La Federació Catalana d’Entitats contra el Càncer (FECEC) em va convidar, aquest dissabte 20 de maig, a conduir la seva dinovena Trobada de Voluntariat en l’àmbit oncològic. El lema de la trobada era “Junts fem pinya”. Aquesta invitació em va permetre compartir un matí sencer amb unes 150 voluntàries i voluntaris en les tasques d’acompanyar malalts de càncer i les seves famílies i de sensibilitzar i divulgar les millors formes de combatre i conviure amb aquesta malaltia.
Podríem dir que van ser unes hores viscudes entre persones que representen la cara amable de la gent. A l’hora de dinar vaig aprofitar per conèixer la feina i les raons per dedicar-se al voluntariat de les persones que tenia a prop. Em van explicar que a la Fundació d’Oncologia Infantil Enriqueta Villavechia, on exercien el seu voluntariat les que compartien la taula amb mi, la seva activitat es limitava a tres hores a la setmana. Entenc que per no quedar aclaparades per la duresa de moltes de les situacions que els toca viure. Algunes tenien vivències personals marcades perquè alguns familiars o amics havien estat pacients de càncer. D’altres, no. Fan aquest voluntariat perquè cobreix la necessitat que tenen de fer alguna cosa pels altres.
Es podria fer un llibre o u documental extraordinari amb els testimonis de les 150 persones que es van reunir aquell matí de dissabte. Vaig pensar que seria una bona idea. També vaig pensar que, ja posats, perquè no podia convertir-me jo també en un voluntari en l’àmbit oncològic. He tingut càncer i tinc amics i amigues que també n’han patit alguna de les seves variants. Alguns se n’han sortit com jo. D’altres, no. Tot just tres dies abans s’havia presentat el llibre “En guerra per la vida. Crisi climàtica i transformació social”, amb un recull d’articles de Josep Cabayol, que ens va deixar l’agost passat per culpa d’un càncer de fetge.
La conferència central de “Junts fem pinya” la va fer el psicòleg i escriptor Xavier Guix. La va titular “El servei com a font de plenitud”. Va deixar moltes perles en el seu discurs de les quals en recullo aquesta: “No es tracta de fer de voluntaris sinó de ser voluntaris”.
Les persones que em van explicar que dediquen tres hores a la setmana al voluntariat oncològic complien el que Guix va reclamar. Ser voluntari és estar disposat en tot moment a donar un cop de mà a qui ho necessita. Cadascú amb les seves destreses i capacitats. “El voluntariat treu de nosaltres el millor que podem ser com humans”, va dir el psicòleg. I hi va afegir que “els diners ho esgarrien tot”.
“Els diners treuen el pitjor que podem ser com humans”. Això no ho va dir ell. Ho dic jo.
Gràcies, voluntàries i voluntaris de l’àmbit oncològic i de tots els àmbits que serveixen per construir convivències i societats més humanes.
