dubte amenaçada per un enorme deute i una precarietat financera que aboquen al club a un canvi del model de propietat.
El veritable valor d’aquesta informació de La Vanguardia radica en el fet que, efectivament, s’ha obrat un canvi d’escenari en l’oposició, entaulant-se converses i connectant-se en els últims dies sobre la necessitat d’un pacte d’unitat i d’acció, de reagrupar aquestes forces entorn d’una aliança d’urgència i de conveniència en la qual, a curt termini, s’aparcaria la batalla electoral de fons per exhibir el múscul, el consens i la determinació suficients per a arrossegar l’opinió pública barcelonista a donar el seu suport un vot de censura contra Laporta si els esdeveniments es precipiten.
Laporta, subjecte també del segon impacte de l’efecte Xavi Bosch, ha saltat com un ressort, cabrejat i rabiós, ara sí, sensible a un perill com el d’un vot de censura que fa un parell de dies no percebia, però que, de sobte, ha adquirit carta de naturalesa en l’ensopit entorn de les famílies del barcelonisme. Laporta ha detectat, precisament, que en qüestió d’hores aquesta resignació i aquest estat de sedació ha desaparegut deixant pas a una atmosfera diferent.
Com que Laporta tenia l’oportunitat de dirigir-se al món en un acte tan singular com en una de les dues sessions anuals estatutàriament regulades amb el senat del Barça, el col·lectiu dels 1.000 primers socis, no va dubtar a respondre com a ell més li agrada: amb aquesta agressivitat i rotunditat amb la qual actua quan sap qui és, on està i quin és l’objectiu de l’enemic. El president va desafiar a l’oposició amb frases com “el moment de salvar el club era el 2021, no ara”, dibuixant un decorat idíl·lic de l’actualitat i sense el menor motiu per a justificar un vot de censura, ni tan sols amb cabuda per a la crítica: “Enguany el pressupost ordinari del club donarà positiu”, “Comencem a veure brots verds”, “Hem augmentat els ingressos”, “Hem baixat la massa salarial esportiva en 180 milions”, “Hem rejovenit el primer equip que, a més, té ara molt més valor de mercat”, “Ara el club està arreglat econòmicament”, va dir entre altres proclames als integrants del senat del FC Barcelona, encara que en realitat s’estava dirigint a tota aquesta dissidència que, per primera vegada en aquest mandat, s’ha activat en contra seva.
La veritat és que, com sempre, Laporta va embastar un relat mediàtic solvent com a discurs, de to mitiner i electoralista, encara que amb poca credibilitat, començant per la mateixa premsa barcelonista/laportista, que va posar en dubte diverses de les seves afirmacions, sobretot les relatives a la situació econòmica, perquè ningú dubta que el tancament de l’exercici ve marcat des de fa mesos per problemes de dèficit i que quan el president al·ludeix a quadrar el balanç ordinari tothom interpreta que, al final, sigui gràcies a manipular el contracte de Nike o teatralitzar noves inversions, com la de Barça Studios, el que s’acosta és un altre número circense comptable de terribles conseqüències financeres per al futur. Pocs es creuen que el Barça s’hagi refet si, després d’ingressar 1.000 milions en palanques, l’estiu passat Laporta només va poder pagar el fitxatge d’Oriol Romeu i deixar inscripcions pendents o haver renovat ja l’aval de la junta i el seu propi per no perdre part de la plantilla actual. I sí, la plantilla s’ha rejovenit per la inesperada irrupció dels talents del planter, el valor de mercat de la qual és extraordinari i que al final ha vingut a compensar el notable envelliment del vestidor i la no menys destacada desvaloració dels fitxatges de Laporta.
En aquest primer intercanvi de cops, Laporta ha volgut pegar fort a l’oposició amb el resultat de massa cops a l’aire i la sensació de no estar en la seva millor forma, sobretot des del punt de vista argumental, i d’haver-se posat prou nerviós.
