Doctor en comunicació. Professor investigador a la Universitat Loyola d’Andalusia. Forma part del grup Memòria i Comunicació, on fonamentalment s’ha dedicat a investigar el passat dels pobles del Caucas. Ara publica La yihad en Rusia (Icaria Editorial).
Què és i com és la gihad a Rússia?
La majoria dels estudis sobre el gihadisme i la gihad s’han centrat en el món àrab, i en les seves repercussions als EUA i a Europa, deixant de banda àmbits geogràfics molt importants, com és el Caucas Nord, on hi ha hagut i hi ha grups amb aquesta orientació política i religiosa. El gihadisme és una visió concreta, política, que no és compartida per la majoria de la població musulmana, ni molt menys, i que se significa pel seu rigorisme o extremisme de la religió islàmica. Tant que es proposa la lluita armada amb la condició d’imposar el que ells consideren la llei de Déu. En aquest cas, al Caucas Nord, actualment un territori que forma part de Rússia.
Des de la perspectiva d’Europa i els EUA se’ns presenta normalment el gihadisme com una organització contra nosaltres. És una cosa així o es tracta, com altres constructes similars, d’un artefacte ideològic interessat?
El gihadisme, malgrat que comparteix molts fonaments, no és una cosa homogènia. Està integrat per grups molt diversos, amb pressupostos i interessos diferents, amb enemics diferents. Però, en qualsevol cas, el que sí que cal tenir en compte és que les principals víctimes del gihadisme són els mateixos musulmans. L’Estat Islàmic ha matat moltíssims més xiïtes que occidentals. Dit això, des d’Occident ho percebem com una amenaça, i en part ho és, no s’ha de negar. Recordem que Al-Qaeda parlava de l’“enemic llunyà”, referint-se a Europa i els EUA. No obstant això, per als gihadistes del Caucas el seu enemic principal és Rússia, i per als de l’Iraq, els xiïtes.
El gihadisme caucàsic percep el cristianisme ortodox rus com a infidel a combatre, tal com sembla que passa amb el catolicisme o altres variants cristianes?
En un primer moment, es lluita contra l’ocupació russa. Però la religió, és clar, forma part de la identitat nacional. Hi ha un xoc identitari entre els pobles del Caucas i Rússia, i part d’aquest xoc passa també per la religió. Són pobles diferents del rus no només per les seves llengües, les seves tradicions, també per la seva religió. Hi ha, diguem, un component religiós en la lluita, però, amb el transcurs dels anys va sent cada vegada menys contra l’ocupació russa i més contra la idea de Rússia com a enemic històric del gihadisme. Cal recordar que l’origen del gihadisme modern està en la guerra de l’Afganistan amb la Unió Soviètica. I, més recentment, Rússia va intervenir a Síria. Així, a més de per aquesta imatge d’enemic etern, també es combat Rússia perquè és un adversari militar, actualment.
Existeix a Rússia la islamofòbia, tal com l’entenem a la UE?
Depèn de com ho vegem. Respecte al Caucas Nord, Vladímir Putin va promoure unes polítiques religioses més tolerants i intel·ligents que els seus predecessors. Ha tractat de difondre en la regió un islam més moderat, tradicional, capaç de competir amb variants estrangeres i més pròximes al gihadisme, intentant no russificar culturalment la població, com havien fet el tsarisme, la Unió Soviètica i, més recentment, Borís Ieltsin. La cosa és diferent a la resta de la geografia russa, aquella amb una història més vinculada a la cristiandat. A les grans ciutats, com Moscou o Sant Petersburg, la islamofòbia està més estesa que al Caucas, és clar. En les seves perifèries hi ha molts emigrants musulmans, de l’Àsia central: el Kazakhstan, Kirguizistan, Tadjikistan, Turkmenistan i Uzbekistan. Així que sí, a la major part del país, la islamofòbia té característiques similars a les de la Unió Europea. Tot això, amb l’agreujant que la ultradreta és, en aquests moments, la ideologia hegemònica a Rússia, així que a més està esponsoritzada per l’Estat.
Als països de l’Àsia central que has citat, que formen part de la CEI, amb forta presència islàmica, la radicalitat religiosa és menor?
La major part d’aquesta població viu normalment la seva religiositat, tant a l’Àsia central com quan emigren a Rússia. Però aquests últims poden arribar a sentir-se exclosos i ser menyspreats per no ser eslaus. També exerceixen ocupacions precàries. Això pot provocar-los un replegament identitari i una reacció cultural que pot intensificar el seu sentiment religiós. De fet, els últims atemptats a Rússia no han estat obra de nord-caucàsics, sinó de centreasiàtics que residien o havien treballat allà.
En qualsevol cas, a Europa i potser també als EUA, al Canadà… existeix una mena de cordó sanitari informatiu respecte a Rússia i el seu entorn, que ens impedeix conèixer el que passa allà?
Vivim temps en els quals volem informació immediata, i això facilita la intoxicació dels serveis d’intel·ligència i dels propagandistes. És molt difícil per a tots filtrar la informació que ens arriba. No sabem què és veritat i què fakenews. I pitjor encara si, com passa a la Unió Europea a propòsit de la situació bèl·lica, se censuren mitjans de comunicació. Ni tan sols els que podríem evidenciar les manipulacions del discurs oficial rus hi tenim accés lliure des dels nostres centres de recerca.
Fins a quin punt els EUA i Rússia actuen com a potencials aliats davant del gihadisme, enemic de tots dos?
Durant un temps, arran de l’atemptat de les Torres Bessones, va haver-hi una col·laboració molt estreta entre Putin i els EUA, que va durar fins a la guerra de l’Iraq, que Rússia no va secundar. Des de llavors, la col·laboració diplomàtica contra el terrorisme global ha anat fluctuant intermitentment, i sempre vinculada a altres assumptes. Amb tot, i fins i tot amb la tensió més gran per la guerra d’Ucraïna, les ambaixades del Regne Unit i els EUA van avisar que s’estava preparant un atemptat. Putin va interpretar l’advertiment des de la lògica bèl·lica i de la desinformació, i va pensar que l’alerta no era real. Tot i que no sempre és així, sembla que en aquest cas els EUA van actuar de bona fe.
Per quins eixos passa el gihadisme avui dia? Sectarismes, com es denominen les lluites entre sunnites i xiïtes a l’Iraq, interessos enfrontats entre faccions, instrumentalització des de governs…?
Per desgràcia, el moviment romàntic més gran que perviu avui dia és el gihadisme. Es tracta d’una cosa profundament ideologitzada i està integrat per gent que milita en les seves creences. La gran perillositat d’aquesta ideologia està en el fet que la immensa majoria dels seus seguidors no persegueixen fins espuris. Són capaços de donar la seva vida per això, o de cometre actes tan ridículament ineficaços com intentar apunyalar a algú pel carrer. Una cosa que els diferencia radicalment d’altres grups armats, amb interessos ben diferenciats, com, per exemple, els del narcotràfic. Viuen de manera molt intensa la seva ideologia. No els importa on lluitar. Molts combatents a Síria procedien de Txetxènia i les repúbliques del Caucas nord.
El gihadisme del Sahel, tan d’actualitat, forma part del mateix o és més aviat autònom, conseqüència de les contradiccions que viu la zona?
Són moviments que neixen amb els seus propis interessos, autòctons, però a poc a poc, a mesura que el moviment gihadista es globalitza i que la propaganda de l’ISIS augmenta el 2015 i anys posteriors, amb els seus atacs espectaculars i ultraviolents…, la imatge de pertànyer a l’ISIS i compartir les seves idees dona caixet. Això va fer que molts grups se sotmetessin a l’autoritat de l’Estat Islàmic. Aquest és el cas de Boko Haram i, al Caucas, de Vilayat Kavkaz. Són grups inicialment autònoms, que neixen en un determinat lloc, però que tendeixen a sotmetre’s a l’internacionalisme de l’Estat Islàmic.
És rellevant el paper de l’Aràbia Saudita en el naixement, la promoció i el desenvolupament de l’integrisme islàmic?
Sí que hi ha part d’això. El govern de l’Aràbia Saudita té una ideologia rigorista, el wahhabisme. A l’inici, moltes mesquites i centres d’ensenyament, que comptaven amb finançament saudita, van contribuir a la radicalització dels grups. Una cosa que no s’ha d’entendre com una relació orgànica amb aquests. Després de sorgir els monstres, es van escapar de tot control.
Cites al teu llibre Doku Umàrov. Quin va ser el seu paper en la gihad russa?
Va ser guerriller durant la segona guerra de Txetxènia. Després de la mort d’Abdul-Khalim Sadulàiev, el 2006, Umàrov va ser proclamat president de la República Txetxena d’Itxkèria, que avui opera a l’exili. Va tractar de dissoldre-la per a crear l’Emirat del Caucas, del qual es va autoproclamar emir un any després, donant-hi una orientació gihadista i regionalista. És, per tant, un dels personatges clau de la radicalització religiosa de Txetxènia. Va ser emir fins a la seva mort, el 2013, segurament a mans dels serveis secrets russos.