La compulsió de Joan Laporta pel protagonisme i el control del discurs el porta a situacions que, ben analitzades, freguen el ridícul i l’esperpent. Ho va fer, una altra vegada, a l’acte institucional de l’última Diada de l’11 de setembre davant del monument de Rafael Casanova, una ofrena floral rutinària i recurrent que es tanca amb una declaració formal sobre aquest caire, cada cop més limitat i dissimulat de l’independentisme del president i de l’entitat perquè ara mateix no té la utilitat d’altres moments.
Per això Laporta, quan li va tocar posar-se davant dels micròfons, va buscar aquesta vegada eludir posar el club al capdavant de les reivindicacions sobiranistes i obeir les consignes del seu cap, Carles Puigdemont, aquesta vegada de discreció mentre es negocia l’amnistia amb Pedro Sánchez. A Laporta tampoc li convenia afegir una altra declaració insegura i pusil·lànime per part seva en el marc de la guerra de les seves jugadores del Femení contra Luis Rubiales, el president de la RFEF que encara seguia viu aquell dia i a qui el president actual blaugrana li deu submissió, obediència i protecció, d’això no hi ha cap dubte.
De manera que Laporta va resoldre les possibles preguntes sobre temes incòmodes interrompent-les amb el solemne i prioritari anunci sobre el bolcat del club blaugrana amb les víctimes del llavors recent i desastrós terratrèmol a la zona del Marraqueix-Safi. “El FC Barcelona -va dir- donarà suport a qualsevol acció d’ajuda als damnificats”, embolicant aquest missatge solidari i de sentit afecte al poble marroquí amb una prosa sentida i l’aparent sensació d’immediatesa a l’auxili i l’ajuda efectiva a les famílies afectades.
Analitzada la frase, el que queda és finalment res, el zero absolut, ja que això de “prestar suport a qualsevol acció d’ajuda” és igual a zero, com s’ha pogut demostrar, perquè ni des de la Fundació Barça, des de l’àrea de Penyes (existeix una a Marràqueix) o des del club s’ha generat, més enllà de l’ampul·lós i buit discurset de Joan Laporta, la menor acció d’ajuda directa. Zero.
Com que en realitat era un gest de pura propaganda, un posat, el que ha quedat és precisament això: una declaració sense cap reflex ni activació per part del Barça ni del president. Dies més tard, com que no va coincidir cap acte oficial amb les no menys tràgiques inundacions de Líbia, amb milers de morts i desapareguts, el FC Barcelona no s’ha manifestat ni realitzat tampoc el menor moviment en suport a aquesta altra tragèdia, ni tan sols un missatge, encara que fos, com el del Marroc, completament buit i mentider.
Al web de la Fundació Barça, en canvi, sí que sobreviu una notícia datada el 10 de febrer d’aquest any sota el titular següent: “Fes el teu donatiu per als afectats pel terratrèmol a Turquia i Síria”. I un missatge dient més o menys el mateix: “Donem suport a les víctimes del terratrèmol a Turquia i Síria. Podeu fer donatius a les següents entitats: UNHCR-ACNUR, Save the Children, World Vision, Creu Roja i UNRWA”.
A favor les víctimes del Marroc o Líbia, ni això. És evident que el Barça no pot atendre ni reaccionar enfront d’aquests cataclismes amb recursos i ajut sistemàtic, més enllà de fomentar i alimentar la solidaritat o facilitar-ne l’enviament d’ajuda. Però tampoc no és correcte utilitzar-les com fa Laporta a favor exclusiu de la seva pròpia imatge i interessos mediàtics segons la conjuntura i les circumstàncies. Com es diu això? Laportisme.
