Durant els darrers 400 anys foren molts els canaris sense recursos que van provar de fer fortuna –o almenys de sobreviure- emigrant a Cuba i Veneçuela; els llibres de protocols de notaris de La Palma publicats i comentats, durant aquests darrers anys, per Luis Agustín Hernández Martín testifiquen que aquesta onada migratòria començà a partir de mitjans del segle XVI.
Aquesta emigració es va incrementar notablement a mitjans del segle passat, com a conseqüència de la teòrica prosperitat viscuda a la terra de Simón Bolívar pel “descobriment” del petroli i l’optimisme que aquest fet provocà al país.
Durant el període indicat milers de canaris es van desplaçar a Veneçuela, amuntegats en embarcacions pesqueres de dimensions reduïdes que, clandestinament, els traslladaven en condicions molts precàries a la “terra promesa” caribenya que, al cap d’unes dècades, va resultar ser un fals miratge. Ara són els veneçolans, molts d’ells descendents de famílies canàries, els que emigren a les terres espanyoles, espantats per la inestabilitat política i social de Veneçuela.
Es calcula que entre els anys 1951 i 1958 van ser uns seixanta mil els habitants de les anomenades “illes afortunades” que es van instal·lar a Veneçuela, després de passar el calvari d’una travessia plena de perills i malalties, si fa no fa com la que ara passen tants africans que volen tocar terra europea.
No pot estranyar ningú que Veneçuela fos coneguda a Canàries, durant molts anys, com la vuitena illa de l’arxipèlag i, darrerament, com la novena, després que l’illa Graciosa fos ascendida a la categoria d’illa per part del Govern de la Comunitat Autònoma.
Tampoc ha de causar-nos estranyesa l’arribada massiva de veneçolans a les terres, en principi més hospitalàries, d’aquestes illes de la Macaronèsia. Trobem també veneçolans a Barcelona i a Madrid, però el destí preferent de molts d’ells és qualsevol illa de l’ arxipèlag canari. És com una devolució de la visita que els canaris van fer setanta anys enrere. Una molt trista devolució de visita.
Molts dels que hem viscut en aquestes illes canàries durant els anys cinquanta i seixanta del segle passat recordem perfectament que l’arribada d’un veneçolà o “indià”, ennoblit pel petroli, era tot un espectacle per als nostres ulls, que quedaven enlluernats a la vista de les seves múltiples dents i anells d’or, dels seus barrets tropicals i els seus interminables cigars havans col·locats a la butxaca superior de la seva esplèndida guaiabera caribenya.
En canvi avui l’arribada massiva dels veneçolans a les illes canàries és més discreta i problemàtica: ja no és tan fàcil integrar-se en una societat classista i balearitzada com ara és la canària i, per extensió, l’espanyola.
Com segurament el lector ja sap, el premi Cervantes d’enguany ha estat concedit –potser seria millor dir guanyat- per un poeta veneçolà totalment recomanable, Rafael Cadenas el qual, d’ençà que publicà el seu poema Derrota l’any 1963, es va constituir en bandera de les noves generacions veneçolanes i de més enllà. És difícil no sentir-se identificat llegint versos com aquests que ara reprodueixo:
Yo que no he tenido nunca un oficio,
que ante todo competidor me he sentido dèbil,
que apenas llego a un sitio ya quiero irme (creyendo que mudarme es una solución)
que creí que mi padre era eterno
que he sido humillado por profesores de Literatura
que he sido abandonado por muchas personas porque casi no hablo
que fui preterido en aras de personas más miserables que yo
que no me he ido a las guerrillas
que no puedo salir de mi prisión
que no soy lo que soy ni lo que no soy
que a pesar de todo tengo un orgullo satánico (…)
Cadenas no forma part de l’alta burgesia veneçolana, com ara Andrés Bello (recordat per ser l’autor d’un poema dedicat a la vacuna de la verola), Rómulo Gallegos (autor de la novel·la Doña Bàrbara, on tracta del conflicte entre barbàrie i civilització) o Uslar Pietri (que va utilitzar per primera vegada l’expressió realisme màgic). A diferència d’aquests autors “diplomàtics”, Cadenas va ingressar de jove en el partit comunista veneçolà i va haver de passar uns anys a la presó. Segurament els seus versos ens poden convidar a l’autocompassió i a tenir pena de nosaltres, però també ens recorden que la poesia no ha de tenir cap pàtria i que, quan és de veritat, reflecteix totes les contradiccions del món de la paraula, aquest món que tenim a tocar i sovint tan lluny, i que, en definitiva, és l’únic que, amb permís de totes les IA de la terra, podem fer ben nostre.
Conclusió: hem de llegir a Rafael Cadenas; no ens penedirem.
