Per motius professionals i inquietuds personals he seguit de ben a prop la campanya de les eleccions municipals a Catalunya. Segurament, una de les grans sorpreses d’aquests comicis ha estat la victòria del PSC i de Sílvia Paneque a Girona. Els propers dies i les properes setmanes seran claus per dilucidar si aquest triomf s’acaba materialitzant en una alcaldia socialista o bé si les tres forces independentistes (Guanyem, Junts i ERC) es posen d’acord i ho eviten. Dic eviten perquè a les tres candidatures secessionistes els uneix poc més que el procés independentista. Només cal recordar que Guanyem és una candidatura vinculada a la CUP, mentre que Junts és un força conservadora a la qual hi pertanyen els exalcaldes Carles Puigdemont i Marta Madrenas.
Passi el que passi, tinc la sensació que el triomf socialista ha marcat un punt d’inflexió en diferents sentits. Durant la campanya Junts i la seva candidata, l’exconsellera Gemma Geis, han repetit en retirades ocasions que Girona és “el far de la independència i de la llibertat dels nostres ciutadans.” Atenent els resultats, una bona part de les veïnes i dels veïns ha votat també perquè el govern municipal abandoni la retòrica buida i la falsa èpica i es posi a treballar per objectius molt més amplis. En altres termes, que l’Ajuntament abandoni el tancament i el provincianisme i es plantegi fites molt més ambicioses que realment transformin la ciutat. Cal tenir present, a més, que bona part de les iniciatives i dels projectes que avui en dia té una administració requereix de la suma, la col·laboració i la coordinació d’altres institucions, motiu pel qual resulta especialment rellevant teixir complicitats i acords. No tinc clar que amb l’eslògan que Girona és “el far de la independència” es vagi gaire lluny…
En tot cas, i tenint també en compte el que està succeint en d’altres pobles i ciutats, resulta força curiós que les forces independentistes avantposin a l’hora de pactar la secessió (una qüestió sobre la qual poden debatre els ajuntaments, però que no té pràcticament cap mena d’incidència en el dia a dia de la gent més enllà de discursos que poden generar molta eufòria en una part de la ciutadania i molt desànim en una altra part) per damunt d’un programa de govern que és el que al final canviarà (a millor o a pitjor) la vida de la població.
Els resultats electorals també evidencien que res és etern i que res dura per sempre. Durant anys, Junts s’ha pensat que Girona era seva i que podia fer i desfer com si res. Amb el pretext independentista i en el context, segons deien, de “repressió”, tot s’hi valia a l’hora de legitimar qualsevol actuació política. Per això ara, el nucli més dur de Puigdemont, començant per l’expresident Quim Torra, ha començat a atiar la por del que suposaria per a la ciutat el fet que el govern municipal estigués encapçalat per una alcaldessa socialista. En una piulada, l’expresident català assegurava que “com a gironí d’adopció em nego a considerar aquesta fatalitat que ens cauria a sobre. Girona ha votat independència, doncs que hi hagi un alcalde independentista.” Jugar amb el temor de la població o qüestionar la legitimitat de l’elecció d’un càrrec públic no dista gaire de l’estratègia que utilitzen les formacions ultraconservadores europees o figures com Bolsonaro o Trump. Seria igual de legítim una alcaldia socialista que una d’independentista.
En clau política, però, hi hauria una gran diferència: la primera opció donaria resposta al que han reclamat les urnes, que no és altra cosa que canvi de gestió i de prioritats, respecte al pluralisme polític i trencament de blocs. I la segona, en canvi, seria un acord a la defensiva per preservar o introduir els mínims canvis en una estructura política que mantindria, de forma irreal, Girona com a “far independentista”. Ens esperen dies molt trepidants. Veurem si es materialitza el canvi o, si del contrari, es manté el far independentista (amb cada dia menys llum).