L’elefant a l’habitació

El fet diferencial català s’ha tornat a expressar en les urnes de les eleccions europees d’aquest 9-J. Davant el creixement de la dreta i de l’extremadreta en la pràctica totalitat dels països del Vell Continent, a Catalunya han guanyat, de manera sòlida i incontestable, les forces d’esquerres, constituint una realitat política territorial singular i excepcional.

El PSC ha consolidat la seva hegemonia, amb el 30,6% dels vots. Però si hi afegim els resultats d’Esquerra Republicana (14,8%), de Podem (4,6%) i de Sumar (4,3%), la victòria de l’esquerra plural és aclaparadora i assoleix el 54,3%. És una bona guia a tenir en compte de cara a la conformació del pròxim govern de la Generalitat i és d’esperar que ERC sàpiga llegir correctament el veredicte de les urnes.

Fins ara, s’havia associat el perfil identitari català a una exaltació del nacionalisme, històricament -no ho oblidem- d’arrels conservadores i retrògrades. Però, de manera sistemàtica i deliberada, se’ns ha volgut amagar l’elefant que tenim al bell mig de l’habitació.

I és l’evidència que, per essència, Catalunya és un país progressista, a l’avantguarda d’Espanya i sense parió a la Unió Europea. Aquesta tradició ve de molt lluny (republicanisme, federalisme, maçoneria, anarquisme…), però ens ha estat descaradament amagada, manipulada i furtada.  Això ja va quedar de manifest en les primeres eleccions autonòmiques del 1980, quan la suma del PSC (33), PSUC (25) i ERC (14) possibilitava un govern d’esquerres a Catalunya. Però, segons s’ha sabut després, la patronal Foment del Treball va finançar la campanya d’ERC per evitar, precisament, aquesta coalició i els vots del partit que aleshores liderava Heribert Barrera van fer Jordi Pujol president de la Generalitat.

Aquesta combinació va obrir els 23 anys de mandat ininterromput de CiU al govern català i la seva propina: el procés independentista (2010-24). Així, es donava la paradoxa que Catalunya ha estat dominada per una coalició de centredreta, mentre a les eleccions legislatives i municipals guanyaven gairebé sempre les forces d’esquerres.

Ara, les coses s’han posat a lloc i ja podem visualitzar l’elefant. És bo recordar que, amb el seu triomf del 9-J, els socialistes catalans encadenen cinc victòries electorals consecutives: les autonòmiques del 2021, les municipals del 2023, les generals del 2023, les autonòmiques del 2024 i, ara, les europees. Mai cap altre partit català ha obtingut una ratxa semblant d’èxits concatenats del PSC, atribuïble al lideratge de Salvador Illa i el seu equip.

Certament, Catalunya té “quelcom” d’especial que la fa única i digna d’atenció internacional. En aquestes eleccions europees, el debat sobre la immigració ha estat una qüestió transcendental a l’hora d’orientar i decantar el vot i això explica, en bona part, l’auge de l’extremadreta feixistoide en tots els països.

En els últims anys, Catalunya ha experimentat un gran salt demogràfic, passant de sis a vuit milions d’habitants a causa de l’arribada massiva de migrants que busquen entre nosaltres un futur millor. Per tant, seria, en teoria, una terra adobada perquè triomfessin els discursos xenòfobs i racistes. Però no ha estat així: les polítiques d’acollida i d’integració que desplega l’esquerra catalana, malgrat totes les disfuncions, mancances i incomprensions, estan donant fruits i han impedit que aquí prosperi la verinosa xacra del rebuig i de l’odi ètnic.

A escala europea, el 9-J no ha provocat el terratrèmol polític que s’anunciava. És cert que els partits d’extremadreta han esgarrapat alguns escons més al Parlament de Brussel·les i han aconseguit sonades i contundents victòries en dos importants països fundacionals de la Unió Europea (UE), com són França i Itàlia.

Però, si mirem com ha quedat el conjunt de l’hemicicle de l’Europarlament, la foto s’ha mogut molt poc. Dels 720 escons en joc, els partits de centredreta, socialdemòcrates, liberals i verds -que van articular una majoria sòlida i pragmàtica en la legislatura passada- en sumen, després del 9-J, un total de 462. I, el que és més important, els resultats fan inviable un hipotètic pacte entre el centredreta i l’extremadreta, com el que a Espanya té el PP d’Alberto Núñez Feijóo amb Vox.

Per tant, és més que previsible que Ursula von der Leyen repeteixi en la nova legislatura com a presidenta de la Comissió Europea, al capdavant d’un govern de coalició semblant al que hi havia fins ara. Qui, paradoxalment, surt reforçat d’aquestes eleccions, tot i perdre, és Pedro Sánchez. Gràcies als bons resultats que ha obtingut a les urnes -només ha perdut un escó-, el PSOE s’ha convertit en el principal partit del grup socialdemòcrata europeu i, per tant, veu incrementada la seva influència a Brussel·les.

Cal ressaltar, també, la victòria del PS portuguès, que aquest 9-J ha recuperat el lideratge polític que havia perdut. La península Ibèrica torna a marcar la diferència i es confirma com el pol progressista que equilibra l’actual onada conservadora del centre i del nord d’Europa.

(Visited 353 times, 1 visits today)
Facebook
Twitter
WhatsApp

AVUI DESTAQUEM

Feu un comentari