Entre els anys 900 i 1900, Europa va passar de ser irrellevant a dominar el món i imposar les seves llengües, idees i model social. Aquesta gesta va ser possible principalment per l’organització militar, el lliurament dels seus combatents i la cohesió dels països que la integraven. Tot i això, la primera guerra mundial i especialment la segona van mostrar al món una Europa feble i fracturada.
El paper dels Estats Units a la Primera i a la Segona Guerra Mundial va ser crucial per al resultat final de les dues guerres, ja que va proporcionar als aliats suport econòmic i militar, tropes nord-americanes ben equipades i lliurades a la defensa de la nostra Europa. A més, la producció industrial dels Estats Units va permetre als Aliats mantenir el seu esforç bèl·lic fins a la victòria final i establir la democràcia de què avui ens sentim tan orgullosos, però que sense els Estats Units no existiria o tindria una forma social totalment diferent.
Europa, des de la Segona Guerra Mundial i fins avui, no té cultura de defensa i, en conseqüència, és incapaç de respondre a les actuals amenaces de Rússia, o la inestabilitat a l’Orient Mitjà o a la pressió del món islàmic. Malauradament, seguim sense reconèixer la nostra feblesa i sense ser capaços de desenvolupar un exèrcit potent que ens pugui defensar d’atacs externs. No podem pensar en un futur esperançador si abans no assolim una imprescindible unió política, una indústria potent que no deslocalitzi i un exèrcit únic, modern i capaç de defensar el nostre complex continent.
Des de fa molt de temps, l’ús de la paraula Europa ha significat segons el context i el moment històric: la Unió Europea, els països de l’euro, l’Aliança Atlàntica i la cultura occidental. Però aquest ús tan flexible, imprecís i encara feble, no pot generar una Europa més forta, més institucional i segura. Rar és el dia que no observem divisió, lentitud en la presa de decisions, manca de cohesió social i enfrontaments més propis dels patis de les escoles que de la tan proclamada “Unió Europea”.
Una altra debilitat que tenim a Europa és la inoperant regla de la unanimitat, que, si bé va poder tenir sentit fa dècades, avui constitueix una excentricitat innecessària que ens debilita i fa lents i ineficaços. Tot això agreujat per una inexistent política fiscal que, amb la inexistència de polítiques comunes d’immigració i d’energia, fa inoperant la governabilitat europea.
Finalment, certs partits polítics utilitzen les nostres crisis, els problemes de la globalització i els reptes tecnològics i climàtics per treure’s del barret de copa un poderós explosiu anomenat “identitat”, sens parar-se a pensar que, encara que indiscutiblement hi ha nombroses diferències entre els nostres territoris, el que ens uneix és més important, sòlid i prometedor que tot allò que ens pugui separar. Al final la identitat ha estat i és enormement tòxica, com ho testifiquen Irlanda del Nord, Israel/Palestina, l’antiga Iugoslàvia i tants altres llocs.
Fa la impressió que tots aquells que sàviament ens van alertar dels perills de la identitat i que van proposar un continent europeu que posi a primera fila la cultura compartida, el diàleg, la tolerància i l’esperit innovador que ens aporti qualitat de vida, convivència i el bé comú, han estat oblidats.
Hauríem de recordar Stefan Zweig i Claudio Magris quan argumentaven que la idea de nació pot ser perillosa i divisiva. Ernest Renan va argumentar que la nació no es basa en la raça, la religió o la llengua, sinó en el desig compartit de viure junts i de treballar junts en un projecte comú. El britànic Benedict Anderson va argumentar que la nació és una construcció cultural i imaginària, i que la identitat nacional és una ficció. Amartya Sen, l’economista i filòsof hindú ens recorda que la identitat nacional ens pot conduir a l’exclusió i la intolerància envers els altres. El palestí Edward Said ens diu que la idea de nació s’ha utilitzat per justificar l’opressió i la dominació política, i que la construcció de la identitat nacional implica sovint l’exclusió dels “altres”, els diferents. Més recentment Thomas Piketty ens ha parlat de “el parany de la identitat”, posant l’exemple català.
La cultura, els valors comuns, la dignitat, les comunitats petites s’han de respectar i cultivar de manera natural. Però hem d’estar previnguts perquè no es facin servir per anar contra “els altres”. Hem de lluitar contra el supremacisme i el victimisme, especialment quan s’erigeixen en defensors del populisme i sobiranisme. El veritable progrés significa tenir projectes compartits que no deixin ningú fora del sistema ni de la comunitat. Progrés vol dir crear indústria i empreses locals amb beneficis ecològicament sostenibles per a tothom. No hi ha cap alternativa.
