L’actitud comediant de Joan Laporta i el seu entorn de rebuig cap al món àrab en general, i de reivindicació moralista permanent dels drets fonamentals, sobretot a Qatar, ha deixat de ser aquesta postura cínica, oportunista i hipòcrita fabricada exclusivament per fomentar campanyes crítiques i d’erosió mediàtica contra l’acord signat en el seu dia per la directiva de Sandro Rosell amb el govern de Qatar, un patrocini que va suposar, en aquell moment, un dels millors contractes per la samarreta d’un equip de futbol.
Aquesta mena d’al·lèrgia o fòbia propagandística del laportisme s’ha acabat per sempre amb l’acord tancat recentment entre el Barça i Baladi Express, proveïdor qatarià de comerç electrònic del xeic Mohammed Bin Abdullah Al-Attiyah, des d’ara nou partner del FC Barcelona. L’anunci i la foto de l’acord només han generat una reacció aparentment d’ofensa i de malestar agut per part d’una amiga personal del president, Pilar Rahola, que no és sòcia del Barça, però que mai no ha deixat d’atacar cruelment Rosell, la seva junta i successors en públic per haver obert la porta a Qatar. Rahola és una reconeguda i complaent activista a favor del lobby jueu català.
Però, tot i la seva guerra particular i el seu posicionament en el conflicte d’Israel amb Palestina i els països àrabs, Pilar Rahola no es va oposar mai obertament ni es va atrevir a aixecar la veu quan Laporta es va fer milionari a còpia de portar jugadors del Barça a Uzbekistan, on els drets humans són trepitjats a base de sagnants i autoritàries repressions, ni en els fracassats intents de Laporta per fer, com Rosell, amics rics i generosos a l’Orient Mitjà, cosa que mai va aconseguir malgrat tots els seus esforços. Laporta va mostrar llavors la seva accentuada incapacitat per a la gestió, que també havia frustrat temps enrere la venda de la samarreta del Barça del 2005 a una societat estatal sota el control del partit comunista de la Xina, país que tampoc no seria el paradigma mundial de la democràcia. Finalment, Rahola tampoc s’ha atrevit a retreure a Jaume Roures -les productores del qual l’han contractat regularment per als programes de més audiència-, els seus negocis audiovisuals amb Qatar des de fa anys, igual que mai ha aixecat la veu contra Guardiola i Xavi, tots dos ambaixadors del país organitzador del darrer Mundial de futbol.
“Et tu, Brutus? Tu també, @JoanLaportaFCB No havíem quedat que calia preservar els valors de l’@FCBarcelona? Aleshores, què feu venent-nos pels dòlars qatarians, una dictadura que no respecta cap dret fonamental? Molt malament”, ha renyit així, tèbiament, Pilar Rahola, en una piulada, al president blaugrana.
Temps enrere, és veritat, Laporta ho tenia força clar. “Cal escollir entre Qatar i corruptes o entre Unicef i nets”, deia com a estratègia electoral el 2015, quan pretenia interrompre l’incipient mandat de Josep Maria Bartomeu, que no feia ni un any que havia assumit la presidència després de la dimissió de Sandro Rosell.
Un cop ha recuperat la presidència, però, Laporta ha fet fora Unicef de la samarreta, perquè mantenir-lo exigia un esforç econòmic que no estava disposat a fer la directiva actual ni tampoc la Fundació Barça, i ha acceptat que els diners de Qatar són tan bon com els de la resta, sobretot en les circumstàncies actuals. S’ha tornat tan obert de mires que les condicions de treball dels obrers de Limak a Turquia les vol replicar a l’Spotify Camp Nou per donar exemple a Europa d’integració i migració laboral.
Laporta no li ha fet tampoc cap lleig als diners procedents de l’Aràbia Saudita, via Supercopa d’Espanya, ni als de l’amistós en memòria de Maradona, igual que va acceptar pagar la clàusula d’alliberament de Xavi Hernández al club qatarià al qual estava vinculat perquè pogués aterrar a la banqueta del Camp Nou. I al final, fins i tot, va viatjar a Qatar per assistir a la final del Mundial malgrat el paperot inicial del seu aparent boicot i rebuig. O sigui que Laporta, vist des de la seva pròpia òptica, militaria ara al bàndol dels barcelonistes corruptes i bruts.
El relat d’aquest conte àrab de l’entorn laportista sempre va ser ombrívol, acusatori i repulsiu sobre l’etapa de Qatar Foundation i Qatar Airways a la samarreta del Barça, astutament plantejat com una jugada de Sandro Rosell, Josep Maria Bartomeu i Javier Faus amb l’únic objectiu d’utilitzar el Barça per als seus interessos particulars a canvi de diners per al club, d’afavorir els seus negocis i de pas blanquejar els pecats socials i esclavistes del règim qatarià. Una aposta mediàtica d’èxit que s’ha acabat imposant al barcelonisme, també gràcies a la premsa catalana disposada a comprar la versió de Laporta contra la crua realitat i l’autèntica raó d’aquest contracte amb Qatar. A causa de la desastrosa situació econòmica que va deixar Laporta el 2010, la nova junta de Rosell va demanar un crèdit sindicat de 150 milions que es va tornar amb els diners del contracte de la samarreta.
No hauria calgut, en qualsevol altre cas de millor gestió, recórrer a fer valer aquest actiu del club llargament preservat per les juntes anteriors, si bé va ser el mateix Joan Laporta qui va demanar autorització a l’assemblea del Barça el 2003 per negociar-ne la comercialització i aprovar un augment del preu dels abonaments de mitjana del 40%. Igualment, el contracte es va haver de ratificar per l’assemblea de socis, que ho va fer majoritàriament.
Qui s’ha sumit en un silenci esperpèntic i tortuós és la vicepresidenta Elena Fort, que fa anys que maleeix Rosell i Bartomeu per l’acord de Qatar amb una col·lecció de tuits recopilats anònimament per algú que els fa circular a les xarxes. Un cop llegits i atenent la ferma postura moralista d’Elena Fort, a qui no li va tremolar el pols anunciant el preu dels abonaments escandalosos de Montjuïc, si fos coherent i realment no fos al Barça pels seus propis interessos, sinó pels del club dimitiria sense pensar-s’ho dues vegades. Però, això no passarà.
“Absolutament indecent”, com diu Pilar Rahola.
