El desenllaç del mercat blaugrana va ser el previst, és a dir l’esperada inscripció a l’últim segon de tots els casos pendents feia mesos, alguns estancats inexplicablement des de la tardor passada, i la incorporació, també al límit, dels jugadors consensuats per Laporta i Deco, el lateral dret João Cancelo i el davanter de l’Atlètic de Madrid, João Félix, tots dos cedits per una temporada, encara que aquest últim ficat amb calçador als plans de Xavi, que en realitat no el volia veure ni en pintura. El davanter portuguès, a més, ha estat inscrit amb trampes davant LaLiga després que Laporta intentés colar un salari de 400.000 euros davant LaLiga, que al final va ser d’uns 3 milions, ho acabi cobrant o no, que mai se sabrà.
Un guió completat que el front laportista descriu com una altra gesta només a l’abast d’un president excepcional i únic com Laporta, mereixedora dels elogis més admirats i entusiastes. No només perquè l’equip ja compta amb els reforços ‘somiats’, sinó perquè, malgrat les terribles dificultats per convèncer LaLiga de la solvència de la tresoreria blaugrana, el ‘miracle’ va arribar finalment gràcies a un esforç personal de la directiva, inclòs un aval contra el patrimoni del president, que ha facilitat el tancament exitós del mercat.
Sobre aquest aspecte en concret ni la junta del Barça ni LaLiga s’han pronunciat, tot són conjectures de la premsa catalana sobre la presentació d’un aval i de pagarés contra no se sap de quin import i contra qui exactament, ni les garanties i encara menys l’import. Confusió, opacitat, transparència i improvisació han estat, en realitat, el denominador comú d’aquests últims dies en què els fitxatges enlluernadors del principi de l’estiu s’han quedat en cessions de jugadors com el de João Félix, de molt baixa cotització al mercat, o de Cancelo, pràcticament expulsat del City per greus problemes de disciplina. Ningú no dubta que, després de tot, Laporta i Deco han solucionat la papereta a Jorge Mendes, l’intermediari dels dos jugadors i també d’Ansu Fati, la baixa d’última hora més sonada i propiciada per l’explosió de Lamine Yamal, també de Mendes.
Els palmers del laportisme més destacats com el director del diari Sport, Joan Vehils, van ser activats urgentment per aclamar sobretot el protagonisme de Laporta, que segueix sense saber ni recuperar, malgrat tot, els diners de la venda de Barça Studios de l’estiu passat: “No hi ha cap altre president al món –ha escrit- que gaudeixi tant el seu càrrec com Joan Laporta. La de divendres va ser una altra nit feliç per al president del Barça. Una més, d’una setmana, d’aquelles que a ell li agraden. Després de passar tres dies al Kirguizistan, on va posar en marxa el projecte Barça Experience, que inclou dos Barça Academy, un Barça Cafè i un Barça Store, i després de presenciar un partit del Barça Legends, va acabar amb un divendres gloriós.
Dic que va ser una setmana de les que li agraden perquè en aquest petit i desconegut país asiàtic va rebre el tracte de cap d’Estat i això, a Laporta el reconforta. Després, va tornar a Barcelona, va tancar quatre operacions en una tarda i va acabar sopant en un restaurant del Garraf amb Joao Félix, Cancelo i el totpoderós Jorge Mendes. Un sopar d’aquells que li agraden a ell. Laporta és un paio entregat al Barça i la seva imatge és tan popular com la dels mateixos futbolistes. Es dedica al club en cos i ànima, gaudeix del bo i òbvia la crítica i aquells mals moments dels quals no es lliura cap president”.
La visió de Vehils reflecteix el tarannà i la perspectiva del periodisme i de la majoria d’elogis abocats convenientment des de les xarxes com el de Jordi Cuminal i altres, polítics i personatges de Tercera Divisió necessitats del reconeixement i dels retuits i likes que no obtenen de la seva pròpia i mediocre activitat: “A Catalunya hi ha un home que, sense voler-ho, exerceix un lideratge institucional molt important. Aquest fet és mèrit d’ell i demèrit de molts altres. Però som on som. Aquest home és el president del Barça, Joan Laporta i Estruch. És un home que va decidir presentar-se a presidir el club en un moment en què el Barça tenia un risc greu de desaparèixer per mala gestió econòmica. Cal no oblidar-ho: tot el patiment present és responsabilitat dels antics dirigents del club. Doncs bé, aquest home, que està tirant cap endavant, aquesta setmana ha pres dues decisions rellevants: denunciar Rubiales, entenent quin perfil correspon al club, i avalar personalment un crèdit que permeti tenir una plantilla més competitiva”.
Si això de denunciar Rubiales, del qual no n’ha demanat la dimissió, a més d’haver trigat més d’una setmana a donar suport a les seves jugadores i haver exhibit un menfotisme indignant en el triomf d’Aitana Bonmatí a la Gala de la UEFA perquè s’estava millor amb el president dictador del Kirguizistan, ja és força discutible, tota la resta forma part de les consignes divulgades des de la mateixa junta.
És la mateixa versió, sintetitzada, del seu xèrif Enric Masip en forma de tuit: “President@JoanLaportaFCB ho has tornat a fer… Ets el millor! Amb el que heu heretat, tens els nassos de fer l’estadi nou, fer l’equip competitiu per lluitar per tot, aguantar la pressió negativa de haters, enveges, etc. té un mèrit brutal. Ets únic. Visca el Barça”.
Hi ha, però, qui, tot i això, considera catastròfic, vergonyós i inadmissible que el Barça no hagi pogut fitxar cap dels seus veritables objectius, els fitxatges pretesos per Xavi com Bernardo Silva i Kimmich i que per poder encaixar el salari de Gundogan, Íñigo Martínez, Joao Félix, Cancelo i el fitxatge d’Oriol Romeu hagi estat necessari traspassar Dembélé, Nico i Abde, a més de cedir Ansu Fati i Eric García. El pla real era, primer, poder fitxar 1:1, és a dir destinant íntegrament les plusvàlues de les vendes a operacions que atraguessin al Camp Nou futbolistes de primer nivell, cosa impossible d’emprendre per falta de marge salarial, excedit segons LaLiga, limitant l’ús el benefici de les vendes al 40% i el 60% en alguns casos excepcionals.
El cop de sort va ser la impensable fugida de Dembélé, que li va venir de perles a Laporta quan es va descobrir que la palanca de Barça Studios era una milonga i va sobrevenir la necessitat urgent de tapar un forat de 60 milions. La promesa que un inversor alemany ho arreglaria tot també va ser una altra mentida de manera que amb els traspassos es va poder inscriure a futbolistes que feien cua des de fa mesos i Laporta va haver de rebuscar a les butxaques per poder encaixar la cessió de Cancelo i així evitar que Xavi protestés per la ingerència de portar Joao Félix.
Per aquests motius és tan diferent la versió d’un altre periodista, Salvador Sostres a l’ABC. “Els inversors retarden els pagaments –relata– perquè és tal el fum en què es basen les operacions –Barça Media és un escàndol que en qualsevol club normal marcaria un abans i un després– que la junta directiva hi ha hagut de contra avalar l’aval de l’empresari alemany, que de moment no ha volgut deixar tirat el Barça, però que no veu gens clara la seva inversió i reclama moltes més garanties. Sembla un embarbussament, però més es trava la veritat. El contra aval el garanteix el Banc Sabadell, el subdirector general del qual i director de Relacions Institucionals i Seguretat Corporativa és Álvaro Echevarría, germà d’Alejandro Echevarría i tots dos cunyats de Laporta. Una dada curiosa -només dic curiosa- és que la quantitat que han hagut d’avalar Laporta i els seus directius és la mateixa per la qual a última hora Mendes va tancar el traspàs d’Abde al Betis. Tot queda entre els de sempre, i només en aquest terreny el fet de procedir de Laporta és meticulós, constant i predictible”.
