La firma del pacte entre PSOE i Junts per Catalunya (JxCat) ha suposat un alleujament per al líder socialista Pedro Sánchez, però a l’independentisme ha desfermat la caixa dels trons. Els sectors més radicals han posat Carles Puigdemont a la picota i l’acusen de vendre’s a Espanya. La situació és especialment delicada, fins al punt que ja hi ha travesses per buscar un substitut a qui s’ha considerat com el màxim líder del procés independentista fins ara. I les acusacions de “traïció” comencen a aflorar en cercles que fins ara recolzaven sense fissures a l’expresident.
Una de les reaccions que evidencien més aquesta situació és la de l’Assemblea Nacional Catalana (ANC), que en un comunicat diu: “Ens sembla una presa de pèl plantejar un acord polític que es vol dir ‘històric’ a través de la simple reproducció de les posicions d’inici negociadores de les parts. Un acord seriós especificaria els acords de les parts i en cap cas unes meres posicions d’inici. El preu que paga l’anomenat independentisme és molt seriós: la presidència d’un Govern espanyol liderat per un PSOE que va aprovar el 155 per anorrear l’autogovern català. Una redacció d’intencions i posicions negociadores no mereix pagar aquest preu”. A les xarxes, l’ANC assegura que “un acord seriós i històric especificaria els acords de les parts, i en cap cas unes meres posicions d’inici”. En un escrit presentat al Parlament, l’organització sobiranista demanava l’aixecament de la DUI, que es voti a la cambra el rebuig als pactes “amb l’Estat espanyol” i “que es refermi al Parlament el compromís amb l’1-O i amb la voluntat d’independència allí expressada”.
La seva posició crítica coincideix amb la d’altres sectors sobiranistes, que acusen Puigdemont de deixar plantat l’independentisme. “És un pacte de rendició. Tenia raó la cúpula del PSOE, quan deia en privat que anava a Brussel·les a firmar la rendició de Puigdemont. La seva carrera política s’ha acabat”, assegura un activista crític del Consell de la República. Sosté que, després de parlar amb altres col·legues, han arribat a la conclusió que Puigdemont ha claudicat per interessos personals. “El pacte subscrit està ple de vaguetats. Parla molt dels posicionaments de cadascuna de les parts i que, en la pròxima legislatura, Junts proposarà la celebració d’un referèndum d’autodeterminació o que proposarà una modificació de la LOFCA, o que es farà una llei d’amnistia. Però no especifica què passa si aquests requisits no tiren endavant, perquè deixa la porta oberta que l’altra part, és a dir, el PSOE, rebaixi aquestes peticions sense conseqüències. Tot el que es diu en el document són futuribles”, afegeix l’activista.
“Fum, fum i pastanaga”
Un ampli espectre sobiranista s’ha posicionat en contra de l’acord, que ha estat acollit amb “desil·lusió”. La pinzellada de l’ANC abunda en les tesis dels crítics del Consell: “Renuncia a la unilateralitat i a fer efectiva la independència (…) El text acordat remarca amb claredat que ‘la resolució ha de ser negociada i acordada i per tant correspon intentar-ho als actors als quals les urnes els han donat aquesta possibilitat’. Deixar en mans del PSOE una resolució al conflicte significa perpetuar el conflicte i postergar sine die la seva resolució. Més que un acord és una rendició”.
Víctor Terradellas, que en altres temps havia estat valedor de Puigdemont, és ara implacable amb ell: “De tot el que havia dit i promès el Carles que faria, res de res. Per riure molt i menjar moooltes crispetes, quina vergonya! O, com diu moltíssima gent i periodistes de renom com Estefania Molina, s’ha rendit fins a la medul·la”. No pot evitar també ficar el dit a l’ull al seu antic amic: “Dono la raó a Joan Tardà donant la benvinguda al Carles. Ha signat una taula de diàleg. Ni ha cobrat per avançat ni ha signat res històric. Anem a la part més baixa d’un pacte”. Joan Tardà havia ironitzat a RAC1, dirigint-se a Puigdemont i a Junts: “Vosaltres sí que en sabeu, i no com els botiflers d’Esquerra”.
En els cercles puigdemontistes s’examina la situació des d’un prisma molt diferent: “Reconeixement del conflicte; amnistia i descriminaliltzació; negociació de tu a tu; inici el novembre del 23; zero renúncies; Parlament = veu del país; fites nacionals i materials a curt; ok a parlar de referèndum; mediador internacional… I si incompleixen, retirem els vots. Toca remar fort, però el camí és històric”, defensa el diputat Salvador Vergés, de Junts. Importants veus crítiques desmenteixen aquesta afirmació, perquè una vegada nomenat president, Pedro Sánchez pot negociar amb altres grups la seva abstenció per tirar endavant iniciatives legislatives. En una de les plataformes que habitualment recolza Puigdemont, un conegut activista li recriminava: “No, Salvador, ha fet un discurs com quan un perd les eleccions però encara no vol que ho vegem. No ha sigut valent”.
El mateix Salvador Vergés contestava a aquesta queixa: “No. Si incompleixen, retirem els vots i no se’ls aprova res al Congrés. A efectes pràctics, deixen de poder governar; necessitarien PP o Vox”. Una bona part dels activistes, fins ara partidaris de Puigdemont, no acaben de creure’s la tesi de Vergés, que és l’oficial de Junts. “Sí que esteu avalant la legislatura, jo no estic d’acord amb el que tu ens vols fer creure”, reblava un independentista. Un altre participant en la conversa afegia: “Així, entenc bé el que diuen i per tant dones fe que he entès bé el que ha dit i fa en Puigdemont?”, comentari que donava motiu a un altre interlocutor a sentenciar: “Per dir-ho clar, és una altra baixada de pantalons… l’únic que aquí hi guanya és el Pedro Sánchez, inclús el PSOE hi perd com a partit…”, afirmació que va ser aplaudida per diversos dels contertulians.
L’administradora del fòrum resolia la qüestió de manera categòrica: “Si haguessin bloquejat la investidura, com ens hauria agradat a tots, Junts hauria pujat com l’escuma de cara a les pròximes eleccions. Si Puigdemont ha preferit aquest acord, és perquè té una mirada més àmplia que unes simples autonòmiques. El que passa és que som gats escaldats…”. Aquí és on ja comencen a circular afirmacions que posen en dubte la solidesa ètica de Puigdemont: “Una altra manera d’explicar-ho: si a l’Europarlament surt una altra vegada l’eurodiputat Puigdemont i es pot jubilar allà, està tot arreglat… Tota la resta és fum, fum i pastanaga”.
La pregunta clau
El desencantament es condensa en una pregunta que es fan els activistes del Consell de la República: “Ens van fer fer una votació al Consell, va sortir que no volíem recolzar la investidura… Per què ho va fer? Aquests es pensen que ens mamem el dit”, i les crítiques augmenten. Fa mesos, a l’expresident li van preguntar què faria en cas que el Consell votés per una opció. Ell va prometre que faria cas al que diguessin els militants del Consell abans que qualsevol altra cosa. “Puigdemont negociava com a partit de Junts i no com a president del Consell de la República. No ens confonguem, si us plau”, defensen els seus. Però alguns dels seus soldats afirmen ja sense por i fent un pas endavant que han deixat de respectar-lo “com a polític”. Puigdemont és ja, per als seus rivals, un “cadàver polític”. Una original esquela va començar a córrer pels fòrums sobiranistes el mateix 9-N. El mort és JxCat. “Ha mort a Brussel·les víctima del botiflerisme i de la seva traïció. Els seus fidels seguidors lamentem la confiança incondicional que hem mantingut amb el seu líder Carles Puigdemont. No us tornarem a votar. A. C. S.”, diu l’esquela.
Els detractors de Puigdemont es compten per centenars o per milers. “Potser la seva decisió de recolzar Pedro Sánchez serà bona per iniciar una nova etapa”, aventuren des de cercles crítics del Consell. En altres paraules, es necessita un nou líder que substitueixi l’expresident. L’ANC és l’entitat que més benefici en pot treure, i la seva presidenta, Dolors Feliu, ja ha confeccionat una intensa agenda de reunions territorials durant les setmanes vinents per vendre la necessitat de fer una llista cívica que es presenti a les pròximes eleccions autonòmiques. Espera irrompre al Parlament amb un grapat de diputats que posin al disparador els grans partits sobiranistes. Però, especialment, vol restar-los pes polític i posar-los en evidència. En alguns àmbits s’acusa a Dolors Feliu de “començar a fer campanya per la llista cívica de cara a les eleccions autonòmiques del març del 25”. Això és cert, i amb tota probabilitat durà a terme aquest projecte si abans no hi ha un pacte explícit perquè no es presenti perquè això atomitzaria més el vot independentista.
Però davant la llista de l’ANC, cada dia té més força l’opció d’una altra candidatura independentista articulada al voltant de Sílvia Orriols, que capitalitzaria el descontentament dels sectors més radicals. Segons càlculs oficiosos realitzats per experts, podria aconseguir un ventall d’entre 5 i 10 diputats, cosa que significaria un terratrèmol en la composició parlamentària i, sobretot, en el bloc independentista.
Orriols té diversos punts febles: d’una banda, el seu discurs que frega la xenofòbia i que incideix poc en les qüestions nacionals. En uns mesos, aquesta mancança es podria esmenar, dotant de més contingut nacional els missatges de l’alcaldessa de Ripoll. D’altra banda, té una feble implantació territorial. “Aliança Catalana té potencial, però en aquests moments no està preparada per suportar un creixement molt gran. Orriols hauria de dedicar molt temps, esforços i personal a llimar el seu projecte, perquè les perspectives són bones. Seria la competència de l’ANC, però podria superar les seves expectatives, perquè l’Assemblea recolliria activistes i dirigents de Junts que ja estan mig cremats o cremats del tot en alguns sectors, però a Aliança hi podria aterrar el nou activisme independentista que necessita Catalunya. Clara Ponsatí, Albano-Dante Fachín, Jordi Graupera i companyia són més del mateix, gent que viu de la seva retòrica però sense veritable pòsit polític. Molt soroll per no res. En canvi, Orriols podria articular un moviment de calat polític que reculli tot l’espectre que ha estat al costat de Puigdemont, encara que per a això s’ha de desprendre d’algunes connotacions d’extrema dreta”, diu un analista que ha estat proper a Puigdemont fins ara.
En aquesta guerra irromp també a la pantalla un manifest recolzat per Endavant i diverses plataformes en el qual es rebutja “el pacte d’ERC i Junts amb el PSOE, un pacte autonomista que busca enterrar les aspiracions i la mobilització independentistes”. Aquest rebuig es deu al fet que les cessions socialistes, “com l’amnistia, el català al Congrés o el reconeixement com a minoria nacional ni aturaran la repressió ni ens faran avançar en el nostre alliberament nacional i social. Aquest pacte legitimarà i reforçarà el règim en el qual mai no es veurà reconegut el nostre dret d’autodeterminació”. Per tant, crida “a mostrar el rebuig popular a aquest pacte i a articular un moviment de resistència per continuar amb la lluita per l’autodeterminació i la independència”. En resum: tots contra Puigdemont.
*Pots llegir l’article sencer al número 1552 de l’edició en paper d’El Triangle.
