El vicepresident econòmic del FC Barcelona, Eduard Romeu, ha aconseguit mantenir-se en el càrrec gràcies a la seva exagerada actitud de submissió, entrega incondicional cap al president i una predisposició més enllà de l’entusiasme favorable a secundar totes i cadascuna de les bogeries del seu president, Joan Laporta, obligat a carregar amb la seva presència directiva el març del 2021 quan, passats nou dies de les eleccions, no disposava de l’aval per prendre possessió del càrrec.
La designació de Romeu va ser una imposició de José Elías, l’empresari que va aprofitar en aquell moment la bonança de les comercialitzadores elèctriques per permetre’s el luxe i el caprici de col·locar un empleat seu com Eduard Romeu com a tercer al rànquing dels vicepresidents de Laporta, per darrere de Rafael Yuste, vicepresident primer i Elena Fort, àrea institucional, encara que estaria per veure si en una situació de compromís, Laporta optaria per avançar en aquest suposat escalafó Juli Guiu, proveïdor personal del president, i Antoni Escudero, el vicepresident social que menys s’ha ocupat del seu departament de la història del club.
Laporta el va poder rellevar en qualsevol moment, si volgués o no li fos especialment útil, des que fa un any aproximadament la nova Llei de l’Esport va establir la supressió dels avals per ser directiu del Barça.
Per això, a Romeu li toca estar a les ordres del president i assumir el paper de mentider principal del club de la bola monstruosa del pla de finançament que, per més que s’esgarrifi en la gira ridícula per les redaccions d’aquests dies, no contempla la construcció del nou Palau Blaugrana per la senzilla raó que ni a Laporta ni a ningú de la seva junta li interessen les seccions ni tampoc el seu futur i encara menys la seva continuïtat i manteniment.
El mateix Marc Ciria, reconegut economista i especialista de la gestió laportista, el replicava en un fil de Twitter demolidor i vergonyós per al presumpte prestigi de vicepresident Eduard Romeu. “L’Espai Barça s’executa -afirma- en el pitjor moment de caixa i econòmic del Club en relació amb ingressos Vs. despesa. Repeteixo, el pla d’execució no contempla el nou Palau. Contempla interessos financers + contingències, aquesta és l’única destinació”.
Així i tot, sent conscient d’aquesta realitat inqüestionable i demostrada, Eduard Romeu ha continuat amb el seu joc de paraules, confús, perversa i deliberadament inintel·ligible per desconcertar la premsa esportiva, que no entén els números quan es compliquen amb tecnicismes, amb un relat propi de la cabina i argot dels germans Marx sobre la part contractant de la primera part… “Ja vam dir que l’Espai Barça es faria per fases. Primer l’Spotify Camp Nou i després, en una segona fase, el Palau. Quan diem que destinarem 1.071 milions a l’Estadi -repeteix Romeu- és el Camp Nou, la urbanització, els plànols… Amb Limak tenim tancat un cost de 960 milions per l’Estadi, on ja estan inclosos els possibles problemes i sobre costos que hi pugui haver. En acabat hi ha 179 milions d’interessos, però aquests 179 milions hi són, perquè es pagaran contra els ingressos extraordinaris. Així està pactat i aprovat al referèndum. Per tant, ja tenim 179 milions per al Palau, als quals cal sumar els 50 que encara no hem demanat fins a arribar als 1.500 que van aprovar els socis. Els altres 200 són per a contingències que no pagarem. Els inversors han de tenir aquesta quantitat per possibles problemes que sorgeixin. Però res més. Sumant les tres quantitats, ja surten els diners del Palau, que es van definir per una quantitat, 420 milions, que va semblar una animalada i que pot costar menys”.
En realitat, aquest discurs només pretén enganyar els socis i potser un tribunal més endavant si progressa una possible impugnació per no invertir part dels diners dels 1.450 milions (dels 1.500 m autoritzats per l’assemblea d’octubre del 2021) en el Palau Blaugrana aprovat al lot de l’Espai Barça.
Eduard Romeu no gosa enfrontar-se a la premsa econòmica especialitzada, només pacta entrevistes manejables i fàcils amb periodistes sense els coneixements ni formació específica per replicar-lo en aquest camp de l’economia especulativa, la seva única especialitat.
Romeu és un altre d’aquests executius, ja que no és empresari, de la comptabilitat creativa, un encantador de serps que, covardament, no baixa a terra la veritable realitat a què s’enfronta el FC Barcelona, afectat per un dèficit estructural sense precedents d’una mitjana de 200 milions de desviaments anuals consolidat entre les despeses i els ingressos. Ho ha tapat el benefici de les palanques, de 870 milions nets, a canvi d’actius molt complicats de recuperar i d’arruïnar el club, en una de les decisions i estratègies lamentable i covarda que a més Romeu té la barra d’atribuir al passat: “El Barça ja estava venut, l’estem recomprant”, ha arribat a afirmar, empès per aquest rodar costa avall, sense tornada.
En la seva mentida sobre l’exclusió del Palau Blaugrana, tan flagrant i indiscutible, no ha tingut cap altre remei que afegir a aquest galimaties recurrent de xifres sense sentit un reconeixement, alhora contradictori, en el sentit que potser no està contemplada la despesa nou Palau. “Estic acreditant -ha afegit- que entra. Que tothom estigui tranquil. És cert que a la vida pot passar qualsevol cosa, però si passa, el que farem, com hem fet moltes vegades en aquests dos anys, és convocar una Assemblea, explicaríem els fets i demanaríem l’aprovació per poder incrementar aquest import”.
Més o menys, com a la roda de premsa de presentació del pla financer, dies enrere, quan els seus executius li van esmenar els números i ell mateix va haver d’admetre que el nou Palau només entraria en una fantasia comptable impossible sobre una assignació de costos que tampoc és possible obtenir ni trobar a cap comunicació oficial del club. Així va de malament al Barça de Laporta en les seves desafortunades gestions patrimonials, econòmiques i financeres, un univers d’especulació, ocultacions, manipulació embotides en la voluntat de la junta de treure un excel·lent mediàtic encara que la nota real, dramàtica, sigui la d’un suspens baix.
