Laporta improvisa un altre gir per salvar Xavi i el curs invocant la Masia

El mateix tècnic, després de la commoció pel KO de la Copa, obre el debat sobre si és el moment de donar pas als juvenils i sacrificar el projecte basat en els fitxatges del president

Lamine Yamal

Les sensacions que ha deixat l’eliminació del Barça a la Copa, la segona competició perduda en només 15 dies, apunten en la mateixa direcció que han arrossegat el Barça de Xavi a una posició a la Lliga per sota de les expectatives d’aquesta temporada, força més ambicioses. Si la recent i contundent derrota encaixada a la final de la Supercopa contra el Reial Madrid ha contribuït a fomentar una estesa atmosfera d’estar permanentment a un esglaó de poder competir, realment, pels grans títols, ara sembla haver-se consolidat amb l’ensopegada a San Mamés, on la imatge global va tornar a estar lluny d’aquest nivell exigible a un projecte que porta fitxats 17 jugadors i que, després de guanyar la Lliga la temporada passada, sembla que ha fet un pas enrere contra tot pronòstic.

El més sorprenent, amb tot, és el gir mediàtic que, des de la junta mateixa i el seu poderós aparell de control i maneig de l’opinió pública, s’ha pretès donar les últimes hores a la línia de l’horitzó barcelonista, ara en una direcció diferent de la inicial i ambiciosa idea de lluitar per tots els títols, especialment per la Lliga i per la Champions, tot seguint una lògica espiral en la construcció d’un altre equip capaç de dominar i conquerir el futbol mundial. Res diferent del que Joan Laporta ve prometent ja fa gairebé tres anys.

Per contra, els mitjans influents i més propers al laportisme van començar a apuntar la possibilitat d’apostar per la nova generació de la Masia, la que lidera Lamine Yamal i a la qual s’han unit Fermín des de la pretemporada, Héctor Fort (17 anys), Pau Cubarsí (17 anys també) i Marc Guiu (18 anys) a diferents posicions de defensa i d’atac.

Un nou relat amb què Laporta pretén que el barcelonisme es conformi, il·lusionant, fresc i forjat per futbolistes als quals ni se’ls pot exigir que assumeixin el comandament i la responsabilitat tot just començar ni tampoc criticar o demonitzar perquè fallin gols cantats com els de Lamine Yamal, deixant a l’aire el dubte sobre si amb més precisió i punteria de la jove estrella el Barça seria avui un dels semifinalistes de la Copa.

Lamine Yamal va ser, per contra, el millor davanter, autor d’un gol que hauria firmat Messi, i l’únic capaç de fer por al rival, molt per sobre del mateix Lewandowski, Ferran Torres o el ja suplent Joao Félix.

No ens hem d’enganyar. Xavi ha anat recorrent als juvenils forçat per les circumstàncies, per la necessitat de cobrir l’excés de lesions, per les llacunes de joc i perquè la majoria dels fitxatges no han sobresortit prou perquè, en moments crítics, hagin pogut anar-hi més enllà d’un rendiment passable, lluny de l’excel·lència, o salvar la papereta quan era necessari.

La invocació sobtada de la Masia, ampli protagonista dels espais periodístics de l’endemà de caure a la Copa contra el primer rival que no era de Primera Federació, forma part del pla B per salvar Xavi i la temporada. Si Xavi s’atreveix a asseure uns quants dels discutits i atorgar de sobte la titularitat als Yamal, Guiu, Fermín, Cubarsí i Fort, és molt possible que l’afició, ara com ara submisa i anestesiada, accepti prioritzar la construcció d’un equip pensant en el futur per sobre dels títols a curt termini.

El missatge el va insinuar el mateix Xavi amb un hàbil regat defensiu després del 4-2 en què només els debutants i els més joves van semblar no rendir-se, no deixar-se intimidar per l’ambient de la Catedral i caure amb el cap ben alt. “Encara que no sigui amb mi a la banqueta, tenim un gran futur, un gran equip en construcció”, va dir, a manera d’epíleg anticipat a una temporada en què, ara mateix, no hi ha un clima d’optimisme davant la possibilitat de guanyar la Lliga i de lluitar per la Champions seriosament.

El canvi de perspectiva va funcionar perquè el debat de les últimes hores s’ha centrat en si val la pena, arribats a aquest punt, llençar per la borda els dos últims anys, 1.000 milions en palanques i fiar-ho tot al risc que els xavals madurin aviat i bé.

En definitiva, però, la música sona més a una altra ració d’improvisació laportista, una altra manera de guanyar temps i d’esperar que alguna de les flautes vagin sonant, siguin els últims gols de l’errant Lewandowski, la tornada de Ter Stegen, els moments breus de Koundé, Ferran Torres o Raphinha, que van a batzegades, l’esperança que Gundogan, el de debò, es materialitzi d’una vegada per totes i que els Joaos, sobretot Fèlix, siguin capaços de guanyar-se un esforç econòmic també impossible. Tot això, és clar, i que a Pedri i la resta els prepari físicament algú amb cert talent i garanties.

Descobrir el planter a mitja temporada, canviar el guió a la brava i que Xavi pugui reconquerir tot el prestigi perdut per culpa dels fitxatges de Laporta, gràcies als qui són de la seva mateixa sang, no és més que una altra fugida cap endavant, una altra distracció que, sobretot, era necessària per evitar que part del debat girés al voltant de l’absència de Vitor Roque a la davantera.

Una absència escandalosa que des de la junta es tracta de tapar amb arguments insostenibles i ridículs. Va ser un problema fitxar-lo per una quantitat que supera de llarg el cost de Neymar en el seu dia, va ser un error portar-lo abans d’hora aprofitant la lesió de Gavi i ja s’ha convertit en una bomba de rellotgeria el simple fet de no comptar-hi amb ell, per res, quan l’equip més ho necessita. Inexplicable i irritant.

(Visited 124 times, 1 visits today)
Facebook
Twitter
WhatsApp

NOTÍCIES RELACIONADES

avui destaquem

Feu un comentari