La realitat superant permanentment la ficció forma part de l’actual decorat del Barça de Joan Laporta, on qualsevol cosa és possible, com la sorprenent amenaça de fugida de Mateu Alemany que ha acabat amb el seu retorn i, el que resulta encara més al·lucinant, amb la creació d’una direcció del futbol professional amb dos caps, ja que, mentre Alemany acabava de buidar els calaixos de la seva oficina de la Ciutat Esportiva de Sant Joan Despí, el seu substitut, l’exjugador Deco, ja estava assegut a la cadira encara calenta del mallorquí.
La surrealista escena i el no menys dislocat desenllaç es van produir dijous passat quan tots dos es van citar per fer el traspàs de poders. El nouvingut Deco es va topar amb la sorprenent marxa enrere de Mateu Alemany quan ja havia negociat i tancat la seva incorporació per a aquesta mateixa plaça.
Les incògnites pretesament resoltes per les filtracions oficials deixen llacunes oceàniques. Relaten que, complint amb la seva promesa de permetre-li tornar si es penedia de la seva decisió de fitxar per l’Aston Villa de la Premier, el president Joan Laporta va readmetre Alemany quan aquest li va comunicar el seu presumpte penediment. I, a continuació, justifiquen com un fet normalitzat, coherent i beneficiós per al club blaugrana que tots dos passessin a formar una dupla en aquesta direcció de futbol i compartir despatx com a cosins germans.
Res a veure, per descomptat, amb la successió enrarida dels fets ni amb l’aberrant despropòsit d’aquesta bicefàlia que, a més, conté una bipolaritat de caràcters, enfocaments, professionalitat, coneixements, objectius i de la mateixa naturalesa, tan diferent, de la relació personal amb Laporta. Impossible harmonitzar-la a no ser que passi el que és impossible, no descartable, que cadascú fitxi pel seu compte amb l’anuència del president i el risc real que tots dos acabin contractant dos jugadors diferents per a una mateixa posició.
Si s’analitza, quan l’aparell mediàtic de Laporta va anunciar la marxa de Mateu Alemany el 30 de juny, va triar el pitjor moment de la temporada: exactament, en finalitzar el clàssic de la Lliga a l’Spotify Camp Nou amb victòria blaugrana, un triomf que pràcticament sentenciava el títol a favor de l’equip de Xavi. Les explicacions de per què aigualir la festa amb aquesta mala notícia en una conjuntura van resultar peregrines, inintel·ligibles i suportades sobre un estrany silenci per part de Mateu Alemany, que no va obrir la boca ni per la seva banda va confirmar que hagués arribat a un acord amb l’Aston Villa anglès.
Això sí, es va especular amb què la discrepància amb Laporta respecte del retorn de Messi era insalvable entre tots dos, de la mateixa manera que el pas enrere també s’ha interpretat en clau de renúncia per part del president a l’esbojarrat pla de portar-lo de tornada.
El que sí que va quedar clar és que a Laporta li va faltar temps per trucar a Deco, agent de jugadors format al voltant de Jorge Mendes i comissionista de les operacions d’Aubameyang i de Raphinha al Barça, un futbolista amb tots els números de convertir-se en carn de traspàs aquest estiu. La possibilitat que Laporta es precipités anunciant l’adeu d’Alemany i portant Deco al minut següent pren carta de naturalesa quan, per boca del mateix club en el seu comunicat, va deixar clar per activa i per passiva que Alemany formalitzaria i acabaria les operacions en marxa fins al 30 de juny.
L’arribada cames ajudeu-me de Deco per aconseguir el control de la situació suggereix el contrari i reforça l’entusiasme de Laporta per desfer-se amb presses d’algú com Mateu Alemany que, moltes vegades, menys de les que volgués Alemany i massa per a l’irritable ànim de Laporta, acabava imposant el seu criteri, més coherent i raonable, en qüestions clau de la gestió del primer equip. Laporta estava encantat amb la idea de substituir-lo per algú com Deco, mut, cec i sord, a més de taciturn quan convé en aquestes cimeres on es decideixen els fitxatges i les renovacions.
Després hi ha la qüestió, no menys important i segurament fonamental, de la resolució de la liquidació d’Alemany, que té contracte fins a l’estiu del 2024, que segurament Laporta va decidir resoldre amb un copet a l’esquena i una abraçada a Mateu, acompanyat d’una frase tipus “no et preocupis per res que ho solucionem”. El típic escenari en què després, a l’hora de la veritat, l’arranjament proposat des del club, com en el cas de Mateu Alemany, convida a no sotmetre’s a aquestes condicions i seure a complir el contracte.
Cal quedar-se, per entendre tota aquesta pel·lícula, amb la descripció de Josep Maria Minguella a TV3 sobre la figura de Deco: “És un exjugador que, si no ha canviat gaire, no té una comunicació verbal fluida i, encara que potser m’equivoqui, no el veig com un negociador, no té experiència. El que va fer temps enrere va ser associar-se amb Alejandro Echevarría, cunyat de Laporta, amb qui va fer algunes coses a Gabon amb l’excandidat Jaume Ferrer, organitzant el futbol d’allí i portant Camacho com a seleccionador, per cert, amb un ajudant tan expert com el fill de Joan Laporta. Més tard van portar Aubameyang de l’Arsenal al Camp Nou, que després el van traspassar al Chelsea, i finalment Raphinha”.
Costa imaginar una altra cosa que no sigui un altre òrgan disfuncional i ingovernable inserit en el caòtic dia a dia de l’administració laportista, en aquest cas amb l’absoluta certesa que Alemany i Deco no són cap solució sinó una altra anàrquica i improvisada ocurrència de Laporta. Precisament l’escenari insuportable del qual intentava fugir Mateu Alemany. És curiós, si més no.
