Laporta ‘reapareix’ amb un nou relat mediàtic fantasiós i manipulat

Després de dos mesos amagat, sense donar la cara durant la greu crisi al voltant de Xavi, el president aprofita una entrevista a mida per edulcorar i mentir com mai sobre la preocupant realitat d'una junta que no controla ni tan sols el nombre de socis censats

Joan Laporta

Continua sorprenent la proverbial facilitat amb què Joan Laporta és capaç de modelar mediàticament un relat entusiasta, optimista, feliç i immaculat del Barça d’avui, de la seva gestió inclosa. I encara més sorprenent, l’elevada credibilitat d’un discurs que la premsa catalana, gairebé sense excepcions, li compra, fa seu i difon com si fos la paraula d’un profeta, gairebé sagrada i infal·lible. Al·lucinant. Laporta ve de trencar un llarg silenci darrere del qual s’hi va començar a amagar des del desembre negre passat, quan l’equip es va anar despenjant a la Lliga i va acabar la Champions desfonat, perdent el nord, a més de quatre milions, caient ridículament davant el Shakhtar i l’Anvers malgrat haver-se’n assegurat la primera plaça del grup. Va ser l’avís d’una crisi de joc i d’identitat que, tot just començar l’any, es va aguditzar amb el bany encaixat a la Supercopa davant del Reial Madrid, l’eliminació de la Copa al primer revolt una mica complicat i el revés impensable davant Vila-real.

El desenllaç, com ja se sap, l’estranya dimissió diferida de Xavi i una victòria agònica a Montjuïc sobre l’Osasuna, que va acabar posant la por al cos a l’equip blaugrana amb deu jugadors. Per a Laporta, però, més que suficient per reaparèixer com una mena de salvador i de triomfador amb un format d’entrevista-massatge a RAC1 on només va ser parcialment sincer a l’hora de formular aquesta paradoxa espai-temps al voltant de Xavi que hauria tornat boig el mateix Albert Einstein.

Xavi, per al president, és un entrenador que ell hauria destituït sense dubtar-ho com a reacció al seu fracàs en la direcció d’un equip amb un traç irregular i amb rendiment força per sota de les expectatives. Però també, per ser una llegenda barcelonista i pel bé de l’equip, el mateix president accepta mantenir-lo fins a final de temporada amb el compromís més o menys adquirit de no fer-lo fora, passi el que passi. Aquest fugaç trànsit per la veritat, admetent que destituir Xavi seria el que tocava en les circumstàncies actuals, el que en realitat amaga és la impossibilitat de moure un sol euro d’un marge salarial bloquejat perquè els comptes reals del club, no el relat fantasiós i mentider de Laporta, no permet liquidar Xavi com seria el seu desig.

I és per posar-se a tremolar davant l’anunci que la successió de Xavi passarà per una solució “imaginativa”, ja que, a més, Laporta no està per acceptar l’arribada d’un entrenador que pugui robar-li protagonisme o autoritat. Per això no li va importar admetre que va ser decisió seva modificar la convocatòria d’Anvers i el pla de viatge d’aquell desgraciat partit de Champions.

Pel que fa a l’entrevista a RAC-1, històrica perquè cadascuna de les seves afirmacions serà referència per a un futur no tan llunyà en què la mateixa realitat les desmentirà i negarà, ningú li va preguntar, per començar, per què no havia donat la cara com se li exigia després de cada ensopegada de l’equip. La resposta covarda de no fer-ho també és de manual, perquè sempre és millor fer-se el mort i esperar, com ha fet fins ara, que el mateix Xavi s’immoli públicament a cada roda de premsa i que el pas dels dies ajudi a oblidar la setmana tràgica que va començar a l’Aràbia Saudita i va acabar amb el daltabaix contra el Vila-real.

No cal dir que, en aquesta intervenció, a més del recital de ciència-ficció per part del president, ningú no li va repreguntar el que calia ni li van ser rebatudes amb dades i arguments cadascuna de les seves falsedats.

Com a exemple il·lustratiu, la notícia avançada pels mitjans més controlats com Mundo Deportivo i Sport sobre l’imminent fitxatge de Lucas Bergvall (18 anys), una perla prometedora del futbol suec, va ser comentada en directe per Laporta quan el presentador d’El Món (RAC1 ), Jordi Basté, li va comentar si no havia fitxat ja pel Tottenham. “No ens consta, li hem fet una oferta i estem esperant resposta”, va dir. Laporta no només sabia de sobres que la jove estrella li havia donat carabasses, sinó que el Tottenham feia hores que havia anunciat oficialment el fitxatge.

La compulsió per eludir aquesta nova normalitat en què el Barça, a causa de la seva erràtica, capritxosa i nepotista direcció, no és capaç de competir ni per un juvenil, va tornar a posar-se de manifest en aquesta reaparició davant dels mitjans plena d’inexactituds, misteris, buits o llacunes insondables, com quan va afirmar haver actualitzat el cens: “Avui tenim regularitzats 130.000 socis, dels 145.000 que érem”. Tot i això, des del club, a diferència del comunicat oficial emès a primers de desembre sobre el resultat del procés, al qual va seguir un altre temps extra per als socis endarrerits, no s’han renovat les dades, de la mateixa que a partir de l’1 de gener, quan s’hauria d’haver aplicat el resultat del procés d’actualització, la directiva va preferir no fer-ho i passar a cobrament la totalitat dels carnets.

Igualment, res no quadra, ja que segons el club, al final de la pròrroga afegida fins al 30 de novembre passat hi havia 110.531 socis registrats dels 141.309 cridats a actualitzar les seves dades, de manera que 30.770 socis en quedaven fora. Ara, però, el president assegura que en realitat el cens és de 130.000 socis sobre els 145.000 “que érem”, cosa que és més o menys certa d’acord amb la dada oficial de la memòria lliurada als socis a l’assemblea sobre el nombre de socis a 1 de gener del 2023, que era de 144.846, xifra que al seu torn és superior en 3.545 socis a la suma dels reconeguts per la junta, 110.531 identificats en el procés de regularització més els 30.770 no identificats el 30 de novembre.

El descontrol, la desinformació, la manipulació i el caos intern resulten irritants i reveladors de l’estat del club i d’aquesta política de comunicació absolutament desconcertant. Segons el president, per tant, al desembre, malgrat el llarg pont de la Constitució i les vacances de Nadal, l’oficina d’atenció al barcelonista (OAB) hauria tramitat gairebé 20.000 identificacions amb una mitjana d’unes 1.176 diàries, mentre que al llarg del termini legal i oficial des del 21 del març al 30 de novembre del 2023 havia estat de 539 diaris, pràcticament el doble en unes dates que, per la seva naturalesa, són les més proclius a la desconnexió ciutadana amb el futbol.

No hi ha una sola dada fiable ni comprensible de la seva administració que no deixi entreveure aquesta rutina laportista especialitzada a improvisar el relat i explicar contes a la mida de les necessitats mediàtiques del moment i de les circumstàncies, això sí, tenint assegurada la complicitat i la col·laboració d’una premsa que o s’emmordassa a si mateixa o també hi juga a defensar i protegir prioritàriament els interessos de la presidència i de les seves tenebroses i opaques actuacions.

Com no podia ser altrament, a la pregunta sobre si havia ficat la mà a la caixa, Laporta va respondre que no. La pregunta no era la correcta, només era un posat periodístic, pactat sens dubte, per treure’s de sobre les obligades interrogants a plantejar-li sobre el pagament dels interessos (2,6 milions) de l’aval de la temporada 2021-22 a càrrec del seu germà Xavier Laporta, d’un amic seu, empresari i soci israelita, i dels que dirigeixen l’explotació de les Barça Academy als EUA, casualment responsables de les gires del primer equip pels EUA des de l’arribada de Laporta. Informacions precises que, portades davant un tribunal, podrien convertir-se en greus delictes penals contra la mateixa directiva, que no han estat desmentides per Laporta ni tampoc des del club i que, amb imaginació, suggereixen una o diverses formes que algú pogués ficar mà a la caixa indirectament.

(Visited 212 times, 1 visits today)
Facebook
Twitter
WhatsApp

NOTÍCIES RELACIONADES

avui destaquem

Feu un comentari