La pitjor de les explicacions sobre la marxa enrere de Joan Laporta es va estenent en les últimes hores, posant el focus en el sentiment barcelonista extrem del president. Aquest és el relat oficialista i artificial que la premsa i l’entorn digital està difonent al mateix temps que celebra, amb veritable entusiasme, que li hagi tallat el cap d’una vegada per sempre a Xavi. Això és el que desitjava des de fa mesos aquest entorn laportista que, per definició, és de naturalesa guardiolista i també contrari a la continuïtat d’un entrenador que havia insultat el seu primer guru, el periodista Ramon Besa.
Les mateixes fonts van intentar convèncer tothom en el seu moment, el 24 d’abril passat, que Xavi havia captivat Laporta amb un discurs d’exacerbat to culer, emotiu i irresistible, entorn d’un futur ple d’èxits a força de combinar els cracs de la Masia amb dues o tres figures de renom internacional. En realitat, va ser l’exigència de Xavi de cobrar l’any que té signat la circumstància que més va pesar en la continuïtat tan artificiosa que tots dos, president i entrenador, van escenificar l’endemà.
Aquella nit, és cert, Xavi va tornar a creure’s les promeses de reparació del fair play financer i la possibilitat de fitxar Bernardo Silva, per exemple, encara que fos a costa de vendre Araujo. Amb el pas dels dies, no obstant això, Xavi ha disposat d’informació més versemblant sobre els comptes de Laporta que tenen més de conte que una altra cosa. El seu discurs de dimarts, prevenint a l’afició de la precarietat dominant, diuen que ha ferit el sensible cor barcelonista de Laporta, decebut amb Xavi per aquest pessimisme que no comparteix la presidència.
A Laporta, tanmateix, el que li ha fotut és l’això és el que hi ha de Koeman versió Xavi. És a dir el fet de dibuixar un horitzó que no sigui, com sempre fa, il·lusionant, ambiciós, conqueridor, competitiu i amb un altre Triplet com a objectiu amb independència de si realment a l’equip el pot aconsegueix. El que necessita és precisament que algú alimenti la necessitat de fitxar almenys tres o cinc jugadors més, justificant així vendre patrimoni, llançar a la brossa els ingressos extres de Nike, per exemple, o recórrer a més trucs comptables perquè als seus agents i amics no els hi falten comissions a cobrar aquest estiu.
Per què Xavi jugava a això fins dimarts passat? Pot ser que per estratègia personal per a curar-se en salut i no haver de suportar més reforços tipus Vítor Roque o Joao Félix, que té tots els números de quedar-se. El que és segur és que ni Xavi ni Laporta s’entenen o deixen de fer-ho perquè el seu barcelonisme estigui sempre per davant de tot. Més aviat és l’últim.