El món es vertebra i s’organitza, cada cop més, com una xarxa de grans metròpolis. És la dinàmica que imposa la necessitat de ser milions de persones en un mateix lloc per poder prosperar més ràpidament (més talent, més innovació, més empreses, més riquesa, més consum…) i la conseqüència del sistema de transport aeri, que consagra el binomi ciutat-aeroport.
A la península ibèrica tenim tres grans metròpolis: Lisboa (2,8 milions d’habitants), Madrid (5,5 milions) i Barcelona (3,3 milions). Amb greus disfuncions: Lisboa, per exemple, necessita amb urgència un nou aeroport; encara no hi ha connexió d’alta velocitat ferroviària entre Lisboa i Madrid; i l’aeroport de Barcelona, per les limitacions mediambientals de la seva ampliació, no és un “hub” intercontinental.
Lisboa-Madrid-Barcelona formen la diagonal ibèrica, que uneix la façana atlàntica de la península amb la mediterrània. Aquest és un eix que, si el consolidem i n’explotem totes les seves potencialitats, té un pervindre industrial i logístic de primera magnitud mundial.
Aquest diumenge vinent tenim eleccions municipals. Els ciutadans de Barcelona, L’Hospitalet, Esplugues, Cornellà, Badalona, Viladecans… Escollirem els nostres representants a cada Ajuntament. Però sabent que la nostra realitat geogràfica, econòmica i cultural és, essencialment, metropolitana.
L’any 1974 es va crear la Corporació Metropolitana de Barcelona, antecedent de l’Àrea Metropolitana de Barcelona (AMB), aprovada l’any 2010 per llei del Parlament. Aplega 36 municipis i té competències en urbanisme, transport, subministrament i depuració d’aigua, platges, espais naturals, gestió dels residus…
Però l’AMB, tal com la coneixem, presenta greus dèficits estructurals. El primer de tots, la seva feble legitimitat democràtica, ja que els 90 membres del Consell Metropolità són escollits de manera indirecta, a partir dels resultats que obtenen els partits en les eleccions municipals.
El segon, que no té competències exclusives i el seu àmbit de gestió està “envaït” per altres administracions de segon nivell, com són la Diputació de Barcelona i els consells comarcals del Baix Llobregat i del Vallès Occidental. Tampoc té prou autonomia recaptatòria i el pressupost pel seu funcionament depèn, en bona part, de transferències públiques externes.
L’AMB ha de deixar un òrgan de coordinació supramunicipal per esdevenir una institució política amb capacitat de representació dels 36 municipis que l’integren i dels 3,3 milions d’habitants metropolitans. La Generalitat, de la mateixa manera que ha aprovat la creació de la nova comarca del Lluçanès, ha de reconèixer la singularitat i la necessitat d’enfortir l’AMB.
Sabent que això és bo pel conjunt de Catalunya. En la mesura que la capital pugui integrar i potenciar la seva dimensió metropolitana, això redundarà en benefici de tot el país. Les comunicacions i les telecomunicacions ja connecten ràpidament tot el territori i, en aquest context, agitar al “fantasma” del centralisme barceloní ha perdut el sentit que tenia dècades i segles enrere.
Qui sigui escollit batlle de Barcelona aquest 28-M ha d’encapçalar el procés per a l’evolució de l’AMB cap a ser el “gran Ajuntament” que requereix la realitat metropolitana. D’entrada, exigint la transferència de les competències i les partides pressupostàries de les administracions concurrents, com són la Diputació de Barcelona i els consells comarcals.
No es tracta de fusionar els 36 municipis metropolitans, com va passar l’any 1897 amb la integració forçosa a Barcelona de les viles de Gràcia, Sant Martí de Provençals, Sant Andreu de Palomar, Sant Gervasi de Cassoles, Sants i les Corts. Cada municipi ha de mantenir la seva identitat i la seva autonomia, però, a la vegada, sentint-se corresponsable i copartícip de la seva pertinença a unes dinàmiques metropolitanes comunes i compartides.
L’AMB ha estat presidida els últims vuit anys per Ada Colau. Durant aquest llarg període, la institució metropolitana no ha fet cap pas per incrementar el seu rang institucional, ni per avançar en la seva democratització, ni per ampliar les seves competències. Senzillament, Ada Colau ha “passat” de l’AMB, però, això sí, ha aprofitat la quota partidista que li tocava als comuns per endollar alguns fidels seguidors.
Aquest 28-M hi ha moltes raons per no votar Ada Colau i impedir així la seva reelecció com a batllessa de Barcelona. Una de les més importants és la seva miopia a l’hora d’entendre i activar la potència de la realitat metropolitana, que ha estat flagrant. Ha renunciat a liderar l’AMB i a lluitar pel seu reconeixement polític i la seva projecció nacional i internacional.
Aquesta passivitat deliberada contrasta amb l’empenta i el compromís que van tenir amb l’impuls de la institució metropolitana antecessors seus en el càrrec, com Pasqual Maragall, Joan Clos o Jordi Hereu, que s’ho creien i van actuar en conseqüència. Situats al segle XXI, Barcelona serà metropolitana o no serà.
Per participar i competir en la lliga de les grans ciutats que concentren i dirigeixen l’economia mundial, Barcelona ha de tornar a “enderrocar” les seves muralles -com va fer al segle XIX amb les que encerclaven i ofegaven la ciutat medieval- i operar, de manera decidida, en clau metropolitana. Això vol dir, d’entrada, actuar amb generositat i empatia amb els municipis de la corona a l’hora, per exemple, de facilitar l’entrada i la sortida a la capital amb vehicle, que Ada Colau ha convertit en una tortura.
