«És necessària una reducció dràstica del consum energètic»

Entrevista a Alberto Matarán

Professor d’Urbanisme i Ordenació del Territori a la Universitat de Granada. Activista mediambiental, la seva investigació està directament lligada a les seves inquietuds. Ha treballat en la qüestió dels processos participatius en l’àmbit de les perifèries urbanes i l’agroecologia, a Llatinoamèrica i també a Andalusia. Ha publicat nombrosos articles i llibres. Ara surt a les llibreries Colonialismo energético, amb Josefa Sánchez Contreras (Icaria Editorial).

Què és exactament això del colonialisme energètic?

El colonialisme energètic mostra una continuïtat del pes històric del colonialisme, que comença al segle XV, en el context actual de la transició energètica. Transició que hauria de ser progressista, de justícia social, sobre la base de l’escassetat dels recursos i la necessitat de repartir, i es converteix en un pas més en l’explotació dels territoris perifèrics i el sud global.

Resulta alarmant que, fins i tot colonitzant tot el planeta, no es podria mantenir la demanda energètica actual de l’economia capitalista, com apunteu al vostre llibre… 

Hi ha límits planetaris que dificulten enormement la producció d’energia. D’una banda, respecte als materials disponibles. Per construir projectes d’energies renovables necessitem minerals, i la seva disponibilitat és limitada. Fins i tot alguns d’aquests minerals resulten molt escassos i, de fet, constitueixen un coll d’ampolla per a la transició energètica, tal com es concep actualment. Existeix una dificultat manifesta per substituir la gran quantitat d’energia que consumim actualment amb combustibles fòssils per energies renovables. No existeixen materials suficients per construir l’estructura de captació i, en tot cas, seria molt qüestionable acabar amb tots aquests, en la mesura en què afectaria el mateix equilibri natural. Hi ha també problemes relacionats amb la mateixa naturalesa de l’energia. Si l’entrada d’energia solar o eòlica és molt alta, les possibilitats de la seva captació són limitades. Per molt eficients que fóssim en la instal·lació de la infraestructura eòlica, en un esquema de saturació territorial, el funcionament d’uns generadors acabaria afectant el d’uns altres. En conjunt, s’estima, a escala científica, que la capacitat de producció d’energies alternatives podria ser un terç de l’energia total que consumim.

En canvi, se’ns fa creure que la resistència als grans projectes eòlics o solars és més aviat una qüestió estètica, de conservació del paisatge… 

Hi ha resistència al canvi paisatgístic, però això no és més que una conseqüència, la representació de la destrucció de la biodiversitat. Als territoris que s’han denominat terra nulis no hi ha res, la gent no sap el que vol, i són tan egoistes com els que estan defensant el seu paisatge, s’argumenta. Defensen, en definitiva, un ecosistema essencial, per a la vida del conjunt de la població. Un problema també molt seriós, que s’afegeix als que hem enunciat, en relació amb els materials i altres limitacions de la producció d’energia. Quan parlem de megaprojectes de renovables (un megavat, cinc…, segons diferents estimacions) estem referint-nos a implantacions industrials que es fan en zones rurals, de forma desordenada i saturant territoris. No és que es defensin paisatges, sinó que hi ha territoris on existeixen molts megaprojectes, que no només destrueixen un paisatge, sinó el conjunt d’un territori: biodiversitat, teixit social, agricultura… El lloc paradigmàtic de tot això és l’istme de Tehuantepec, en el sud de Mèxic. Té unes 100.000 hectàrees i hi ha prop de 2.000 generadors eòlics. Convido a pensar en la vega de Granada, que envolta la ciutat, amb 60.000 hectàrees, 30.000 de regadiu, i imaginar que allà hi hagués 1.000 generadors. Seria una bogeria. En el cas de Mèxic, l’ocupació ha estat colonial, violenta…

Heu estudiat casos a Mèxic, el Sahara Occidental…, i també els d’Espanya i Noruega, on es produeix, diguem-ne, un rebot colonialista a les mateixes metròpolis… 

A Noruega s’està lliurant una batalla amb els samis, amb territoris a Suècia, Noruega, Finlàndia i Rússia. Han estat objecte de pràctiques colonials des del seu inici, per part dels estats nació. Actualment, aquest territori està sent utilitzat per a la producció d’energies renovables, sobretot eòlica. Tant a Suècia com a Noruega, aquests megaprojectes s’estan fent a costa de la destrucció del territori i la forma de vida del poble sami. I això està sent objecte de batalles socials i legals. Un d’aquests projectes, que atempta contra el pasturatge de rens, està destinat a una planta de producció d’alumini… No és casual la relació entre els megaprojectes d’energia i la mineria o la indústria.

L’autoconsum es pot entendre com una via alternativa als megaprojectes energètics, que segueixen el mateix model d’explotació dels combustibles sòlids? 

Estem davant d’una emergència climàtica per la utilització de combustibles fòssils, cosa que ens obliga a una transició urgent. Per a això és necessària una reducció dràstica del consum i el canvi a les energies renovables, de tot tipus. Descartant també la nuclear. El que tenen de bo les renovables és que no tenen per què ser megaprojectes centralitzats i controlats per les grans corporacions. Això passava amb els combustibles fòssils. Les renovables són modulars. Podem articular produccions d’energia descentralitzades. I moltes basades en l’autoconsum, que permetin l’autosuficiència dels territoris, els municipis… Autosuficiència que hauria d’estar connectada, cosa permetria estalviar materials i optimitzar el consum. L’autoconsum podria estar més basat en una reducció del consum, un augment de l’autoconsum i un foment de la sobirania energètica, prioritzant el consum local. La il·lògica dels megaprojectes fa que produir energia amb unes plaques solars a Andalusia o a Catalunya és entre un 30% i un 40% més eficient que fer-ho a Berlín. El problema és que quan aquesta energia és traslladada des d’Andalusia a Alemanya perd una part similar a la diferència d’eficiència. Llavors, no té cap sentit traslladar els megaprojectes al sud global, a les perifèries, en termes d’eficiència i sostenibilitat.

Tot això ens porta al decreixement, que comença a plantejar-se com una gran batalla política, econòmica, social…? 

El carro, en qualsevol cas, ja s’està aturant. No hi ha capacitat per produir amb renovables l’energia que actualment s’obté amb combustibles fòssils o urani, amb la qual cosa la disminució del consum, el decreixement, es donarà sí o sí. Sobre la base d’aquesta premissa, la qüestió ja no és si hem de decréixer o no, sinó com decreixerem. L’estiu passat, amb la guerra d’Ucraïna hi va haver un problema energètic seriós, que va desencadenar polítiques orientades a demanar la disminució del consum energètic a la ciutadania. Això es va entendre i la resposta, positiva, va ser gairebé unànime. Cosa que, a més d’economitzar energia, pot afavorir la cohesió social. Si es fa via mercat, com ara, hi ha gent que té suficients recursos per poder consumir, i els que no en tenen queden exclosos. Així, la transició energètica es farà sobre els més pobres. Les energies renovables permeten un decreixement equitatiu i societats més igualitàries. No es fa perquè l’autosuficiència connectada i la sobirania disminueixen l’acumulació de capital per les elits i el control dels estats colonials. Andalusia consumeix la meitat d’energia que el nord d’Espanya, i el conjunt del nostre país consumeix bastant menys energia que Alemanya.

En qualsevol cas, el malbaratament energètic és una variable determinant del problema? 

Entre les dificultats del transport de l’energia entre llocs de producció i de consum, la més gran té a veure amb el mateix disseny del sistema. L’entrada de projectes d’energies renovables a la xarxa és molt complexa i comporta un gran malbaratament. És una cosa que se sap per les mateixes empreses i entitats, com la Xarxa Energètica Europea. Ara es parla molt de l’hidrogen, una cosa que comporta molts problemes d’eficiència. Produir energia elèctrica en hidrogen consumeix molta aigua i comporta moltes pèrdues.

Tan senzill com sembla, per què tantes rèmores en la instal·lació de panells a les teulades? 

Està molt bé que es produeixi energia a les teulades, i hi ha diversos estudis que ho recolzen. Per descomptat és millor que les grans companyies ho facin així que destruint el territori. Però, evidentment, el que hauria de passar és que la mateixa població i també les entitats públiques, sobretot els municipis, haurien de ser les propietàries principals d’aquestes infraestructures distribuïdes. Així s’acabaria amb l’oligopoli energètic que tants problemes ens està causant i que tanta riquesa ha extret de les nostres vides i els nostres territoris.

(Visited 127 times, 1 visits today)

avui destaquem

Feu un comentari