Indústria europea: Cal trobar el lloc en el món

Estem davant d’unes eleccions decisives pel futur d’Europa. La guerra d’Ucraïna, la recent crisi energètica que ha afeblit la política industrial i ha generat riscos socials per la inflació, el més que probable ascens de la ultradreta, entre altres temes, condicionaran la política europea en els propers anys. I en el centre de la problemàtica el repte per una indústria que pugui posicionar-se en el mercat global per mantenir la cohesió social i el progrés, senyals d’identitat europees, i no resti desfasada dels reptes actuals.

El panorama d’una indústria no prou competitiva, amb manca de matèries primes, costos energètics elevats, amb dependència respecte als microchips, amb exigència de descarbonització a curt i mig termini, amb full de ruta poc clar en innovació, regulacions excessives, en fi un panorama no particularment satisfactori. A sobre, les forces més il·liberals s’oposen, amb diversos graus de contundència, a les polítiques de suport per considerar-les una despesa innecessària, i de pas aplicant el negacionisme en matèria de canvi climàtic. Semblaria mentida que passés a Europa, on la indústria va ser determinant en la construcció de l’espai social i econòmic de major benestar de la història.

Susana Alonso

Segurament no tota la responsabilitat recau en les realitats geopolítiques, com molts polítics estan temptats a afirmar, ni tota la culpa la tenen els avanços populistes. Si bé tant el Green Deal com els Next Generation han estat importants injeccions de recursos, no s’està avançant en la mesura de la necessitat per poder competir amb Xina i USA que aporten més fons, i que no estan tan encotillats en les normatives, directives, restriccions, que si bé poden ser molt necessàries, semblaria que tenen massa atrapada a l’economia europea en temes que dificulten la competitivitat en aquesta economia global. A això li hem de sumar la implantació dels drets d’emissió així com la directiva sobre informació corporativa en matèria de sostenibilitat, que requeriran inversions importants.

Cal també comptar amb que les grans empreses i corporacions semblaria, a vegades, que es dediquessin més a la queixa del què no tenen o no els hi donen que a intentar avançar en la solució dels problemes, i bon exemple és l’actitud d’alguns conglomerats que prefereixen relegar el seu paper respecte al VE xinés com ensambladors de components, amb poc valor afegit, poca creació d’ocupació i poca transferència de tecnologia.

Els darrers anys ens han ensenyat que els canvis van molt més ràpids que les capacitats de resposta. A més dels temes ja senyalats manca una política fiscal i d’inversions d’acord amb els reptes que tenim així com una política comuna coordinada dels estats de la UE.

Cal una nova agenda europea en matèria industrial incloent el perímetre de la indústria – serveis avançats, financers, etc. – que a la vegada tingui en compte el procés de transició energètica, tenint present que, per exemple, al 2022 el dèficit comercial per crisi energètica i pels efectes en la caiguda de la producció ha estat de 431.200 millones d’euros (Font Eurostat).

La recent publicació de l’informe Letta ha rematat la descripció de les febleses. El nou Parlament elegit el 9 de juny tindrà el repte de procurar una política industrial que assoleixi els desafiaments actuals entre els quals destacaria la seva recomanació “d’accelerar la integració en finances, energia i comunicacions electròniques”, els tres sectors els quals l’autor assenyala com a claus per al futur de la competitivitat europea, atès els riscos que comporta la reducció d’aquesta en la pèrdua d’ocupació i de qualitat de vida. La UE ha d’assumir polítiques arriscades en la línia de la Llei CHIPS i la Llei IRA aplicada per USA.

Algunes de les propostes hauran de ser molt decisives i segurament controvertides perquè caldran inversions per abordar la producció de bens carboneutrals, normatives fiscals per potenciar la innovació i la tecnologia verda, forta coordinació de les polítiques industrials nacionals, i abandonar les idees de reducció de la despesa o de flexibilització laboral, com suggereix certa dreta.

Ara cal superar la mirada a curt termini i impulsar un Acord per una Indústria Verd, Innovadora i Competitiva que aporti perspectives de futur al nostre espai econòmic comú, prenent seriosament la idea de la “crida a l’acció”. Ja no hi ha lloc per dreceres i coartades que limitin les polítiques. Si volem mantenir els èxits socials aconseguits toca que la nova Eurocàmara prengui les decisions necessàries per un futur industrial que respongui als reptes del món actual.

(Visited 54 times, 1 visits today)
Facebook
Twitter
WhatsApp

AVUI DESTAQUEM

Feu un comentari