Les persones amb discapacitat s’integren a la vida dels barris

Catalunya participa en un projecte que promou un model residencial més inclusiu

La campanya estatal per promoure aquest projecte d’innovació social porta per títol “Mi casa una vida en comunidad”.

La Carmen, de setanta anys, té una discapacitat intel·lectual i necessita suport per viure de forma independent. Podria estar vivint en una residència de llarga estada, que és un dels recursos previstos a la Cartera de Serveis Socials, però ha entrat en un projecte pilot que li permet viure en un pis compartit amb suport i integrar-se a la comunitat del barri. Com explica la Carmen a EL TRIANGLE, “estic molt bé al meu pis, i tinc una habitació per a mi sola. Estic molt a gust i sempre hi ha coses per fer. Hi ha uns dies que frego, altres netejo la taula o bé plego la roba neta. Algunes coses no les sé fer, com posar la rentadora, i ho fa una altra persona”.

Amb l’ajuda d’una assistent personal, la Carmen disfruta dels serveis del seu barri barceloní i s’integra a la comunitat, anant al gimnàs, a la piscina o fent un cafè a un dels establiments de la zona. De fet, la Carmen admet que “el que més m’agrada és anar a fer el cafè amb el croissant o el bocata” a un dels bars del barri. Amb els altres dos companys de pis, disfruta veient la tele, compartint els moments dels àpats o bé fent tasques quotidianes de la casa.

Durant el matí, la Carmen va al taller d’atenció diürna de la Fundació Pere Mitjans, i allà gaudeix d’activitats com l’hort comunitari, on diu que ara tenen “tomàquets petitons i enciams”, i també fan activitats de temporada, com un taller de carnestoltes on van fer màscares i disfresses. Quan arriba el cap de setmana, la Carmen es queda al pis o bé marxa amb la seva germana. Gràcies a aquest projecte, la Carmen pot desenvolupar la seva vida amb més independència que en una residència, i viu en comunitat.

A tot Catalunya hi ha 21 pisos pilot com el de la Carmen, que permeten que prop de 70 persones amb discapacitat intel·lectual i grans necessitats de suport visquin en comunitat i amb llibertat per decidir determinats aspectes de la seva vida. En declaracions a EL TRIANGLE, Víctor Galmés, director de la Federació d’Entitats de la Discapacitat Intel·lectual i del Desenvolupament de Catalunya-Dincat, considera que el futur passa per aquest model de vida més independent i comunitari, fugint d’uns recursos més institucionalitzats. Per aconseguir aquesta nova mirada del model residencial per a les persones amb discapacitat intel·lectual, Dincat està impulsant a Catalunya el projecte estatal “Mi casa: una vida en comunidad”.

Set comunitats autònomes s’han sumat a aquest projecte d’innovació social, que compta amb el suport del Govern d’Espanya, a través del Pla de Recuperació, Transformació i Resilència amb fons del programa europeu Next Generation. A Catalunya, el projecte és possible gràcies a la implicació de nou entitats del territori, com Albà Jussà, Apindep, Aprodisca, Aspronis, El Rusc, Ilersis, IPSS, Pere Mitjans i Prodis. El finançament que fa possible el projecte estatal és de 5 milions d’euros dels Fons Next Generation, i a Catalunya, la Generalitat reforça el programa amb el finançament de 33 places via conveni amb una dotació estimada de prop d’un milió d’euros, segons informa Dincat.

Víctor Galmés fa una ferma defensa d’aquest projecte d’innovació perquè “permet avançar cap a models de vida independents amb més autonomia de les persones amb discapacitat, i permet sortir d’una lògica més antiga”. El futur passa, segons Galmés, “per viure en comunitat amb unitats de convivència més petites; vinculades a recursos comunitaris i permetent que visquin a casa seva”. Segons el seu parer, “cal sortir d’una lògica d’estar dins d’equipaments físics, amb serveis d’atenció diürna o bé residencials, i fomentar l’autonomia a la pròpia llar amb el suport de monitors i podent assistir als recursos comunitaris del barri, com poden ser centres cívics, biblioteques o museus”.

En definitiva, les persones amb discapacitat han de poder fer el mateix que fan la resta de persones, però amb el suport necessari per garantir aquesta vida més independent i comunitària. Cal tenir present que a Catalunya hi ha prop de 4.000 persones amb discapacitat intel·lectual que esperen una plaça per poder viure amb els suports necessaris, ja siguin una residència, una llar-residència o disposant d’assistència personal a la pròpia llar. El dèficit de places és molt important, i és una realitat que preocupa molt tot el col·lectiu de la discapacitat intel·lectual a Catalunya.

El repte de Dincat i de la resta d’impulsors del projecte és aconseguir que aquesta experiència pilot acabi sent una realitat quotidiana al nostre país, i que aquests serveis de vida independent amb suport i integració comunitària acabin formant part de la Cartera de Serveis Socials de Catalunya, de manera que sigui un servei amb finançament públic estable.

Per combatre qualsevol argument en contra del projecte, Dincat ha triat persones que tenen grans necessitats de suport, com són les que tenen un grau tres de dependència o un grau de discapacitat per damunt del 75%. “Es tracta de demostrar que es pot desenvolupar aquest recurs en comunitat, i ho fem justament amb les persones que tenen més dificultats. Per tant, és vàlid plantejar-ho per a tothom, i aquest és el camí que hem de seguir, com indica la Convenció de Nacions Unides”, afirma Víctor Galmés.

I precisa: “Som conscients que hi ha persones que necessiten l’àmbit residencial, perquè hi ha gent amb grans necessitats de suport, però hi ha altres persones que poden anar a altres models”. Una vida més autònoma és possible, i Dincat treballa perquè acabi sent una oferta més dins de la Cartera de Serveis Socials, i no casos aïllats impulsats de manera voluntària per determinades entitats, però sense finançament públic, per fer-ho viable i extensiu al conjunt del col·lectiu.

Està previst que s’analitzi l’èxit del projecte d’innovació social a finals d’any, i Dincat confia que pugui tenir continuïtat en el temps. El director, Víctor Galmés, concreta que s’analitzaran els costos de cada model, i en el cas d’aquesta nova proposta de vida independent els costos que s’han de tenir presents són les unitats residencials més petites, l’acompanyament professional i comunitari i també la tecnologia o domòtica que facilita una vida més autònoma per a les persones amb discapacitat. “Pensem que pot existir un cert cost afegit amb el nou model”, si es compara amb la residència, però “no serà ni desorbitat ni irreal, i tindrem tota la informació per veure com hauria de ser la proposta per incloure’l a la Cartera de Serveis Socials”, afegeix.

Si el projecte d’innovació social que s’està testant a set comunitats autònomes s’acaba validant, es podrà incloure a la Cartera, ser un servei més, i tothom que pugui hi podrà optar. Es vol que sigui una tria de la persona amb discapacitat intel·lectual dins dels diferents recursos, que pugui escollir com vol viure.

Si s’aconsegueix la implantació estable d’aquest model, també s’impulsarien noves sortides professionals. Una d’elles seria un connector o facilitador que identificaria recursos a la comunitat de residència, promouria la sensibilització del veïnat del barri perquè fos inclusiu, i faria l’acompanyament de la persona un cop triada l’activitat o l’acció a desenvolupar.

*Pots llegir l’article sencer al número 1571 de l’edició en paper d’EL TRIANGLE.

(Visited 81 times, 1 visits today)

avui destaquem

Feu un comentari