Algunes de les maledicències que posen en dubte la transparència de la gestió de Joan Laporta en qüestions d’administració econòmica apunten a la possibilitat d’haver utilitzat el sac enorme de la partida de despeses generals per amagar operacions que, en rigor, haurien de comptabilitzar-se en el context de les operacions de mercat i, per tant, són susceptibles de ser calibrades i afegides a la massa salarial, àmbit en què el Barça ve patint estretors i complicacions de tots els colors.
En concret, els rumors a les xarxes i en determinats fòrums blaugrana es refereixen al fet que el pagament de comissions per les gestions i condicionants dels agents d’alguns traspassos podria haver estat encobert sota aquesta àmplia denominació (despeses generals) que tan sovint fan servir les directives per abastar molt i realment detallar molt poc o res.
Les despeses generals, juntament amb una altra partida no menys confusa i recurrent, la denominada altres despeses, és la segona en volum. A l’assemblea de l’any passat, a l’hora d’aprovar el pressupost per a la temporada 2022-23, Laporta va proposar una xifra rècord de 244 milions realment sorprenent i es diria que tan inexplicable com el sumatori del restat de les partides en vermell -o sigui, la de les nòmines esportiva (656 milions) i administrativa (61 milions), i les altres despeses (104 milions)-, que van llançar una previsió de 1.065 milions en total contra unes expectatives d’ingressos de 1.255 milions, 600 milions dels quals en forma de palanques. És a dir, completament al marge de la gestió ordinària.
Independentment de la magnitud de la tragèdia anunciada per aquest diferencial desorbitat i maquillat amb les vendes dels drets de televisió i de Barça Studios, l’explicació oferta per Laporta als socis a l’assemblea va ser com una broma de mal gust. Les despeses generals suggerides significaven un augment en relació amb les registrades la temporada 2021-22 -que van ser 182 milions- de 62 milions més, sota el pretext de l’impacte derivat de “la reobertura total de l’estadi”. Un acudit perquè aquest pretext ja va ser el mateix argument ofert i empleat un any abans per justificar aquells 182 milions després d’haver registrat en la 2020-21 uns costos de 139 milions -o sigui, 43 milions menys-, en aquesta ocasió més o menys justificada a causa que en l’exercici 2020-21 realment l’estadi i el Palau Blaugrana van romandre tancats al públic a causa de la pandèmia.
Amb Laporta, l’increment del seu mandat fins ara es pot xifrar en 105 milions, el que suposaria un sorprenent i inexplicable 75%, un percentatge que supera de llarg els excessos en la massa salarial de l’últim pressupost de 656 milions sobre els 518 de l’exercici anterior (8%) i, fins i tot, de la nòmina de personal i d’executius, que també s’ha disparat de 50 milions a 61 milions en dues temporades, un 22%.
Els 62 milions de creixement d’un any a l’altre, en principi sobre la base absolutament enganyosa de la reobertura de l’estadi, representen, per l’altre costat, el 30% dels 209 milions de l’augment de les despeses totals d’aquesta quantitat també indecent de 1.065 milions de despeses sobre els 856 milions del 2021-22. La resta, amb un 66%, es correspon amb l’augment de la massa salarial de 518 milions a 656 milions.
El simple fet d’especular amb l’ús de la partida de despeses generals per a amagar algun pagament de naturalesa esportiva és inquietant, si s’analitza que els 656 milions de les nòmines ja representen el 61% del total de la depesa ordinària i només 9 milions menys dels 665 milions estimats com a ingressos descomptats els 600 de les palanques.
Però, el contrari també genera vertigen i fins i tot pànic, ja que sense aquest possible efecte globus per culpa de possibles comissions desviades per evitar crítiques a les operacions de compra de jugadors, que si es traslladen de columna no estan subjectes a les amortitzacions per anys de contracte de cada futbolista, encara resulta més enigmàtic i injustificat.
L’origen d’aquests 62 milions de més sense una procedència objectiva ni coneguda que sigui creïble hauria de ser un dels parèntesis millor explicats de la imminent assemblea i, sobretot, bona part del contingut d’aquelles reunions prèvies amb socis en què, presumptament, es responen a les seves preguntes.
El problema és que, tenint al capdavant del club algú com Laporta, que gasta compulsivament segons les seves preferències, necessitats i interessos -per desgràcia, moltes vegades no coincidents amb els del club-, i amb Eduard Romeu actuant de vicepresident econòmic, un exexecutiu ara a l’atur especialitzat en economia especulativa que encara no ha dit una veritat ni per equivocació, les expectatives de transparència són remotes, per no dir impossibles.
No és estrany que, a aquestes altures de la temporada, transcorreguts més de dos mesos i mig des del tancament de l’exercici 2022-23, ni tan sols la directiva conegui el resultat econòmic i les convulsions patides pel pressupost previst amb aquests 1.055 milions de despeses, plusmarca absoluta de la història del club, almenys fins ara.
