Nova comarca, velles fronteres

El Parlament de Catalunya ha aprovat el naixement d’una nova comarca, la número 43: el Lluçanès. Vull felicitar efusivament des d’aquí tots aquells que, durant anys, han treballat de valent per aconseguir aquesta fita, que serà plenament operativa l’any 2027, amb la constitució del corresponent consell comarcal per part dels municipis que en formen part (de moment, nou).

El mapa que coneixem de Catalunya haurà de canviar per incloure-hi el Lluçanès. De fet, les dinàmiques en les quals estem immersos ens empenyen a implementar noves formes d’organització territorial, tot i que les inèrcies del passat actuen de fre i el marc legal dificulta, molt sovint, el dibuix i la definició d’escenaris geopolítics diferents als que hem heretat, però que són absolutament necessaris per poder funcionar de manera més àgil i operativa.

Parlar de “fronteres” a Catalunya ens retrotrau, inevitablement, al procés independentista -encetat l’any 2012 per l’expresident Artur Mas i acabat l’any 2017 per l’expresident Carles Puigdemont-, que ens ha portat a la desfeta, a la repressió i al ridícul. Allò va ser un greu error històric del qual tota la societat catalana, pensem com pensem, n’hem patit les nefastes conseqüències.

Crear noves fronteres al Pirineu, a la Noguera Ribagorçana i a l’Ebre, com pretenien els independentistes, és un anacronisme impracticable i forassenyat. Així ho van entendre la Unió Europea i l’OTAN, que van tallar de soca-rel aquest disbarat. A més, per acabar d’embolicar la troca, s’ha constatat que alguns emissaris del moviment secessionista havien “tontejat” amb el Kremlin per buscar el seu suport. 

Però a Catalunya tenim altres “fronteres” que sí que cal redefinir i revisar. Tenim la realitat geoeconòmica i urbana de l’àrea metropolitana de Barcelona, que engloba 36 municipis, amb una població conjunta de 3,2 milions, dels quals només la meitat viuen a la capital.   Enfortir i donar més competències a la institució que representa, planifica i coordina Barcelona i el seu “hinterland”, és una decisió d’una importància estratègica cabdal.

Encara que això xoqui amb la divisió comarcal que ens va llegar Jordi Pujol, la consolidació de la institució de l’Àrea Metropolitana de Barcelona (AMB) és essencial pel futur de Catalunya. Tard o d’hora haurem d’escollir i tenir un alcalde/ssa metropolità/na que governi aquesta entitat supramunicipal.

Aquest és el “secret” de l’èxit fulgurant de Madrid en els últims anys. La seva comunitat autònoma, que presideix Isabel Díaz Ayuso, és, en realitat, una metròpoli que engloba una xarxa de municipis, amb una població conjunta que voreja els 7 milions d’habitants. 

Catalunya, per prosperar, necessita una AMB forta i amb plena capacitat de decisió. És un disbarat que bloqueja el creixement de les nostres potencialitats que, per exemple, un ciutadà de Sant Boi de Llobregat depengui actualment de cinc nivells d’administració: l’Ajuntament, el consell comarcal del Baix Llobregat, l’AMB, la Diputació de Barcelona i la Generalitat.  

En aquest sentit, cal abordar d’una vegada la supressió de les quatre províncies, dissenyades l’any 1833 des de Madrid, i que no tenen cap mena de lògica territorial, més enllà que les diputacions siguin unes institucions amb molts recursos econòmics i que els partits les utilitzen com a “menjadora” dels seus acòlits. Què tenen a veure Puigcerdà amb Blanes? Res, tret que ambdues viles formen part de la província de Girona. Doncs això…

La Generalitat ha de fer valer els seus poders i la seva capacitat de pressió davant el Govern central per aconseguir institucionalitzar l’organització interna regional, amb la creació de les vegueries de la Catalunya Central, les Terres de l’Ebre i el Pirineu. La desaparició de les diputacions crearia unes noves dinàmiques molt més adients amb la realitat i les necessitats de Catalunya.

L’Euroregió Pirineus-Mediterrània -que aplega, de moment, Catalunya, Occitània i les illes Balears- i l’Aliança ibèrica que han forjat Espanya i Portugal són dos vectors que es van obrint pas i que també trenquen les velles fronteres. No és parlar per parlar: ja hi ha acords polítics al màxim nivell i textos jurídics que avalen la viabilitat d’aquests projectes.

Catalunya necessita eixamplar els seus horitzons i aconseguir nous “socis” amb els quals treballar conjuntament per créixer. És evident que el procés independentista va trencar els ponts de bon veïnatge amb els territoris que ens envolten i cal refer amb urgència la confiança mútua.

Tolosa, Montpeller, Perpinyà, Saragossa, València i Ciutat de Mallorca han d’entrar en el nostre “mapa mental” a l’hora de desenvolupar tota mena de projectes. La proximitat, la història i la cultura ens ajuden a fer-ho factible i, a més, disposem de l’estructura de l’Euroregió Pirineus-Mediterrània –reconeguda per la Unió Europea- com a plataforma de llançament.

En aquest sentit, el “somni visionari” de Pasqual Maragall té més vigència que mai i és d’esperar que el president Pere Aragonès, un cop passades les turbulències electorals, es comprometi a explorar i a desenvolupar aquesta via a fons. Urgències com la sequera, que té part de la solució en el model de gestió de la Confederació Hidrogràfica de l’Ebre, l’entrada en funcionament de l’Eix Mediterrani o el potent desplegament de les energies renovables a l’Aragó fan inajornable una política exterior de la Generalitat que prioritzi les relacions amb els territoris veïns.

Aquest passat 11 de maig ha entrat en vigor el nou Tractat d’Amistat entre Espanya i Portugal. Es tracta d’un text molt potent i de dimensió històrica que enforteix, com mai, la col·laboració entre els dos Estats. Des de l’entrada d’ambdós països a la Unió Europea, l’any 1986, la frontera de La Raya ha desaparegut i ara és qüestió de fer evident aquesta nova realitat amb la concreció de l’Aliança Ibèrica que converteixi la península en el “hub” intercontinental que és.

Lisboa-Madrid-Barcelona dibuixen la nova diagonal ibèrica que uneix l’Atlàntic amb el Mediterrani. El Tractat d’Amistat és l’instrument que ens permet imaginar un futur de prosperitat que garanteixi el creixement i el benestar de les noves generacions que pugen i que no es vegin obligades a migrar nord enllà per poder progressar professionalment, com malauradament passa ara.

(Visited 73 times, 1 visits today)
Facebook
Twitter
WhatsApp

AVUI DESTAQUEM

Feu un comentari