A 24 hores de l’assemblea que deixarà l’economia del FC Barcelona sumida en la precarietat i a les portes de l’infern, l’entorn ha realitzat diferents moviments estratègics interessants com si s’intuís que, per primera vegada des del març del 2021, Joan Laporta pogués trobar-se amb problemes i ocasionalment enfrontat a un escenari en què, amb arguments de pes i amb l’auditoria a les mans, la seva gestió en l’àmbit no estrictament esportiva és prou discutible.
Per dos costats, aparentment desconnectats, se li ha llançat a l’opinió pública la mateixa crítica sobre la necessitat de canviar el model de gestió per evitar la fi inevitable del canvi de model de propietat. Ha estat una maniobra estratègicament calculada per part de dos personatges que, ara com ara, són els únics que no han negat el seu desig de ser algun dia president del FC Barcelona. Un és Víctor Font, excandidat, i l’altre és Marc Ciria, economista d’origen laportista i tertulià de suport de l’aparell de propaganda de l’actual president que, per fi, sembla haver-se decidit a fer un tomb a la seva condescendent i desesperant tolerància i justificació amb els excessos de Laporta.
La coincidència de tots dos en la repetició d’un mateix missatge idèntic sobre la necessitat urgent d’un canvi en la forma d’estructurar el govern econòmic de la junta a partir d’aquest moment, o això o l’apocalipsi, és el que ha cridat l’atenció a les hores prèvies de l’assemblea. Ho ha fet per separat Font, convocant una roda de premsa amb els seus propis PowerPoint mentre que Marc Ciria, encara en qualitat de consultor per als molts mitjans que reclamen la seva presència, ha anat apareixent aquí i allà donant pinzellades sobre una situació crítica. Amb la diferència, aquesta vegada, que ha afegit aquesta espècie d’ultimàtum amb les mateixes paraules, exactes, que Font.
Sospitosament, també han coincidit en el moment i la circumstància per fer aquest pas endavant. Font, precedit d’un anunci recent sobre la seva voluntat i intenció de tornar a ser candidat a les pròximes eleccions -en principi, el 2025-, després que en el seu tradicional balanç de la temporada, al principi de l’estiu, hagués deixat a l’aire que encara havia de fer consultar-ho amb el coixí. Marc Ciria, per part seva, ha estat relacionat amb moviments sigil·losos i discrets dirigits a la formació d’un projecte de candidatura que podria acabar de prendre carta de naturalesa amb ell mateix com a cap visible o bé formant part d’un projecte amb serioses possibilitats de competir. Fins i tot se li havien atribuït converses i algun tipus de col·laboració amb Jaume Llopis a la seva solitària campanya dels burofaxos i reivindicacions domèstiques diverses.
Si el ressò conjunt de tots dos, Font i Ciria, en l’exigència d’un nou ordre executiu dins del govern de Laporta està coordinat, es veurà d’aquí poc quan, en algun moment d’aquesta temporada o més endavant, s’hagi de passar a l’acció mediàtica o estatutària, si les coses es compliquen o requereixen una intervenció social programada i planificada. Encara no es pot parlar d’un assetjament o d’una campanya encara que sí d’un canvi de paradigma i, fins i tot, d’un cert soroll de tambors en forma d’oposició.
Tots dos, també amb la mateixa gramàtica, han deixat més indefinida i oberta la segona part de l’enunciat principal del seu missatge preassembleari, sobre la urgència d’un canvi de rumb en la presa de decisions, o no hi haurà, han apuntat, cap possibilitat d’evitar que la SA acabi per fer-se amb el club. Víctor Font apunta la necessitat de recuperar la sostenibilitat i Marc Ciria fixa a l’horitzó el llindar d’aquesta amenaça el 2028, quan el club es vegi obligat a la devolució del primer tram del préstec de l’Espai Barça. Al respecte, Eduard Romeu ja va avançar sobre la seva obligada renegociació quan arribi el moment, donant per feta la incapacitat del Barça per haver estalviat previsorament els centenars de milions necessaris. Impossible. No almenys amb un president que si no fos per la mà dura LaLiga ja s’hauria venut fins i tot a l’ànima per tal de gastar-s’ho tot compulsivament en fitxatges.
Font va utilitzar una altra mena de vetllada amenaça aventurant que, sense correcció en la política econòmica i financera, el Barça mai no podrà fitxar Haaland ni licitar pels grans fitxatges al mercat internacional.
Davant el circ telemàtic de demà, controlat cent per cent des de la taula presidencial, les possibilitats d’una acció o d’interpel·lació social estan descartades. Laporta imposarà, o ho semblarà, un relat d’eufòria davant dels resultats econòmics excel·lents, les millors expectatives de cara al futur, la precisió suïssa de les obres turques a l’Espai Barça, l’èxit insuperable de la Lliga 2022-23 i la por que avui projecta l’equip de Xavi als seus rivals a la Lliga i a Europa. “Si ens temen i hi ha nervis és perquè les coses van bé i saben que, com en el meu mandat anterior, podem tornar a guanyar-ho tot”, ha dit.
Res a veure amb l’anàlisi acumulada de Font i de Ciria sobre les conseqüències de dades tan esgarrifoses com indiscutibles: els més de 1.000 milions de pèrdues acumulades en el mandat de Laporta, el creixement gairebé infinit d’un deute impossible de tornar, el rècord de despeses (1.165 milions) de la temporada passada i la regressió dels ingressos a nivells per sota dels feliços anys de la prepandèmia, quan el Barça, amb més o menys esforç, podia pagar a Messi, el millor jugador de tots els temps, un salari estratosfèric.
Encara que avui sembli contradictori o sorprenent, tant Laporta com Font, i també Ciria i molts més barcelonistes, van estar d’acord a carregar-s’ho com fos.