El ‘guardiolisme’ radical i fanàtic explota després d’onze anys de rancúnia i frustració

El seu exèrcit, dominant a les redaccions, ha relegat la Lliga de Xavi a un segon pla després del 4-0 del City al Reial Madrid i ha destapat un odi latent i descontrolat contra Rosell i Bartomeu

Pep Guardiola

El barcelonisme en general ha pogut celebrar amb prou marge el títol de Lliga del Barça de Xavi, almenys fins dimecres passat quan l’elit d’aquest barcelonisme, aquest puzle inextricable que conformen els radicals laportistes, els fanàtics d’aquest cruyffisme que tot ho blanqueja i la dominant secta guardiolista va ser capaç de relegar a un llunyà segon pla tota aquesta eufòria, tan legítima, després de la victòria a l’estadi de l’Espanyol per 2-4.

Imposat per la creme de la creme de la premsa laportista i pel seu sector també majoritari a les xarxes, actuant com un còctel dictatorial i de discurs únic, el triomf inqüestionable del Manchester City sobre el Reial Madrid a les semifinals de la Champions es va convertir de cop i volta en un fet molt més rellevant i de transcendència històrica que la recentment conquerida Lliga pel Barça després de quatre anys de sequera.

L’altre barcelonisme que governa a les redaccions, completament controlades per aquest selecte i estricte lobby guardolista, va viure una mena de catarsi sense precedents, una reacció desbocada i virulenta que, a parts iguals, va vessar enveja per la bonança futbolística de l’equip anglès i odi visceral, rancorós i extrem contra els qui sempre han identificat com els ‘enemics’ de Josep Guardiola, bàsicament Sandro Rosell i Josep Maria Bartomeu.

L’eufòria extralimitada d’aquest col·lectiu pel 4-0 del City, molt superior a la controlada calidesa reflectida per la Lliga del Barça de diumenge, va deixar insults i crítiques contra ambdós d’una acidesa fins i tot sorprenent, fa la sensació que com a resultat d’onze anys d’un agre ressentiment acumulat des que Guardiola va decidir deixar el club unilateralment.

Pel to agressiu i sagnant dels missatges contra Rosell i Bartomeu, també contra algun periodista i mitjà, el missatge abocat es va concentrar acusatòriament a haver tallat, segons la seva versió i interpretació, la carrera de Guardiola a la banqueta del Barça. La seva conclusió, rabiosa i fanatitzada, és que el City s’està fent ara un festí d’èxits i de grandesa sense precedents que li va ser arrabassada al Barça per culpa de la directiva del 2012.

Sens dubte, veure-ho des d’aquest prisma és posar-li una bona dosi d’imaginació i exhibir unes ganes inexplicables d’haver viscut onze anys amb aquesta còlera interior i frustració contingudes fins que Guardiola ha tornat a estar en condicions de conquistar un Triplet com aquell primer i històric sumat pel Barça la temporada 2008/09.

Darrere d’aquesta entelèquia guardiolista i, al marge que la seva marxa va ser aprofitada pel seu lobby mediàtic, les forces cruyffistes i l’entorn laportista per carregar i censurar Rosell i Bartomeu permanentment, no hi ha hagut, ni abans ni després, una sola declaració, gest o senyal públic de Guardiola que induís a pensar que hagués deixat la banqueta del Camp Nou per discrepància, malestar o manca de col·laboració per part de la junta de Rosell.

Una altra cosa, però, és que Guardiola mai no hagi mostrat en públic incomoditat amb aquella junta i una altra ben diferent que, com a líder i summe controlador d’aquest lobby mediàtic, hagi anat alimentant subterràniament aquest falsedat i aquesta gegantina antipatia que ara ha explotat amb la força d’un volcà adormit durant segles.

No són un exèrcit nombrós, encara que sí amb un poder i una influència tan enormes que en les següents quaranta-vuit hores després de l’eliminació del Reial Madrid, això sí festivament celebrada pel barcelonisme, els mitjans van realitzar una monotemàtica i generosa elevació de Guardiola a la categoria de mite i màrtir per haver-se vist obligat a guanyar al City el que un dia no va poder continuar guanyant al Barça després de ser ‘expulsat’ per Rosell i Bartomeu.

Sobre la llegenda i mèrits de Guardiola com a entrenador no hi ha cap dubte. Pel que fa a aquesta altra maledicència, la confabulació mediàtica l’ha sostingut en el temps amb l’agreujant que aquest ànim de venjança, cruel i sense pietat, amb què ara actua l’actiu lobby guardiolista s’ha tornat tòxic i impresentable. La causa d’aquesta profunda amargor s’ha de trobar en la llarguíssima, resignada i crispada espera d’un títol de Champions, al qual el City aspira com a indubtable favorit, i d’un segon Triplet al seu abast, com si només aquesta conquesta pogués reparar-lo i redimir-lo de tant dolor i patiment.

En realitat, Guardiola va ser sincer quan va afirmar al seu dia, com a causa del seu esgotament, que “s’havia buidat” i que temia “fer-nos mal” quan el vestidor va créixer, va madurar i es va fer fort i poderós a mesura que, al voltant de la mítica figura de Leo Messi, va sumar títols i renom internacional. Guardiola, per dir-ho així, començava a perdre aquest pols d’autoritat, popularitat i lideratge amb Leo, i va decidir marxar per demostrar que era capaç de guanyar el mateix, o més, fora del Camp Nou i sense Messi. D’aquí ve aquest ‘exploit’ d’avui dels seus inflamats seguidors.

Segurament el que no esperava aquest lobby guardiolista és que el seu relleu el 2012 precisament fos Tito Vilanova, a qui va retirar la paraula i amistat fins a l’extrem de no anar al seu funeral. Tampoc entrava en els seus càlculs, ni de bon tros, que el Barça seguís guanyant títols i fins i tot repetís Triplet amb Luis Enrique a la banqueta i amb Neymar i Suárez acompanyant Messi, un èxit que va fer Bartomeu president a les eleccions del 2015 contra un Laporta que ho havia planejat tot per recuperar el tron a costa d’un desastre futbolístic. A aquest entorn cruyffista, laportista i guardiolista, ferit en el seu orgull i assedegat de venjança, cal atribuir aquesta inestabilitat crònica a l’ambient i campanyes lacerants com portar a l’Audiència Nacional el cas Neymar una, dues i les vegades que calgués.

Així i tot, després del relleu presidencial del 2010 i malgrat el Triplet del 2014-15, que Bartomeu acaparés al mateix temps més títols que Laporta i que entre Rosell i Bartomeu recuperessin el club econòmicament de la ruïna heretada de Laporta, el discurs guardiolista segueix sent, com ha escrit Xavier Sala Martin en un tuit sempre inoportú, ignorant de la realitat i sobretot dels números que haurien de ser la seva especialitat, destructiu i obsessiu: “No oblido, 1.000 milions és el que va gastar el Barça de Sandro i Bartu i això no va evitar la destrucció del millor equip de la història. Els que voleu treure importància al que ha aconseguit el Pep parlant de què ha gastat, mireu què han gastat els altres i penseu una mica”.

Una reflexió ràpida convida a replicar que gastar 100 milions en fitxatges anuals, com han fet Rosell i Bartomeu segons els comptes de qui va ser tresorer del Barça i abans guardià de la gestió de Laporta perdent 47 milions amb el millor equip de la història, és una xifra més que raonable i digerible. Laporta, per exemple, ja ha gastat més de 300 milions en dues temporades, cosa que no ha evitat el ridícul a Europa per duplicat. Pel que fa a la destrucció del millor Barça de la història, qui ha fet fora Messi no ha estat altre que Laporta, i amb ell 300 milions d’ingressos. Finalment, quant a balanços és ben cert que el Reial Madrid, amb tot just un terç del què s’ha gastat el City en fitxatges els mateixos anys que Guardiola porta al City, ha guanyat quatre Champions per cap de l’equip de Manchester. La compulsió del guardiolisme, que no de Guardiola, per seguir atacant el passat és veritat que no deixa veure el present i que al futbol, més que en cap altre àmbit, les comparacions tan poc erudites com la del professor Sala Martin només el deixen més en ridícul com a acadèmic i expert en economia.

(Visited 3.740 times, 1 visits today)
Facebook
Twitter
WhatsApp

NOTÍCIES RELACIONADES

avui destaquem

Feu un comentari